Hi ha llenguatges que no busquen descriure el món, sinó desvetllar-lo. És un gest intuïtiu, quasi visceral, són llenguatges que neixen quan el cos és travessat per una veritat que no pot ser administrada per cap codificació preestablerta.
D’això parlen Sara Torres i Ada Colau quan s’endinsen en l’erotisme i la seducció, un territori on el desig, el cos i la paraula poètica esdevenen la intersecció que obre escletxes en aquests temps fatigats de consignes. En l’era de la hiperrepresentació i el desig segrestat, recuperar la capacitat de sentir pot ser un acte polític radical.
“El cos percep allò que importa… allò que importa als cossos, però que no importa als sistemes que produeixen veritat”, diu Torres. Aquesta distància entre els cossos i els sistemes —o poder entre l’experiència i la norma— és el lloc on neix la paraula poètica. Més que com a gènere, com a manera d’estar viu: “Podem pensar el poètic com un ús del llenguatge que desafia les formes prèvies per intentar capturar allò veritable que està passant”.
El desig
Torres recupera la pensadora Sueli Rolnik i la seva distinció entre la brúixola moral i la brúixola ètica. La primera organitza la vida segons mandats, la segona escolta l’estat de la vida mateixa: “La brúixola ètica valora en quin estat es troba la vida… i amb ella el desig queda disponible com a eina política principal”.
Quan el desig és sa —quan no està completament capturat per forces externes— és capaç d’assenyalar la injustícia. És capaç de dir, o de sentir, que així no es pot viure.
La seva reflexió sobre les dificultats contemporànies per alliberar el desig ressona amb una lucidesa incòmode, però alhora defineix amb precisió quirúrgica com opera el mandat capitalista: “Tenim el desig ocupat en processos de captació que no ens deixen energia vital per defensar allò necessari”.
L’erotisme, aleshores, apareix com una pràctica de desprogramació, com un gest dissident: un retorn a la capacitat de sentir i triar sense ser guiats per dispositius que preordenen el nostre vincle amb el món.
“La Seducción” – Sara Torres (2024)
Una jove fotògrafa es posa en contacte amb una escriptora vint anys major per a prendre-li uns retrats mentre treballa en la seva pròxima novel·la, titulada La seducció. Després d’intercanviar diversos correus, l’escriptora la convida a passar uns dies a la seva casa, una petita masia en la costa catalana.
És literalment un tractat poètic del desig: els seus dispositius, el seu llenguatge, però també l’ètica del consentiment, la fascinació, el magnetisme i la construcció polític-eròtica del vincle. Pensar el desig com a forma de coneixement i d’apropiació del cos propi.
“Virgin” – Lorde (2025)
És el quart àlbum d’estudi de la cantautora neozelandesa Lorde.
Tracta el despertar, la potència eròtica, la pulsió del desig com a motor vital i narratiu. No se centra tant en la vulnerabilitat emocional sinó en la constitució identitària a través del desig. El desig apareix com a construcció, ruptura i ritu de pas.
La intimitat
Que el capitalisme capturi el desig, esdevé per a Torres una dificultat creixent per habitar la intimitat. “La intimitat no és quelcom que hagi de sorgir a la llar… és un temps que no pot ser extraïble”. Si una experiència produeix benefici per a algú més, diu, no és intimitat.
En un món saturat de representació, on tota vivència pot ser convertida en imatge o discurs, el cos queda expulsat del seu mateix territori. La intimitat esdevé aleshores un lloc polític: la recuperació d’un espai on la vida vibra sense ser vista, sense ser útil.
“La intimitat és amorfa, és lletja… és el lloc on el cos actua sense ser vist”. Per això la poètica del cos, l’erotisme indòcil, apareixen com a eines de rehumanització —o, segons Torres, de deshumanització en un bon sentit: desfer-se de les capes normatives que ens allunyen del que és viu—.
“Borrador para un diccionario de las amantes” – Monique Wittig, Sande Zeig(1980)
Sota la forma de breus textos disposats per ordre alfabètic, la novel·lista i referent indiscutible del pensament lèsbic Monique Wittig, juntament amb la directora de cinema i també escriptora Sande Zeig, tracen un esbós imaginari del món lèsbic i de la seva fantàstica història a través dels temps.
Wittig treballa la intimitat des del llenguatge: com nomenem l’íntim defineix l’espai amorós i el gest eròtic. Intimitat com a construcció política i lèxica contra el règim heterosexual. És íntim no pel sentimental, sinó pel desmuntatge de com l’amor es produeix discursivament.
“Creatura” – Elena Martín (2023)
Després de mudar-se amb la seva parella a una nova llar, Mila (Elena Martín) s’adona que la seva pèrdua de desig i apetit sexual es troba en si mateixa.
L’obra (film) aborda l’accés a la intimitat del cos propi com a arxiu emocional, sexual i traumàtic. La intimitat no és aquí “tendresa” sinó memòria, relació entre infància, sexualitat, norma i experiència del cos. Intimitat com a reconeixement i reconciliació.
La vulnerabilitat
La revolució, en aquest marc, és una manera de fer lloc al que encara no té forma. És la voluntat de sostenir el desig quan aquest arriba a desordenar-ho tot, o bé de discernir-lo quan la intuïció et porta a sentir que està retingut.
L’erotisme com a forma dissident —aquesta energia que no vol ser captada, que no vol ser normalitzada— apareix així com una de les darreres potències realment transformadores. Una força que no demana permís ni encaixa bé en dinàmiques institucionalitzades, però que pot reorientar la vida, la comunitat i el llenguatge cap a una ètica més viva.
En aquest territori, la paraula poètica no és un ornament ni un refugi, ni tan sols un gènere o una forma. Esdevé un mecanisme necessari, inherent, com explora Torres: “en aquest explicar allò distint hi ha la sensibilitat poètica… l’ús del llenguatge que desafia les formes prèvies per intentar capturar allò veritable que està passant”.
Per a l’escriptora és en aquest desafiament, en aquest forçar els límits del que és dicible, que s’obre el lloc de la fragilitat: “És molt vulnerable aquest ús del llenguatge… perquè no coincideix amb coses que anteriorment han estat donades per veritables”.
“Apologies” – Anne Charlotte Robertson (1990)
Una sèrie de disculpes filmades es produeixen en ràpida successió mentre la cineasta Anne Robertson s’enfronta a la càmera i al públic amb la sensació de frustració, aïllament i exasperació que es deriva de la seva batalla diària amb la malaltia mental.
Robertson treballa la confessió, la culpa, el demanar perdó, l’esquinçament afectiu i la performatividad de la disculpa. La vulnerabilitat està en l’acte d’exposar-se i acceptar el mal causat o rebut. Vulnerabilitat com a gest ètic.
“Superemocional” – Juanpe Sánchez (2023)
Superemocional analitza com l’amor és una estructura relacionada directament amb les formes econòmiques i culturals i com és un discurs moltes vegades negat, menyspreat o usat per a la jerarquització i opressió d’uns certs subjectes.
Obsessió amb la sensibilitat, el sentir massa, l’afecte com a saturació, l’ensulsiada emocional com a mode d’existència. Vulnerabilitat no com a feblesa, sinó com a èpica del sentir. És el més “carn sense armadura” de tot el corpus.
