Un dia el món va deixar de girar. Es va aturar en sec, vam quedar suspesos en una cronologia configurada com un loop, amb la mirada fixa en una finestra immòbil i la por filtrant-se en cada respiració.
Temps després, el món va arrencar de nou. Però ja no girava igual, ho feia amb un impuls desquiciat, com un nen que suplica que l’empenyin més i més amunt al gronxador. L’ànsia per recuperar el moviment ens va marejar.
El 2022 el cos encara reaprenia com habitar el carrer, la interacció, el tumult: Motomami va capturar aquell esclat amb la urgència de qui crema l’accelerador abans d’arrencar.
Al ritme de percussions i motors com amb “Saoko”, una crisàlide coberta de gasolina, o bé la precisió gairebé industrial de “Chicken Teriyaki”, un tast de reggaepop tiktoker, Rosalía va construir amb aquell àlbum un relat de l’exterior: carrer, ganes, moviment, acceleració, mutació.
Però quan hi ha molt soroll, el silenci també fa un estrèpit ensordidor. Amb la convicció que solo el amor con amor se paga, va sorgir l’impuls d’aturar-se per poder sentir.
Mundo Nuevo
En aquelles fissures per les quals filtra la llum, també filtren les ombres. En aquest interstici emergeix un símptoma més ampli, el de la pèrdua de sentit en un món que ja no sosté.
El trauma global de la pandèmia i la seva posterior hiperacceleració d’allò que ja anava a velocitats vertiginoses ha acabat dissolent qualsevol ancoratge que permeti una identitat sòlida. S’ha complert la profecia baumaniana, no “som”, sinó “estem sent”.
La precarietat vital en què ni l’afectiu promet durada, ni els vincles certeses, ni les institucions respostes, desfà la possibilitat d’un sentit compartit, oferint allò que comporta allò líquid: fluir sense romandre.
La decisió de “qui ser” es desplaça de manera falsa cap a la individualitat, desarticulant qualsevol capacitat de col·lectivització del malestar —deixant un nou triomf al turbocapitalisme—, i sota la manosejada bandera de la llibertat, l’autonomia es converteix en condemna.
En aquest buit han proliferat els discursos que prometen la transcendència. Jordan Peterson, amb la narrativa del “propòsit”, ha ofert un mapa clar a través de la jerarquia i la disciplina, donant rumb a qui sent la intempèrie.
En versions pròpies de l’ecosistema ibèric, perfils com Llados o René ZZ han traslladat aquest relat a un llenguatge aspiracional-pop: “superat, endreça’t, troba’t”. Un work hard play hard que promet l’autorealització, però aquesta promesa té trampa.
S’apropia d’una necessitat legítima —trobar sentit en temps incerts— per tornar-la simplificada, individualitzada i empaquetada com a producte. La deriva espiritual no només és explícita, sinó que defineix aquesta cruïlla en què es repeteixen fórmules de fe amb forma de rutina de gimnàs.
Allò religiós, en el seu sentit més transversal, es converteix en una eina identitària dins d’un auge reaccionari que instrumentalitza allò sagrat per reforçar l’ordre, retornar certeses morals i assegurar la pertinença. El “propòsit” s’ha buidat de política: és necessitat, no horitzó col·lectiu. És un producte, la salvació comprada per Amazon.
No és que l’extrema dreta digital hagi generat aquest clima, són qui millor l’han capitalitzat, perquè no són influencers, s’erigeixen com a líders espirituals.
Sauvignon Blanc
Ja el 2015 Yung Beef deia que “la calle está mala, necesita medicación”. Allò que semblava un diagnòstic precoç s’ha convertit una dècada després en un quadre crònic, les societats occidentals estan en pal·liatius.
Cursos per ser feliç, retirs exprés promocionats per Instagram, la convicció que anar a gentrificar Tailàndia t’ajudarà a “trobar-te”, l’estoïcisme convertit en crossa de la productivitat.
La cerca interior com a mantra —i les seves versions de disciplina, propòsit o il·luminació— desborda els marges de la deriva conservadora perquè la pèrdua de sentit és avui un símptoma generacional.
L’esperat àlbum LUX apareix no com a excepció sinó com a conseqüència lògica del mateix procés. Encara que Rosalía tingui un excel·lent ull captant el zeitgeist, ella no n’ha marcat el pols, sinó que hi ha respost com la filla centennial que és.
Quan la crisi de valors s’ha convertit en substrat comú, travessa les fronteres de l’ideològic i assenyala les ferides d’una generació: pot expressar-se com a conversió religiosa, viatge motxiller al sud-est asiàtic, una lectura per trobar la teva persona vitamina o bé en una cerca íntima sense nom.
Tot i que els llenguatges canviïn i tinguin tantes formes com pensaments, la pulsió és la mateixa. S’anomeni Déu o s’anomeni Univers, s’anomeni pregar o s’anomeni manifestar.
Sobre el seu àlbum Rosalía ha declarat que l’ha ajudat a reconciliar-se amb si mateixa “des de la curiositat i l’amor per l’altre. Viure en un món com l’actual és confús, no saps gaire bé què és veritat i què no. Potser és més necessària que mai una fe o una certesa. La que sigui, la de cadascú”.
ROSALÍA: “Este álbum me ayudó a reconciliarme a mi misma desde la curiosidad y el amor por entender al otro. Estar en un mundo como el actual es confuso, no sabes bien lo que es verdad y lo que no. Quizá es más necesaria que nunca una fe o una certeza. La que sea, la de cada uno” pic.twitter.com/Xx5fI7MHfP
— ROSALÍA INFO (@RosaliaInfo_ES) November 6, 2025
La Yugular
Si alguna cosa aporta LUX és la intuïció antiga que no totes les cerques desemboquen en una resposta.
Hi ha al disc un halo del “sans puorquoi”, tradició marcada per la mística femenina de les monges que van començar a escriure en vulgar o la figura destacada de Marguerite Porete —malgrat l’atribució del concepte al Mestre Eckhart, perquè val més la paraula d’un home que la de moltes dones—.
Estimar sense finalitat, lliurar-se al buit, el desig d’unió divina, de transcendir allò terrenal. La traducció contemporània, el “new-age” com a mainstream, un impuls on el dispositiu polític ha caigut, davant la manca de perspectiva en aquest món, buscar-la en el regne dels cels.
Hi ha a l’obra la inspiració destacada de Simone Weil, “estimar un estrany com a un mateix implica, com a contrapartida, estimar-se un mateix com a un estrany”, reconèixer a l’altre i reconèixer-se, lluny de la possessió, des de l’atenció esencial, amb la distància necessària per la proximitat.
A estones som cos, a altres som espectre, a vegades simplement volem ser Björk l’ocellet i encomanar-nos a la salvació per intervenció divina.
La proposta de l’artista catalana és una resposta natural al context. Davant la manca de solidesa, deixar-se travessar. Assumir la nostra identitat com a porosa. Com canta a La Yugular, “yo quepo en el mundo / y el mundo cabe en mí / yo ocupo el mundo / y el mundo me ocupa a mí.”
