“Te quiero ride, como a mi bike / Hazme un tape, modo Spike / Yo la batí, hasta que se montó / Segundo es chingarte, lo primero e’ Dios”
TikTok i Twitter van rebentar quan Rosalía va pujar un vídeo en la neu recitant una part de la qual seria la seva cançó “Hentai”. Es parlava que la seva carrera s’anava , que s’havia deixat portar per fer diners amb música comercial i dient coses sense sentit. Per a Rosalía, la qual cosa fa Rosalía té tot el sentit del món. Per això es va prendre la llibertat de continuar publicant les seves coses per xarxes socials sense por a l’escarn públic. “Una motomami és…” la cantant va deixar anar vint tuits en dies diferents on en realitat, després de cada linxament, es generava més hype pel llançament. Fins que va treure “Motomami”, i poc després, va reafirmar la seva estratègia: va fer una actuació en directe per TikTok on fins a Donatella Versace li ha donat bola.
Rosalía diu coses sense sentit perquè parla un altre llenguatge. El d’algú que no té por de prendre totes les referències que generen la seva identitat: la teoria musical de la qual s’ha xopat, el reggaetón i el flamenc als quals va arribar en botellons i festes —i va aprofundir amb els seus estudis—, el pop que sona en totes les ràdios. Rosalía deia tenir en bucle a Kendrick Lamar quan vestia de xandall Nike i unes Air Max assajant les seves actuacions de “Los Angeles” —àlbum debut—. Aquest acte en si mateix ja era una declaració d’intencions: soc moltes coses i per això no faré dos iguals.
Una motomami fa cançons per a TikTok
Als quatre mesos de la publicació de «El Mal Querer», l’artista catalana rebia l’encàrrec d’actuar en els premis Goya del 2019. Podia esperar-se qualsevol cosa: escenografia entre camions per a entonar el seu “Malamente”, un grup que li donés les palmes al so de “Pinso en el teu mirá”, o bé un panorama afligit a l’estil Lana del Rey per a deixar anar el seu propi Cry me a river, “Bagdad”.
S’obre el teló i arriba el plot twist. Llums tènues, entre elles destaca el vermell. El del seu vestit, i el del fons. També el de l’uniforme que porta el cor jove de l’Orfeó Català, amb qui es disposa a trencar qualsevol expectativa i versionar «Me quedo contigo» de Los Chunguitos. En YouTube, l’actuació suma ja més de 34 milions de visites.
«Los Ángeles», primer àlbum de Rosalía produït amb Raül Refree, venia del món de les versions. O potser, dels homenatges. En el disc compost per dotze temes que teoritzen al voltant de la mort, la jove no sols tirava de potencial, si no també de bagatge cultural. Exemple clar podria ser “La hija de Juan Simón”, tema cantat per Antonio Molina en la pel·lícula homònima, que al seu torn neix d’un bambuco colombià —gènere musical sorgit a les regions andines—, o bé el llançament com a single de “Aunque es de noche”, on Rosalía versiona —o potser, homenatja— a Enrique Morente. Un revés en la cara a un sector concret de crítics musicals —en la seva majoria, boomers— que la van conèixer en «El Mal Querer» i no es van molestar a entendre el seu imaginari abans d’encasellar-la com “la de les ungles llargues”. Com si tant el seu primer disc com el segon no anessin a marcar un punt d’inflexió en el panorama musical espanyol contemporani.
«Chicken Teriyaki», cançó llançada en “Motomami”, últim àlbum estrenat per la Rosalía, és una cançó dissenyada per a TikTok. El seu videoclip, una coreografia estratègica per a fer-se notar a la xarxa social. I què? Ningú retreu als Beatles fer música pensada per al boom comercial de la ràdio i els tours, amb composicions senzilles, tornades clau per a ser corejades o encaixar a la perfecció en qualsevol programa musical. La banda de Liverpool forma part del cànon. Però a la Rosalía sempre se li exigirà el triple, ja que una dona jove està condemnada al qüestionament continu.
