Manthia Diawara és una de les grans veus del cinema i del pensament africà contemporani. Cineasta, assagista i intel·lectual incòmode, la seva trajectòria l’emparenta amb noms fundacionals com Sembène Ousmane, Djibril Diop Mambéty, Ngũgĩ wa Thiong’o o Wole Soyinka —figures que ha filmat, llegit i reinterpretat des de la seva pròpia mirada radical i diaspòrica.
Allà on el seOusmane va bastir el relat fundacional i Mambéty va explotar les formes de la modernitat poètica i contestatària, Diawara obre un altre horitzó: el de l’exili com a esquerda creativa, el cinema com a desobediència i la cultura com a territori de resistència.
Amb els seus documentals i textos, situa l’Àfrica no pas com a víctima permanent del passat colonial sinó com a motor i laboratori viu del futur, capaç d’interpel·lar Occident, sacsejar dogmes i imaginar noves formes de viure junts.
Àfrica és una ferida que somia, balla, riu, pensa…
Àfrica és el continent més colpejat pel capitalisme colonial, esclavista, extractivista i racista; un territori violentat durant segles per les idees i pràctiques supremacistes europees que, amb disfresses noves, encara persisteixen avui.
Tanmateix, potser justament per aquest passat-present tan feixuc, és també el lloc que més resisteix i desafia, que més desarma els dogmes d’Occident i que més assaja noves propostes i formes de vida, pensament i arts.
És sorprenent. És paradoxal. És real.
“Jo sóc optimista… Veig l’Àfrica curant el món.”
El continent carrega ferides profundes, sí, però també genera anticossos culturals, socials, artístics i espirituals que obren camins inèdits. Propostes nascudes del dolor i del goig, del plor i de la rialla, de l’exili i de la diàspora, que —com escriu Achille Mbembe— fan de l’Àfrica el “gran laboratori viu de les mutacions planetàries”.
Manthia Diawara: creador que incomoda
Nascut a Mali, és cineasta, crític cultural, assagista i professor. Ha retratat la diàspora africana, la desil·lusió de les postindependències, la persistència del racisme global i la crisi de la noció occidental de “postcolonialitat”.
Als seus documentals i assaigs hi apareixen figures essencials com Chinua Achebe, Sembène Ousmane, Ngũgĩ wa Thiong’o, Frantz Fanon i Édouard Glissant.
“Quan vaig començar a fer cinema, volia fer les pel·lícules que ningú més faria. Històries necessàries.”
Diawara no teoritza des de l’abstracció acadèmica, sinó des de l’experiència vital. Cap societat no està condemnada; sempre hi ha un futur altre si es construeix des del present.
Creacions des de l’exili per a un nou «nosaltres»
Les obres de Diawara —i les d’una àmplia generació d’artistes afrocontemporanis— es construeixen des d’un “nosaltres” diferent que rebutja l’individualisme occidental. Fugen del solipsisme i s’obren al diàleg amb l’altre en totes les seves formes, des d’aquesta condició particular que proporciona, per bé i per mal, la paraula “exili”.
“L’exili és una manera de pensar, una esquerda per on compartim amb el món.”
Aquest “nosaltres” no és donat, es crea cada dia en les pràctiques culturals: cinema, literatura, música, dansa, moda, gastronomia, arquitectura, ciutat. Totes elles confereixen al temps circular africà una dimensió política: pensar el futur mentre es transforma el present.
Com assenyala Jean-Godefroy Bidima, es tracta d’un espai situat entre el not yet (encara no) i el never more (mai més). Diawara hi troba el seu motor creatiu: “No hi ha nostàlgia. Es tracta d’activar els recursos morals, espirituals i culturals de les nostres tradicions per inventar futur.”
Desobeir per pensar
El cinema ha estat per a Diawara una eina de llibertat i desobediència, abans i ara.
“El racisme ja era dins la càmera. La càmera és un dispositiu ideològic. Però avui, amb un telèfon intel·ligent, el cinema s’ha alliberat molt més.”
La seva esperança connecta amb una joventut africana desacomplexada:
“Ja no volen memoritzar Baudelaire per assemblar-se als altres. Ara són lliures. Van de dret al que els interessa.”
Una generació connectada al món però arrelada als seus propis contextos. Aquí resideix una de les grans esperances del seu optimisme.
Creacions interculturals: pensar amb la diferència
Abans que existís el concepte a les universitats d’Occident, les creacions dels artistes africans ja eren interculturals. Per història, per trauma, per diàspora. Han dialogat sovint de manera forçada amb altres tradicions culturals, artístiques i de pensament.
A diferència de l’art occidental, que sovint es parla només a si mateix, les pràctiques africanes generen trobades, friccions i aprenentatges.
“La diferència no és el que em separa: la diferència sóc (també) jo.”
Aquesta lògica trenca la noció d’una veritat única i universal.
Contra la tirania de l’algoritme
La seva pel·lícula A.I.: African Intelligence (2022) obre el debat sobre la tecnologia i la intel·ligència artificial des de l’òptica africana.
“Els rituals i l’algoritme es miren, però no s’entenen. Hi ha algoritmes africans que poden ser universalitzats.”
El perill és la uniformització tecnològica que crea l’infern de l’igual.
“Ens apliquen algoritmes que ignoren les nostres cultures. Però crec que des d’Àfrica podem crear-ne d’altres, amb una altra relació amb els éssers humans.”
Aquí, la creació cultural i la tecnològica es troben i s’afecten mútuament: ambdues exigeixen pluralitat i arrelament.
Temps africà: la política del possible
El temps africà no és lineal ni teleològic: barreja futur i present en un mateix ritme. Són pràctiques que rebutgen la repetició i s’oposen a la inevitabilitat de les distopies neoliberals.
“Treballar per un futur possible significa rebutjar l’inevitable; significa projectar-se com a vida creadora de comunitat.”
Aquesta perspectiva es concreta en una ètica col·lectiva: obrir camins per al vivre-ensemble, responent no només a les necessitats materials, sinó també a les culturals i espirituals.
Pluralitat radical i escolta atenta
El pensament africà contemporani, al qual Diawara contribueix, no busca una veritat única sinó una constel·lació de sentits: pluralitat radical com a condició per pensar i crear junts.
“Jo veig el futur com un món sense complexos… on un europeu pot ser més africà que jo, i això no ens molesta.”
És una invitació a descentrar les humanitats, a revisar els arxius del pensament i a crear una història-món sense centre fix, feta d’arts de la vida: música, menjar, dansa, espiritualitat quotidiana.
Un horitzó pluriutòpic
El món que Diawara imagina —i que ja veu en construcció— és pluriutòpic.
No es tracta d’oposar Occident i Àfrica, sinó de generar un diàleg més ric, més interessant, més necessari que mai.
Les paraules de Manthia Diawara ressonen com un manifest: desobeir dogmes, fugir del narcisisme, crear i dubtar en comunitat i rebutjar la fatalitat històrica.
Àfrica no és només passat de dolor; és present d’invenció i futur en construcció.
El món que necessitem germina a les seves ciutats, en la seva joventut, amb les seves llengües i cultures híbrides i amb imaginaris (gairebé) impossibles.
Amb el seu treball, creadors com Diawara ens interpel·len des d’un continent que ja no es presenta com l’abocador del planeta, sinó com un univers ple d’idees noves que fan de l’Àfrica el gran laboratori viu de les mutacions planetàries.
És allà on el plaer i el dolor es troben, on la vida reneix cada dia, potent i lluminosa, entre contradiccions: À-F-R-I-C-A.
