La cultura popular ja no pot entendre’s com un simple espai d’entreteniment. Fenòmens com el manga, l’anime o les comunitats fandom han transformat la manera com es construeix avui la identitat col·lectiva, la participació política i fins i tot la percepció del que és “cultura”.
L’expansió global de l’anime, la seva circulació transnacional i l’ús dels seus símbols en moviments socials mostren fins a quin punt la ficció pot convertir-se en llenguatge polític.
A l’estiu del 2025, banderes amb el barret de palla de One Piece van aparèixer en protestes a Indonèsia i Nepal, convertint-se en emblemes de resistència i llibertat per a una generació connectada digitalment.
Aquells episodis, que van sorprendre per la seva força simbòlica i la seva difusió global, van posar en evidència un fenomen més profund: el desplaçament de la política cap als imaginaris afectius de la cultura popular.
En aquest context, comprendre com opera aquest llenguatge global és essencial per analitzar les noves formes d’imaginari i d’organització emocional del segle XXI.
Per això conversem amb Alba Torrents, investigadora i professora de la UAB especialitzada en cultures audiovisuals i narratives japoneses.
La seva mirada ajuda a entendre com l’anime ha passat de ser una subcultura marginal a un espai d’expressió transnacional, on l’estètica, la comunitat i l’acció política s’entrellacen fins a redefinir el paper mateix de la cultura.
Com ha evolucionat el paper cultural del manga i l’anime des dels anys noranta fins avui, especialment fora del Japó?
L’anime i el manga han passat d’ocupar un espai perifèric a esdevenir una part central de la cultura audiovisual contemporània.
El canvi no és només tecnològic, sinó social: la seva circulació ja no depèn de la televisió o del mercat local, sinó d’una xarxa global de plataformes i comunitats que en faciliten l’accés. Això ha obert la porta a nous públics i ha transformat la manera com interpretem aquestes obres.
Pel que fa a la producció, la deslocalització i la digitalització han redefinit la manera de treballar dins la indústria. Els processos són més ràpids, però també més fràgils, i això obliga a repensar com es distribueix el valor dins la cadena creativa.
Quines diferències observes en la manera com el consumeixen i l’interpreten diferents generacions —des dels mil·lennistes fins a la generació Z?
La diferència principal és la relació amb el temps i amb la comunitat. Abans, el consum era seqüencial i col·lectiu: tothom compartia el mateix ritme d’emissió i això creava un sentit comú molt fort.
Avui, la lògica és fragmentada i permanentment disponible. Aquesta llibertat també ha transformat el vincle amb les històries: ara els espectadors poden intervenir-hi, reinterpretar-les i difondre-les en temps real.
La generació més jove no només en gaudeix, sinó que hi construeix identitat. L’anime és per a molts un llenguatge emocional que permet pensar la mateixa experiència i establir connexions amb altres persones d’arreu del món.
Podem dir que l’anime ha passat de ser un producte “de nínxol” a convertir-se en un llenguatge cultural global?
Sí, però aquesta expansió no s’ha de llegir només en termes d’audiència. El que ha canviat és la seva funció simbòlica: ara és una gramàtica visual compartida, capaç d’expressar emocions i idees reconeixibles per persones de contextos molt diferents.
Les plataformes digitals hi han contribuït molt, però el que realment l’ha convertit en un llenguatge global és la seva capacitat d’adaptar-se i de ser reinterpretat constantment pels fans, que en fan lectures noves, art derivat o fins i tot moviments creatius propis.
El que ha canviat és la seva funció simbòlica: ara és una gramàtica visual compartida
En la teva recerca parles d’intermaterialitat i hibridació. Com encaixa aquí el fet que l’anime no només circuli com a entreteniment sinó que també funcioni com a símbol compartit en comunitats digitals?
Quan parlem d’intermaterialitat, parlem de com una mateixa història pot desplegar-se en diferents suports i continuar sent reconeixible.
L’anime forma part d’aquest ecosistema ampli on les narratives travessen formats: del paper a la pantalla, de la pantalla al videojoc o a l’espai digital participatiu.
Aquesta circulació constant fa que l’anime sigui més que un producte cultural: és un espai de trobada, un conjunt de pràctiques on la gent crea, experimenta i estableix vincles a través de símbols compartits.
Darrerament, hem vist símbols de l’anime en protestes o mobilitzacions socials. Què ens diu aquest fenomen sobre el seu paper com a repertori polític?
Ens mostra que la cultura popular és capaç de generar comunitat i expressar emocions col·lectives.
Quan una imatge d’una sèrie apareix en un context de protesta, no és només una decoració: és un codi que condensa idees i afectes comuns.
Aquests símbols funcionen perquè activen records i vincles compartits. La seva força no ve de la seva procedència, sinó del reconeixement mutu que desperten en qui els utilitza.
Quins paral·lelismes es poden establir entre l’expansió de l’anime i altres fenòmens de cultura popular globals?
Hi ha una dinàmica comuna: la transformació del públic en part activa del procés cultural. Tant en l’anime com en altres àmbits, els fans no són receptors passius, sinó coproductors que amplifiquen, tradueixen i reinventen el contingut.
Aquesta implicació constant crea un flux entre creadors i comunitats que redefineix el paper de la indústria i converteix la cultura popular en un espai de participació molt més obert del que era fa unes dècades.
Per què creus que determinades sèries o imatges han estat tan fàcilment apropiades en contextos de protesta social?
Perquè moltes d’aquestes històries parteixen de valors col·lectius i de lluita compartida. Els seus personatges representen ideals com l’amistat, la cooperació o la llibertat entesa de manera comunitària.
Quan aquests valors es tradueixen a l’espai públic, es converteixen en símbols immediats de resistència i esperança, capaços de parlar un llenguatge que tothom entén.
Aquest ús dels símbols de l’anime en manifestacions és una apropiació conscient o més aviat una estètica generacional que esdevé política?
Les dues coses alhora. Hi ha qui fa servir aquests símbols sabent exactament què vol expressar, i hi ha qui simplement se sent identificat amb la seva força visual o emocional.
El que és interessant és que, sigui conscient o no, aquesta apropiació crea comunitat. L’anime actua com un pont entre emoció i acció, i això el converteix en una eina política en sentit ampli.
L’anime actua com un pont entre emoció i acció
Podem interpretar aquestes apropiacions com un exemple de “glocalització cultural”?
En part sí, perquè els significats de les imatges canvien segons el context en què circulen. Però també cal recordar que el procés no és neutre: la globalització tendeix a simplificar i fixar certes representacions, mentre que la cultura local intenta adaptar-les o contradir-les.
El més interessant és observar com aquests fluxos no només exporten un imaginari, sinó que també el transformen, generant formes híbrides que escapen a les categories tradicionals de “global” o “local”.
Quins límits veus en l’ús de la cultura popular com a vehicle polític?
Tot símbol pot esgotar-se si es repeteix sense context ni intenció. Quan un referent cultural es converteix en simple ornament, perd capacitat de transformació.
Tanmateix, mentre la gent continuï apropiant-se d’aquestes imatges per comunicar experiències compartides, mantindran la seva força. La clau és l’ús que se’n fa: si serveixen per expressar desig col·lectiu i vincle, continuaran essent políticament rellevants.
Article original de Catalunya Plural
