De què és capaç un cos? Ja al segle passat, els filòsofs Gilles Deleuze i Félix Guattari ens convidaven a pensar en la potència dels cossos. Cossos desorganitzats, cossos sense òrgans, que declaren la guerra a l’organisme.
Què significa aquest desordre de la pròpia carn? Lluitar contra un marc normatiu de sensibilitat. Trobar la singularitat expressiva de cadascú, en conjunció amb els altres. Alliberar la potència de la creació.
Els performers de Conspiração, presentada al Mercat de les Flors, semblen desorientats a l’inici. Despleguen una cacofonia sense harmonia: veus superposades que semblen buscar alguna cosa.
Seguint l’imaginari dels filòsofs citats, estan desterritorialitzant el desig? En altres paraules, s’exposen a no saber què passarà després, enmig de la conspiració d’un pla en procés? Què es xiuxiuegen a cau d’orella?
Amb gestos repetitius i seqüencials, s’acosten als límits de l’espai escènic (disposat de manera que el públic s’endinsa en el seu univers) i tornen a entrar-hi, jugant amb els marges —tant de l’espai com de la veu.
En el creuament de ritmes dissonants i en uníson, hi ha una intenció de descentrament de l’oïda, de posar en tela de dubte el coneixement universalitzador. No es pot copsar tot el que succeeix a escena.
Els performers segueixen una estructura que es desplaça a mesura que l’habiten i la resignifiquen amb el cos de la veu.
Sembla que tenen por, potser del mateix procés d’exploració, potser d’una modernitat accelerada que no obre espais d’expressió sinó que normativitza i homogeneïtza cada cop més, penetrant la nostra intimitat fins a deixar-nos anestesiats, modelant els nostres desitjos.
Els desconcerta la sensació de crisi de futur? O la manca de connexió humana, travessada per un individualisme neoliberal cada vegada més agressiu?
El grup conspira (con-spira) —respira plegat—, però també roman durant bona part de l’obra en estat d’alerta, com si hi hagués un mal a l’atmosfera que els impedís avançar, que els submergís en una profunda desorganització del cos. Emprenen un viatge deslocalitzat, frenètic, atàvic.
Hi ha moments de deliri dins una certa estructura, que culminen en una catarsi dispersa en l’ambient, com si una màgia espectral quedés suspesa.
És un viatge erràtic, d’on emergeixen múltiples paisatges sonors i visuals. Paisatges fets de cossos individuals sovint desdibuixats, en relació amb els altres.
No veiem mai un tot homogeni, però sí es formen modes de convivència, gestos que conflueixen i articulen imatges on tant es remarca la singularitat de l’individu com la copresència del grup.
Aquesta exploració de la comunitat sensible vol traçar una continuïtat en el temps. L’animalitat ancestral de les seves veus ens remet a llocs llunyans de la civilització occidental. La força expressiva dels moviments recorda un malestar colonial.
En aquest continent sonor precari i canviant, com explica João Lima en conversa amb Roberto Fratini, s’explora allò anterior al llenguatge: les textures vocals precedeixen la creació de signes tancats. Es genera així una massa fràgil, toveta, porosa, que juga amb els altres, antecedint la dialèctica entre subjecte i objecte. Ondulació immaterial que pren forma en el cos.
El coreògraf també es remet als excedents del llenguatge: tant poden funcionar com a balbucejos previs com a residus. Lima parla de “ressaca postindividual”.
La veu és, aleshores, un espai comú a éssers singulars que passen per un procés de desubjectivació.
I és que la veu no pertany a ningú: es mou per l’espai, retorna, ens afecta. Obre l’atenció perceptiva. S’aguditza l’escolta del que està passant a escena.
L’obra acaba en una matriu originària, plena de tendresa, nucli compartit. Seria interessant pensar com la intimitat es construeix col·lectivament: potser la intimitat ultrapassa la figura de l’individu, esdevé una potència que ens uneix de maneres inimaginables, prelingüístiques.
Al final, es cou un estat de somnolència, com un úter, sostingut per una melodia de l’imaginari popular del nord-est brasiler.
Amb la cura dels gestos i dels cossos, la peça ens convida, doncs, a pensar la noció de comunitat. Qui sóc jo sense els altres? Com dialoguen els nostres silencis, el nostre halo, els nostres murmuris, els nostres crits?
