Barcelona exerceix una atracció magnètica sobre la creació contemporània. Un centre neuràlgic que forma part d’aquest ecosistema és el Primavera Sound, celebrat un any més a tocar del mar, al Parc del Fòrum.
El pelegrinatge internacional anual consolida el festival com molt més que una cita musical: és un fenomen que situa la capital catalana com un punt de referència per prendre el pols artístic del moment. En la seva edició de 2025, el festival ha registrat un rècord d’assistència amb 293.000 persones, tenint en compte les 71.000 persones en cadascuna de les tres jornades, a les quals s’han sumat 20.000 assistents als concerts en sales del Primavera a la Ciutat, més les 30.000 que van participar a la Jornada Inaugural, les mateixes que van gaudir de la festa electrònica de clausura, el Primavera Bits by Nitsa.
El sold out es va aconseguir cinc mesos abans de l’inici del festival. “Ha estat una edició històrica que ha convertit Barcelona en l’epicentre de la música durant una setmana”, destacava Alfonso Lanza, codirector del festival, durant la roda de premsa de balanç celebrada dissabte passat. I és que la febre per viure el Primavera Sound ha traspassat més fronteres que mai. El públic internacional ha crescut set punts respecte a l’any passat fins a representar un 65% del total, amb una mitjana d’edat de 29 anys, i ha deixat 300 milions d’euros a la ciutat. En l’edició d’enguany, el públic ha vingut de fins a 136 països diferents, deixant-ne pocs sense representació a l’espai del Fòrum i incorporant 13 països nous respecte a l’última edició. El públic resident a Barcelona ha representat un 25% del total, mentre que el Regne Unit ha tornat a liderar com el país que més visitants ha aportat, seguit dels Estats Units i d’Itàlia.
“Som al top 3 de festivals internacionals, som un festival competitiu”, destaca Marta Pallarès, cap de relacions institucionals del Primavera Sound. Una visió que queda ben lluny de la primera edició del festival, celebrada el 2001 al Poble Espanyol. Els seus promotors, Alberto Guijarro, Pablo Soler i Gabi Ruiz, eren tres nostàlgics de l’indie dels noranta que portaven a la capital catalana les seves bandes preferides.
La vocació internacional de l’edició d’enguany s’ha reflectit de manera especialment clara en un dels fets més comentats del cartell: el concert conjunt de Charli XCX i Troye Sivan, dos referents del pop queer, que van triar Barcelona per presentar el seu únic espectacle compartit a Europa sota el títol SWEAT.
L’actuació de la primera nit del festival va ser un dels moments més celebrats, i funciona com a emblema de l’esperit que persegueix l’esdeveniment, un encreuament d’estètiques, geografies i identitats que converteix Barcelona, durant una setmana —i molt més enllà— en l’epicentre emocional i creatiu de la música global.
La irrupció a l’escenari de la britànica va arribar amb un detall que no va passar desapercebut: va deixar caure una cortina amb el ja icònic verd brat, però aquesta vegada trencada i esquitxada de taques marrons, en perfecta sincronització amb la portada modificada que havia aparegut aquella mateixa setmana a Spotify. Una declaració d’intencions, just quan es complia exactament un any del llançament del disc. Aquest verd àcid, tan contradictori com l’era que representa, s’ha tornat tan identificable per a la generació Z que Pantone hauria de plantejar-se batejar-lo oficialment. És un manifest visual, una declaració d’humor, fàstic, ironia i desig. Charli ho va celebrar amb un directe abrasiu i rotund, reinterpretant els seus temes com si necessités trencar-los en mil trossos per tornar-los a donar forma. “365”, “Von dutch”, “Everything is romantic”, lluny de la nostàlgia, tot va sonar més cru, més brut, més brillant.
Quan Chappell Roan va aparèixer a les pantalles de l’escenari per ballar el viral “Apple”, no va ser només un gest de complicitat entre les dues headliners, va ser l’escena final d’una pel·lícula que podria considerar-se que feia un any que es cuinava, erigint una nova estirp de reines del pop: unes reines imperfectes, queer, el hàbitat natural de les quals mai no havia estat el main stage d’un festival tan hegemònic.
Troye Sivan, per la seva banda, va trobar en aquell mateix escenari l’indret perfecte per celebrar el seu trentè aniversari, envoltat de crits i abraçades que brollaven des de la pista. Va interpretar “Rush” i “One of your girls” com si fossin himnes de consagració personal, però també generacional. El seu agraïment al públic —pronunciat en un castellà esforçat però dolç— va reforçar aquella simbiosi gairebé íntima. Moments de complicitat entre tots dos artistes, interactuant entre ells i cantant plegats dues col·laboracions: “1999” i un tancament elèctric amb “Talk Talk”.
