La cultura com a eina de resiliència. “Una manera concreta de fer realitat la idea que la cultura ens salva”. Aquest va ser el statement sota el qual “ActxPalestina” va organitzar el concert solidari amb Palestina al Palau Sant Jordi. Hi van participar artistes com Morad, Oques Grasses, Bad Gyal, Mushkaa, Lluís Llach, Fermín Muguruza, Amaia o Yerai Cortés. També, hi va irrompre per sorpresa Rosalía.
La presència de l’artista catalana, que no havia estat anunciada, va ser un missatge clar. Sobretot, per a aquells que l’havien criticat per no haver-se posicionat davant el genocidi que viu Palestina per part d’Israel.
Una altra de les cares visibles va ser Bad Gyal, que va reivindicar la importància del concert. “Que persones com jo, que influïm en la gent molt jove que encara està formalitzant les seves idees i la seva identitat, vegin a algú que segueixen i admiren en un espai com aquest els pot fer entendre millor la problemàtica i per què és important que tots estiguem compromesos”.
Precisament, la condemna —o no— del genocidi que viu Palestina a les mans d’Israel va generar crítiques a Rosalía. Per exemple, quan el dissenyador Miguel Adrover va decidir no col·laborar amb ella en un dels pitjors moments del conflicte. Però, per què és necessari que els artistes es posicionin políticament?
“Un artista no pot ser apolític”
“Un artista no pot ser apolític”, afirmaven els integrants del grup Fades en el pòdcast Sabor a queer. En un moment de de gran polarització com l’actual, els consensos són cada cop més escassos. Per això, molts artistes mainstream eviten posicionar-se políticament. Amb els ulls posats en els números, temen que qualsevol gest els situï en un bàndol polític i social que perjudiqui la seva carrera.
Precisament, la voluntat de ser massa “apolítica” ha estat una de les crítiques a Rosalía. Per exemple, arran de les seves declaracions en plena promoció del quart disc, “Lux”. En una entrevista, va afirmar que no es creu “moralment prou perfecta per portar un ‘isme’”, en referència al feminisme.
Tot plegat arriba en plena batalla cultural de la ultradreta contra el woke, amb la diana posada en dones, migrants i el moviment LGTBIQ+. Lluny queda el tuit de “Fuck Vox” que l’artista va publicar el 2019. En aquell moment, criticar el partit ultraconservador generava menys rebuig perquè no rondava el 20% d’intenció de vot que, segons les enquestes, té avui dia.
Qui no va deixar passar l’oportunitat de fer un discurs fora de guió va ser Samantha Hudson als premis Feroz. Quan li tocava lliurar el premi a la millor sèrie dramàtica, va fer una anàlisi del moment sociopolític. En total, van ser quatre minuts molt aplaudits a les xarxes. “Per a moltíssima gent jo soc una tragèdia. Però, per tragèdia, l’any que portem”, va introduir la cantant.
“Fem un repàs: el genocidi a Palestina, la barbàrie a Sudan, l’Iran, el Congo, la ultradreta campant lliurement, la crisi climàtica i l’especulació immobiliària. A més, els fons voltors i els rendistes desorbiten els lloguers. I el pitjor de tot: la invasió d’okupes. Tant de bo tenir por que m’okupin la casa, perquè significaria que me’n puc permetre una”, va sentenciar en referència a la principal preocupació dels ciutadans, segons el CIS.
La politització com una necessitat moral
I és que, en moments d’incertesa i precarietat vital, les institucions no donen respostes i la desafecció política creix. A més, “ser” s’ha convertit en una cosa complexa, envoltada d’estímuls constants. Per això, el posicionament dels artistes s’ha convertit gairebé en una necessitat moral.
Figures aparentment “apolítiques” emergeixen com a referents vitals. Exemples com Llados disparen idees i generen dinàmiques de socialització polititzada. L’individualisme i la llei del més fort s’imposen com a nova lògica.
En aquest context, els espais de consum esdevenen els principals espais de politització. On es busca identitat, comunitat i col·lectivització.
El posicionament polític s’ha convertit en una necessitat moral. Però, alhora, també en una demanda dels ciutadans, que volen referents amb valors recognoscibles. Les societats són cada vegada més heterogènies i transiten de societat de masses a societat de nínxols.
Davant scrolls infinits, els algorismes generen càmeres d’eco. Actuen com a mecanisme de confirmació d’idees dins una experiència social fragmentada. Així, es formen comunitats: un “nosaltres” convertit en refugi davant la incertesa del món. En aquests espais, els artistes esdevenen gairebé líders espirituals.
La falta de consensos és precisament el que apuntava Samantha Hudson. “Veus tot aquest percal i no pots evitar preguntar-te qui estarà darrere de totes aquestes atrocitats”, deia.
“Els col·lectius vulnerables? Els pensionistes? Les feministes? Doncs bé, de qui havia de ser la culpa? Dels milionaris o dels tecnòcrates? No, home, no. La culpa és dels immigrants il·legals. I, per descomptat, de les persones trans”, es responia amb el seu to còmic.
La politització és intrínseca per a molts artistes i al que fan. Sobretot, quan formen part de comunitats cada vegada més castigades per les desigualtats.
L’Amèrica blanca vers la de la diversitat i la immigració
Un altre exemple és l’espectacle de Bad Bunny a la Super Bowl. El major esdeveniment d’entreteniment dels EUA va servir per reivindicar la identitat llatina. De fet, va ser la primera actuació de halftime feta íntegrament en espanyol.
Tot això, però, passava en un país on el president ha fet oficial l’anglès per decret. A més, ha impulsat la “major deportació” d’immigrants irregulars de la història. De seguida, va qualificar l’actuació del portoriqueny de “terrible”.
L’Amèrica blanca, cristiana i monolingüe que tem, com prediuen els demògrafs, l’arribada del dia en què deixin de ser la majoria, contra la de la diversitat i la immigració.