Una motomami es transforma
És conegut el debat que «Malamente», primer single de “El Mal Querer”, va generar entorn a l’apropiació cultural. L’activista gitana Noelia Cortés explicava com la Rosalía s’estava acostant al flamenc lluny del respecte. S’estava quedant amb l’estètica, amb les paraules, abusant del privilegi que alhora li dona el fet de no ser gitana. És a dir, usar la part cool del gitano despullant-la de les implicacions polítiques que comporta.
D’alguna manera, la influència del gitano i flamenc, marquen un eix en la identitat artística de la Rosalía, que al seu torn ha anat derivant en exploracions musicals on el flamenc no ha estat el motiu principal, si no l’eix transversal. Potser per autoanalitzar-se, per respecte o per pura evolució, sembla que Rosalía ha intentat desmarcar-se de l’etiqueta de “flamenca”. Sense renunciar a això, bona mostra és «Bulerías», però com diu a «Saoko», yo me transformo.
«Motomami» treu a relluir a la Rosalía més otaku, més experimental —no s’havia albirat en l’artista res similar a aquest disc des del tema «KLK», gravat amb Arca—, i alhora, a la Rosalía més íntima. “Estoy en un sitio que no te llevaría
/ Aquí nadie está en paz entre estrellas y jeringuillas” canta en «G3 N15», on es revela a l’artista nostàlgica, lluny de la seva família i prop de Déu que alhora, li acosta als seus. Fins i tot en «La Combi Versace», col·laboració amb Tokischa —el que vaticina un tema potent com «Linda»— sona un aire melancòlic en la catalana.
Una motomami balla la de Candy
Els inicis de la Rosalía van estar consolidats per la seva companya incondicional i guru estètic, la seva germana, coneguda com “la Pili”. Va ser l’arquitecta d’imatge i moodboard no sols a nivell de moda, també de concepte. Aquesta herència del que la Rosalía vol projectar —o el que ella és, això queda segons el parer de cadascú— segueix patent en els seus videoclips.
El bagatge cultural de Rosalía s’encara més enllà de la música, per això irradia referències al cinema, a l’art, i a la seva pròpia història de vida. En “Candy” llueix com Lost in Translation, i alhora, apel·la a alguna cosa que pot haver viscut qualsevol de la seva generació. Sense vestir F de Fendi, però sí que ballant Plan B la de Candy. La mateixa portada de l’àlbum erigeix a la cantant com la Venus de la generació Z, amb casc de moto i ungles fantasia. Ja ho va fer amb la portada de «El Mal Querer», on s’inspirava en la Immaculada Concepció barroca —i ja ens avisava potser del pes de la religió en el seu art—, o en “Di mi nombre”, on apareixia com la maja vestida de Goya. Les col·laboracions no són menys: amb Bad Bunny en un entorn del caire Dalí i Magritte, i amb The Weekend es converteix en Salma Hayek a «Obert fins a l’alba».
El punt que determina si un recurs és genuí o cau en la poca originalitat depèn de si el gest ve de les vísceres o entra per força. A vegades la màgia està en la subtilesa i no en l’explícit, bona manera de defugir a la caiguda en les referències fàcils o avorrides. Per això, un any després que Rosalía participés en la BSO de “Dolor i Gloria” (2019), el seu videoclip “Juro qué” sembla un curt dirigit per Almodóvar. L’artista assumeix el que en aquell moment li travessa i ho treu a través de la seva pròpia obra.
Rosalía és moltes coses i fa aquest acte tan anti-patriarcal de donar crèdit d’això. Nodrir-se del seu propi imaginari i sentir-se oberta a jugar amb el pes de l’expectativa. Rauw Alejandro o Bad Bunny mai han estat sentenciats en judici públic de la mateixa manera tot i fer bandera de la seva estètica queer sent homes cis-heterosexuals. Eminem ha basat tota la seva carrera en el hip hop sent blanc. El mateix amb Eric Clapton i el blues.
Està bé revisar-se el privilegi i reflexionar, posar fi a la impunitat de l’hegemonia cultural. Però potser el pes que se li està carregant a l’esquena sigui massa gran, d’alguna manera perquè se li està fent carregar amb tot. Segurament, Rosalía ha d’esforçar-se a demostrar més, perquè marcar un abans i un després en la trajectòria musical d’un país —o d’una globalitat— no sigui suficient per a la canonització d’una dona jove.