El mateix escenari havia estat testimoni, hores abans, d’una litúrgia a un tempo totalment diferent. FKA Twigs va teixir una performance suspesa amb un pop difícil de categoritzar, un pop en què no hi caben ni etiquetes ni pronoms. Amb una aura construïda a partir de la dansa conceptual i un bastidor de suport —que després s’utilitzaria a la presentació del SWEAT tour—, el concert va anar agafant identitat entre barres de pole dance, canvis de perruca, de to i una il·luminació precisa que sostenia la delicadesa d’un set tan progressiu com fràgil.
Tot i que el pop regna al Primavera, quan arriba la matinada els ravers surten de les seves madrigueres. Brutalismus 3000 va rebentar els fonaments físics i conceptuals del Parc del Fòrum. Victoria Vassiliki i Theo Zeitner van sortir amb actitud combativa, armats amb bases industrials, crits guturals, banderes negres i un ritme absolutament brut que convertiria l’espai en una rave postapocalíptica. El seu directe va ser exactament el que el nom promet: brutalisme sonor i uns beats vinguts de l’any 3000. Sense construccions narratives ni crescendos calculats, van sonar com si Kraftwerk, després d’una mala ressaca de postcapitalisme i speed, decidís trencar els seus propis sintetitzadors per fer rave-punk en un warehouse ocupat. Una successió de cops rítmics i abrasius en un festival on bona part de l’electrònica busca ser elegant, comercial, apta per a tots els públics, Brutalismus 3000 van optar per muntar un exorcisme, ser lletjos, incòmodes i absolutament memorables.
La segona jornada del festival esperava l’actuació de Sabrina Carpenter. Amb una proposta estètica normativa de cabell ros llarg, maquillatge femme i vestit de lluentons, l’artista estatunidenca va donar una lliçó de com construir una estrella davant el mirall de TikTok. El seu debut a l’Estat va ser un espectacle de visuals rosats, amb aires country, coreografies mil·limètriques i un somriure perfecte. Tot i que el concert es va tancar amb “Espresso”, el seu tema insígnia, la cantant va desfermar l’eufòria amb el seu ja clàssic moment “juno position”, que aquesta vegada va consistir a disparar dues pistoles de confeti. La versió sensual de “It’s Raining Men” va ser un altre dels punts àlgids del concert, amb una entrega total per part d’un públic capaç d’elevar la temperatura atmosfèrica de Barcelona. “Guapa, guapa i guapa”, li corejaven els assistents com si fos la Verge de la Macarena. “Oh no, not this again”, responia la pop star, confosa, sense entendre que estava sent canonitzada. Poc després, rebia classes exprés de català del poc públic local per acabar dient un “T’estimo” inintel·ligible, encara que la intenció és el que compta.
Qui no ho va tenir gens fàcil van ser els madrilenys Carolina Durante, que actuaven en paral·lel a Carpenter. Tot i això, un Diego Ibáñez amb crosses, encara recuperant-se d’una lesió de lligaments, va aconseguir canalitzar el prime time de l’escena nacional. Una explosió enèrgica amb cançons clau de la banda, com “Hamburguesas” o “Normal”, la col·laboració amb Rosalía que va petar l’algoritme dels músics chulapos. L’artista catalana era present al concert del grup: va aparèixer amb ells en un carret de golf, tot i que no va sortir en cap moment a l’escenari.
El túnel cap al final de la nit va estar patrocinat per la DJ belga Amelie Lens, referent del panorama electrònic mundial. Uns bombos amb pols propi van oferir al públic una evacuació sensorial necessària, un espai on poder deixar anar tots els inputs rebuts durant la jornada. Amb el seu característic tall de cabell bob llarg, roba negra austera i una mirada impertorbable darrere els plats, Lens destil·la estil en el seu llenguatge preferit: el so. Sec, profund i elegant, sense barroquismes. La DJ representa una ortodòxia techno que arrasa la pista sense ornaments ni concessions, només ella i la seva discreció al centre d’un escenari sostingut per fum artificial i flaixos estroboscòpics.
L’últim dia del festival s’alçava amb ressaca emocional, però encara quedaven grans bales a la recambra. La polifonia dels diversos escenaris trobava un fermall d’or amb l’última headliner, Chappell Roan. A l’escenari Estrella Damm, sota un cel carregat de núvols que no van arribar a deixar anar tempesta, Roan es va presentar no només com a cantant, sinó com l’encarnació d’una identitat performativa.
