Cel meu, infern teu, és una història d’amor entre les ombres llargues del franquisme dirigida per l’Alberto Evangelio i que…
Cinemes
Hi ha pel·lícules que tornen com torna una carta guardada massa temps en un calaix. El paper grogueja, la lletra…
Andrea Spezzacatena, un adolescent de quinze anys, es va llevar la vida l’any 2012 a Roma després d’un llarg procés d’assetjament…
Pedro Almodóvar s’endinsa en un terreny dolorosament personal amb Amarga Navidad, un drama tragicòmic que exposa les seves pròpies ferides.…
Premis Goya és un moment decisiu per entendre cap a on es mou el cinema espanyol. En aquest video podcast…
Manthia Diawara és una de les grans veus del cinema i del pensament africà contemporani. Cineasta, assagista i intel·lectual incòmode,…
“El temps del trauma no és una linia recta”, diu Julia Ducournau sobre Alpha, la seva nova pel·lícula que va…
El gallec Óliver Laxe se surt dels cànons com a director en la seva presència davant dels periodistes, amb una manera de parlar càlida i al mateix temps enigmàtica. Explica les seves referències cinematogràfiques i, a la seva vegada, s’estén sobre significats amagats. Així va ser la trobada en anglès amb altres cinc companys internacionals per la seva participació en competició al Festival de Canes 2025 amb Sirât (Premi del Jurat; estrena a les sales espanyoles el 6 de juny amb l’afegit de Trance en el desierto), una pel·lícula en l’Atles marroquí, amb Sergi López, un nen (Bruno Núñez) i cinc travallers que van de rave en rave.
