Manuela Trasobares va eclipsar la televisió valenciana quan fou convidada pel programa “Parle vosté, calle vosté”, el 1996. Durant la seva intervenció, que va durar tot just uns minuts, Trasobares, artista polifacètica i icona queer ―que, posteriorment, es convertiria en la primera regidora trans d’Espanya―, va desafiar les convencions establertes amb el seu argumentari trasbalsat. “De què m’he de disfressar ara? Que no veieu que ens tenen marginades?”, exclamava, mentre llançava una copa a terra amb un gest enervat que passaria a la posteritat. Ara, aquest gest ha estat reinterpretat per Nebulossa al videoclip de Zorra, la cançó seleccionada per representar Espanya al proper Festival de la Cançó d’Eurovisió, que se celebrarà a Malmö (Suècia), al maig.
Histèria, bogeria, i altres mètodes de control
“Hem de ser fortes i ens hem d’unir totes”, deia Trasobares a les persones trans que formaven part del públic. “Tira la copa!”, encoratjava l’artista a una altra tertuliana del programa, que es va unir a la catarsi explosiva. Després de la intervenció, el plató va entrar en una mena de deliri col·lectiu. “Ningú no mostrava cap tipus de comportament boig fins que aquesta senyora ha començat a pixar fora de test”, apunta un dels col·laboradors, psicòleg clínic, “ha perdut el senderi […] és un exemple de trastorn histriònic”, afegeix.
La psiquiatrització del comportament femení ve de temps intempestius: ja a l’edat mitjana es va gestar la histèria com a concepte patològic i criminalitzador de qualsevol tipus d’actitud divergent. A tota aquella que presentava símptomes com ara irritabilitat, plor desenfrenat, atacs de nervis o opressió al pit se li atribuïa la histèria com a condició mèdica. Presumptament, la histèria es desenvolupava a causa d’un desplaçament de l’úter i el seu remei passava, a més de per aplicar l’aromateràpia i metodologies relacionades amb l’espiritualitat i la religió, pel coit. La instrumentalització de la sexualitat és un gran bastió per a la psiquiatria, com a dispositiu de control de gènere.
A finals del segle XIX, en la puritana època victoriana, Sigmund Freud considerava que l’arrel de la histèria femenina radicava en la repressió sexual i en fets traumàtics infantils també relacionats amb la sexualitat, tot allotjat a l’inconscient. L’ombra de l’edat mitjana continuava vagant, i de nou se suggeria l’activitat sexual per estabilitzar l’úter. Els tabús culturals ―la masturbació, per exemple, s’atribuïa a un desviament de la conducta i a patologies com la histèria― són, en realitat, els modeladors de la malaltia mental.
“Per què la dona no es pot vestir amb tota la seva luxúria? Per què no parlar del sexe? Per què? Per què ens hem de reprimir? Durant tants anys la repressió, la màscara… De què m’he de disfressar, ara?”, atiava Manuela Trasobares en el seu al·legat, convertit en història pop subversiva.
“Abans morta que fer ioga”
Vides dissidents, comportaments fora de les fèrries convencions, tots llançats al sac del diagnòstic i la psiquiatrització fortificant les normes socials, generant una categoria de diferenciació per a totes aquelles ovelles esgarriades. Són malaltes mentals. Estan boges, s’han begut l’enteniment, són histriòniques perquè volen cridar l’atenció amb males formes. La filòsofa Judith Butler considera que les concepcions sobre gènere i malaltia mental s’entrellacen en la formació social del cos i la identitat. La teòrica feminista reflexiona sobre el paper de la histèria en el reforçament de normatives de gènere i el control femení, i promou la valoració del potencial polític i desafiador de la histèria com a eina de resistència contra les normes de gènere restrictives.
Perdre els papers, les formes. Llençar la copa va ser, és i serà un acte polític. Perquè Manuela Trasobares no és una boja, ni té un trastorn histriònic, ni és una histèrica; Manuela Trasobares va tirar la copa perquè estava farta ―i, probablement, ho segueixi estant―. Perquè, en realitat, les que han de llençar la copa són sempre les mateixes. Com escriu Virginie Despentes a Benvolgut imbècil: “Tinc ganes d’espatllar els rellotges. Les bones maneres em cansen. Definitivament, abans morta que fer ioga”.
