La Intel·ligència Artificial (IA) ens està practicant una cirurgia còsmica. Un tall superfí, fred, interessat, elegant, gens innocent: una nova ferida narcisista després de Copèrnic i el seu mapa que ens va fer caure del centre de l’univers. Primer ens van prendre el centre de l’esapi. Després l’exclusivitat del pensamiento i la cultura. Ara, sembla, ens volen prendre la corona cognitiva.
Copèrnic, aquell monjo tossut del segle XVI que va desplaçar la Terra del tron celestial, ens va convertir en habitants d’un planeteta més que gira en un buit il·luminat. El seu descobriment va orquestrar un escàndol teològic, va resoldre un enigma filosòfic i va obrir una esquerda psicològica: de sobte, vam deixar de ser centre per convertir-nos en una perifèria més. Érem només un altera punt blau perdut. Un altre cos celeste entre cossos celestes. Altra història més entre milers de milions d’històries possibles, probables, conegudes i desconegudes.
I així se’ns ha anat passant la vida entre polèmiques —sempre més o menys teològiques— fins que avui, cinc segles després, els processos gens innocents de la IA continuen el nostre descentrament: ens empenyen cada cop més lluny del centre. La IA ens diu, amb la fredor d’un mirall que deforma molt però no menteix del tot, que el nostre cervell tampoc és sagrat. Que pensar no és patrimoni exclusiu de la neurona humana. Que els altres “no humans”, biològics o no, també poden arribar a saber pensar.
La IA ens recorda que, tot i que potser el nostre cervell ha estat la màquina més impressionant de l’univers conegut, tal vegada no som el cim de res sagrat. Potser allò humà és només una estació intermèdia cap al posthumà en una cadena molt més llarga; més complexa que el nostre lòbul frontal; més estranya i paradoxal que aquella bandada d’estornells que es mouen a l’uníson en direccions aparentment contradictòries a dins del pensament humà i de la nostra suposada intel·ligència.
Fa no massa temps parlava a Bogotà amb el meu amic admirat Omar Rincón —aquest gran professor colombià que entén com ningú la intel·ligència narrativa d’allò popular. Conversàvem sobre com, davant aquest nou vertigen de la IA, ressorgeixen altres intel·ligències no algorítmiques que surten de les seves madrigueres. No venen a competir. Tampoc a consolar-nos davant la ploranera nostàlgica per una suposada intel·ligència humana única i meravellosa que mai no va existir si un llegeix les fabulacions que expliquen els llibres d’història o els informatius de cada dia.
(Re)apareixen intel·ligències poc o molt oblidades davant la pantalla de les dades incontrovertibles i de les raons racionals fetes. Venen a recordar-nos que ser intel·ligent mai no ha estat un monopoli. Sempre ha estat, al contrari, un carnaval viu de contradiccions i paradoxes amb intel·ligències gens artificials: analògiques, sensorials, ambientals, amoroses, escatològiques.
IA. Intel·ligència Analògica
La intel·ligència del clic que fa crack. Del llapis que crea com una minisupernova domèstica. Vam aprendre abans a dibuixar que a escriure, però després la lletra va matar la brillant estrella del dibuix. Cada gest gràfic analògic és una protesta contra la velocitat sense sentit. Intel·ligència del paper que respira i sea; del vinil que grinyola; del bolígraf que falla quan més el necessites. No busca centralitat: vol textura, error, passió viva sense píxels.
IA. Intel·ligència Ambiental
La intel·ligència que Copèrnic entendria avui millor que ningú: la del cosmos quotidià. El vent que frega edificis de metall. El sòl que es queixa quan l’exprimim. El cel que no comprèn la catàstrofe que s’acosta. Una intel·ligència sense cap, però amb memòria i cor. No busca ser centre perquè sap que tot està connectat amb tot. Que la nostra única jerarquia clara és el sol i que la resta només són constel·lacions en òrbites interdependents.
IA. Intel·ligència Amorosa
La intel·ligència que neix del tremolor. De l’abraçada que interromp discursos. Del gest que uneix bonobos, humans i altres criatures sense necessitat d’explicacions. Intel·ligència heliocèntrica a la seva manera: desplaça l’òrbita del Jo i situa al centre un “Nosaltres” fràgil, improvisat, radicalment delicat. Un petit sistema solar de dos cossos amorosos ballant sense mapa.
IA. Intel·ligència Artesanal
La intel·ligència de les mans que fan i desfan. Articulacions que connecten mans amb cervell i cor. Pensament que passa per la pell. Copèrnic aquí estaria més incòmode: res no és abstracte. Tot és matèria, pes, estella, eina, suor. Intel·ligència de l’error com a brúixola. Del “fes-ho tu mateix”. Del “torna-ho a intentar”. Del «temps dedicat a fer» que alguna cosa existeixi. I sí: és tan important a la vida com inútil davant d’una pantalla amb scroll infinit.
IA. Intel·ligència Auditiva
Escoltar és un art heliocèntric: desplaça l’ego i col·loca l’altre com a punt lluminós. Intel·ligència del murmuri, de la pausa, del to que revela més que les paraules. Captar el soroll del món per distingir el brunzit del poder del xiuxiueig de la dissidència. Gravar l’invisible, editar el que fa mal. Barrejar memòria i interferència. Oïdes com a eina; veu com a territori vibrant i compartit.
IA. Intel·ligència Anal
La més herètica, prohibida, còsmica, heterodoxa. La intel·ligència de l’anus: recordatori corporal que mai no hem estat centre de res. Tot el que entra surt; tot el que puja baixa. Gravetat elemental. Pots lluitar-hi, però sempre guanya. Intel·ligència del límit, del desbordament, del plaer que desmunta la solemnitat i tots el dogmes. Pedagogia escatològica del descentrament absolut. El Copèrnic més carnal.
La IA un altra volta ens empeny, com Copèrnic, cap a una vora mental on deixem de ser centre per convertir-nos en òrbita. I en aquest descentrament reapareixen aquestes altres intel·ligències gens artificials que no competeixen: amplien terrenys i obren esquerdes que il·luminen racons del nostre pensament. La intel·ligència humana —la fèrtil que crea mons— mai no va ser una línia recta. Sempre va ser un sistema planetari més en ebullició, ple de caos i paradoxes.
La IA convencional feta de zeros i uns és molt ràpida i eficaç; pot calcular, predir, simular, escriure i fins tot dibuixar millor que tu i que jo. Perfecte! Fem-la servir sense traumes ni complexos mantenint-nos al procès. «Human In The Loop” és diu (HITL, per les seves sigles en anglès) i és un procés que combina la supervisió humana amb sistemes automatitzats per millorar la precisió, l’eficiència i la seguretat de les tasques i intervenim activament en punts crítics per prendre decisions o corregir errors, creant un bucle de retroalimentació col·laboratiu entre intel·ligències, humanes i artificials. Però no oblidem mai que aquestes altres intel·ligències —brutes, belles, contradictòries, sensuals, ambientals, biològiques, errants— ens recorden que pensar també és sempre moure’s del centre ja que tot comença a ser més interesante i bonic quan els humans deixem de ser el centre de tot, eixe sol que il.lumina l’univers, i ens acceptem com un planeta més, una perifèria viva a dins d’un sistema complex.
