Obro qualsevol xarxa social al telèfon i tot s’assembla. No només parlo de temes, també de formes de narrar. Titulars sense propòsit comunicatiu, imatges que semblen correctes però no diuen res, vídeos que existeixen per omplir el següent segon d’avorriment.
El 2025, el diccionari Merriam-Webster va confirmar slop com a paraula de l’any i la va definir com tot aquell contingut digital de baixa qualitat produït en grans quantitats mitjançant intel·ligència artificial (IA). Tot i que no té una traducció exacta al català o al castellà, podria ser deixalles, femta o restes de menjar. Slop funciona com a concepte perquè descriu una sensació física dins del món digital: menjar sense gana, consumir sense pensar.
Slop: d’on surt tot el residu digital
Conegut com a contingut sintètic, no és un monstre nou: és senzillament un monstre que ha escalat i s’ha fet més gran. Aquesta tipologia de continguts és un paraigua que inclou imatge, àudio, vídeo, text i veu generats totalment o parcialment per IA.
L’escalabilitat —intrínsecament lligada a l’acceleració dels processos— és una promesa coneguda dins de moltes empreses digitals: velocitat, reducció de costos, personalització, accessibilitat.
La conseqüència d’aquesta escalabilitat són deepfakes, frau, pornografia no consentida, campanyes polítiques contaminades i, sobretot, un desgast lent de la confiança humana i de l’autenticitat. No cal un gran vídeo fals que faci caure una elecció; n’hi ha prou que el públic comenci a dubtar de tot —fins i tot del real— o, senzillament, que ho cregui tot.
Quan la fàbrica també consumeix
Allò que fa particular aquest moment és que la fàbrica no només produeix, sinó que també consumeix i es retroalimenta. A l’informe anual de la companyia de CDN i seguretat Cloudflare, es dibuixa un univers web on humans i bots competeixen pel mateix espai.
A 2 de desembre de 2025, el trànsit humà generava el 47% de les sol·licituds HTML, mentre que els bots basats en IA arribaven al 44%.
Polarització? Guerra? Ho sabrem en el futur. Però els bots d’IA promediaven el 4,2% de les sol·licituds HTML i Googlebot, per si sol, el 4,5%. En altres paraules: una part visible d’internet ja és una conversa entre màquines, amb l’humà com a pretext o com a estadística.
Inflació digital i miratge d’èxit
Ens trobem en un context on la creació de contingut sintètic és un negoci davant la gran ansietat humana de produir per monetitzar o consumir per automatisme. Per això, Cloudflare estima un creixement del 19% del trànsit global el 2025, però una porció significativa és activitat automatitzada.
Aquesta inflació té conseqüències directes per a mitjans de comunicació, marques i creadors —digitals i tradicionals— perquè el volum no sempre es tradueix en visites reals. Qui revisi Google Analytics sap de què parlo: es pot tenir més trànsit i menys engagement.
En l’ecosistema del slop, fins i tot l’èxit estadístic pot ser un miratge digital
El gir capital: vendre humanitat
Davant aquest clima, les marques assagen el seu plot twist capital: vendre humanitat. No riguis. Si ja vam vendre la nostra atenció, com no acabaríem venent la nostra identitat cerebral dins del nostre cos animal?
Actualment, moltes companyies adopten polítiques de “contingut garantit humà” o prometen no utilitzar peces generades per IA per recuperar confiança.
Una investigació interna recent (2026) d’iHeartMedia explica que el 90% dels seus oients prefereix mitjans creats per humans, fins i tot entre aquells que utilitzen eines d’IA. Potser sí: estem cansats de la pantalla i alguns busquen significat i connexió.
Humanwashing: quan allò humà és màrqueting
Aquí entra la trampa. Quan allò humà es converteix en etiqueta, també es converteix en màrqueting. I si és màrqueting, és un producte capitalitzable.
El Substack WHAT’S ANU, el investigador Philip Teale i Anu anomenen això humanwashing: un ús oportunista de l’estètica artesanal, orgànica i nostàlgica que simula calidesa humana en un mercat saturat de continguts sintètics.
Aquesta idea fa mal perquè s’assembla massa a l’economia actual: una jerarquia de la humanitat. El contingut fet per persones esdevé escàs i car; allò “humanitzat” és una capa d’estil; el slop, la dieta massiva.
McDonald’s contra el menjar de la teva mare
No és una fantasia moral: és un possible model de mercat on la paraula escrita, la música i el cinema es converteixen en un luxe. Què suposaria això per al futur? Espero respostes als comentaris.