La temàtica fantasiosa de la seva posada en escena culminava amb un estilisme de papallona, una aura gòtica i maquillatges impossibles que converteixen aquest referent lèsbic en una artista polivalent que porta la seva música fins a la vora del drag show. La teatralitat que defineix la seva proposta és una declaració de principis d’algú que no juga a ser una estrella del pop: ho és, i ho fa a la seva manera. Abans del concert va demanar als seus fans que exposessin les seves exparelles, i després va llegir els missatges damunt de l’escenari. Entre confessions, autoironia i un desbordament de personalitat sense filtres, el públic va estar eufòric amb temes com “HOT TO GO!”, “Good Luck, Babe!” o “Pink Pony Club”.
Quan semblava que ja no quedava marge per a la contenció, Amaia va aparèixer com una suau brisa marina enmig del vendaval. Un dels concerts estatals més esperats de la jornada, que la cantant navarresa va oferir sense visuals explosius ni escenografia desbordada. Va basar la seva proposta en una veu nua, tènue, una delicadesa d’artista antiga, com si no fos pas la primera vegada que viu.
La respiració col·lectiva es va suspendre quan la cantant va interpretar amb l’arpa “Ya está”, demostrant un cop més que el terme artista no només és el que millor la defineix, sinó que el pot lluir amb galons. El seu no és contenció per timidesa, por o inseguretat, és contenció per convicció. Una forma de resistència suau que s’imposa sense violència, com qui sap que no cal omplir l’espai per habitar-lo completament. Amaia no necessita disfressar-se de res, li basta amb ser exacta, una escletxa dins l’excés.
A la intimitat de l’escenari Schwarzkopf, un espai més recollit que diàfan, Yung Beef va posar al seu lloc l’underground nacional. Va tornar a recordar-nos per què continua sent, malgrat tot, una anomalia indispensable dins l’ecosistema musical espanyol. El seu directe va ser un caos premeditat, un fragment de duresa i carrer entre el lluentó del pop. No canta bé, no sona net, no busca l’harmonia. Tampoc ho necessita: la seva música visceral, tèrbola, fa olor de claveguera, de ferida oberta, de veritat.
En un festival on moltes propostes s’ajusten al tempo del presentable, la seva va ser una genuïnitat a contracorrent. El granadí va oferir un descens al seu propi imaginari. Des dels orígens, passant pel reggaeton de La Mafia del Amor, els himnes trencats i el seu alter ego més kitsch i desencaixat, Fernandito Kit Kat, fins arribar als temes més recents. Cada parada era un plec diferent de la seva identitat: MC nihilista, crooner autotunejat en ruïnes, amant tòxic, predicador desencantat, home trencat.
No hi va haver nostàlgia, hi va haver reapropiació. Lluny de celebrar el seu passat, el va mastegar i escopir com un acte d’orgull i autoafirmació. El show va ser una processó profana pels seus inferns, on els visuals parlaven de pecats i el so, de redempció fallida. El final de la litúrgia invertida va arribar amb “Ready pa morir”. No com a hit de cloenda, sinó com una pregària torçada, com un prec des del fang. Una cançó que no es canta, s’arrossega; que no busca consol, sinó confessió. L’última parada d’una ruta de dimonis que no s’exorcitzen, sinó que se’t fiquen al llit.
L’edició del 2025 ha culminat la seva internacionalització amb l’aposta per artistes més mainstream, i enguany ha triat com a protagonistes un trio de dives del pop del moment, batejades com les “Supernenes”. Caps de cartell immensament populars entre la generació Z i muses del públic LGTBIQ+ que representa l’esperit del festival.
I és que el Primavera Sound ha sabut convertir-se en una mena d’oasi queer durant un cap de setmana llarg que, edició rere edició, suma més adeptes. En plena negociació entre l’Ajuntament de Barcelona i Primavera Sound SL per a la renovació de l’esdeveniment al mateix espai “per tres o quatre anys més”, segons el codirector del festival, la possible construcció d’un camp de futbol a la plataforma marítima genera incògnites sobre la continuïtat de l’acord.
Els organitzadors es mostren tranquils, ja que asseguren tenir el compromís del consistori pel que fa a la disponibilitat d’un espai clau per als concerts, ja que és on se situen els escenaris principals. Per ara, els centenars de milers de gays and girls que volen tornar a viure una setmana de somni poden estar tranquils: les dates per a l’edició del 2026 ja estan confirmades del 4 al 6 de juny de l’any vinent.