Música, IA i pèrdua de criteri
La cultura pop ja acusa el cop. En música, el problema no és que existeixi una cançó generada per IA, sinó una marea.
TechRadar reporta dades de Deezer: el 34% de la música nova que s’hi puja diàriament seria generada completament per IA, més de 50.000 cançons al dia.
El més inquietant no és la producció en sèrie, sinó que un estudi intern suggereix que el 97% dels usuaris no distingeix entre música humana i música generada per IA en proves a cegues.
Si ja havíem vist la pèrdua de gust a causa dels algoritmes, això confirma una pèrdua de criteri, context, confiança i procedència. El periodista Kyle Chayka ho analitza a un gran llibre Mundo filtro (Gatopardo ediciones, 2024) a on fins i tot el món fora de les pantalles es veu afectat.
Dades sintètiques i realitat simulada
En paral·lel, la indústria necessita dades per justificar-se. MIT News explica, en una entrevista amb Kalyan Veeramachaneni, fundador de DataCebo, que les dades sintètiques prometen protegir la privacitat i reduir costos, però també adverteix dels riscos si no hi ha controls.
La paradoxa de la dècada és literària: entrenem sistemes amb substituts del món real i després els demanem que actuïn com si fos real. Vivim en una simulació.
Humans versus màquines? No
Això no és una guerra moral. És una responsabilitat humana. I passa per regles de llegibilitat: transparència, responsabilitat, etiquetatge.
Els deepfakes pornogràfics vinculats a Grok han explotat recentment a la cara d’Elon Musk, recordant-nos que la tecnologia mai no és neutral.
Com escriu Jennifer Walshe a 13 maneres de veure la IA, l’art i la música:
La IA és reflexionar sobre si l’entusiasme dels friquis de les tetes, o la generositat de les empreses que faciliten la creació de tetes als friquis de les tetes, és extensible al fet que les empreses o els friquis de les tetes donin el seu temps de computació perquè les tetes de debò i les propietàries d’aquestes tetes visquin més temps. La IA és entendre que és improbable que això passi. La IA és haver de tenir totes aquestes coses al cap. Que la IA són tetes, però també no tetes.
Més enllà dels llibres, us deixo un exemple personal: fa unes setmanes vaig fer match amb un home en una app de cites i durant quatre dies vaig pensar que, per fi, alguna cosa bona podria sortir d’aquestes apps, fins que vaig llegir diversos missatges en temps verbals diferents. Això em va confirmar una cosa que ja em venia olorant: estava parlant amb un perfil d’estafa que m’estava cuinant l’ego i que seguia un guió escrit per una IA.
Immediatament vaig descarregar el xat i ChatGPT va verificar les meves sospites. La retroalimentació de la IA és tal que una IA ha de confirmar-me que l’estafa l’ha produïda ella mateixa. La IA no menteix, igual que qualsevol capítol de la meravellosa sèrie Pluribus d’Apple TV.
Dubtar o morir buit
La pregunta ja no és si la tecnologia existeix, si és bona o dolenta —deixem el naïf—, sinó com es pot sostenir una esfera pública on veure, escoltar, crear i comunicar continuï significat alguna cosa. Volem continuar significant alguna cosa per als altres?
I la pregunta més important que ens hem de fer davant de tot aquest contingut slop és: això significa alguna cosa per a mi? Realment he d’actuar davant d’això? Allò que estic veient m’interessa? Per què aquesta informació que divulga aquest youtuber, tiktoker o instagrammer m’ho diu de la mateixa manera que ho vaig llegir l’altre dia al diari? Serà humà aquest match que vaig fer a Hinge o Tinder? Per què em parla com si fos una entrevista de feina i només em diu coses boniques, sense fricció, amb les quals únicament està d’acord amb mi?
Estem entrant en una crisi de textura, pell i cervell humà. El slop no només ha baixat la qualitat: ha reduït la fricció que ens separava del real. Al llibre Los empleados, de Olga Ravn, un personatge es pregunta si tot el que fa ja no respon, inevitablement, al programa.
Potser el més valuós el 2026 no serà produir més, sinó poder dir d’on ve alguna cosa, com s’ha fet i qui se’n fa responsable. Prendre’s el temps. Acceptar la imperfecció.
Ser humans, avui, és atrevir-se a no ser perfectes
Publicat originalment en castellà a Substack
