Hi ha còmics que t’expliquen una història i et deixen satisfet. I després n’hi ha d’altres que et desplacen una mica del teu centre, que et fan perdre peu. “Una ranita en otoño…” és d’aquests últims.
En aparença, és la història d’una granota que travessa la tardor. En el fons, és una esmena delicada però contundent a la nostra obsessió per ser el centre de l’univers.
Publicat per Errata Naturae i dibuixat per Linnea Sterte amb una precisió gairebé obstinada, el llibre sembla menut, però és gran i, alhora, fràgil. No ens equivoquem: sota aquesta aparença hi ha una operació política de cultura dibuixada molt subtil. Una manera de qüestionar, sense grans proclames, el relat que situa l’ésser humà al mig de l’escenari del planeta i converteix la resta del món en simple decorat.
Aquí no hi ha superherois. Hi ha humitat, ombres, fulles que cauen. I això, en els temps que corren, ja és una presa de posició ètica i política.
No és només un còmic sobre una granota. És una reflexió sobre el lloc que ocupem dins del món natural.
Una història ecològica sense moralina
La història és senzilla, i justament per això funciona. Una granoteta es prepara per a l’arribada del fred. Busca menjar, refugi, una mica d’estabilitat en un entorn que canvia.
El bosc es transforma, els recursos escassegen, la vida es replega. Però no estem davant d’un relat de superació individual amb banda sonora èpica. Ningú “venç” res.
El que hi ha és una coreografia ecològica on cada element compta: l’insecte, la fulla, el fong, el peix. Tots tenen pes, presència i dret a existir sense justificar-se. De fet, el còmic concedeix més dignitat narrativa a aquests cossos minúsculs que la que sovint reben moltes veus que monopolitzen el debat públic.
Sterte dibuixa el bosc com si fos una assemblea silenciosa. Tot està connectat, sí, però no com a eslògan amable. Connectat en un sentit material, gairebé cru. La granota no domina l’entorn; hi conversa, hi conviu. No imposa cap voluntat; s’hi adapta amb intel·ligència. És un laboratori vital: observa, prova, s’equivoca, aprèn.
I en aquest aprenentatge hi ha una lliçó incòmoda: la vida no gira al voltant de cap subjecte sobirà.
Com a lectors, el llibre ens obliga a canviar el ritme. A mirar una molsa durant més temps del que ens sembla raonable. A assumir que potser el drama no és nostre, que el món no està permanentment pendent del nostre relat personal. En una cultura accelerada i autoreferencial, això té alguna cosa de profundament subversiu.
La natura no és decorat. És sistema, xarxa, interdependència
Desmuntar el centre: una lectura política del còmic
El llibre no necessita mostrar humans devastant el bosc per ser crític. De fet, la seva absència pesa. És com si el relat digués: no us necessitem per existir. I aquesta idea, tan simple, és profundament política.
La granota no és una metàfora còmoda de l’ésser humà. No hi és per consolar-nos ni per representar-nos. Existeix en la seva pròpia lògica, amb els seus límits i les seves urgències. Hi ha experiència amfíbia sense traducció simultània, vida vegetal sense narrador omniscient que ens ho expliqui tot.
Aquest desplaçament és clau. Si el centre es mou, si el protagonisme es reparteix, si la vida no està jerarquitzada segons la nostra comoditat, aleshores també trontolla el relat del progrés lineal, de la dominació de la natura i de l’explotació com a destí inevitable.
En el silenci del bosc, en aquestes pàgines que semblen modestes, hi ha una crítica que no crida, però que ressona.
Descentrar l’humà és també repensar el nostre model de progrés
La política del detall: estètica i resistència
Formalment, l’obra respira. Les vinyetes s’estiren, es comprimeixen, juguen amb l’espai com si també volguessin escapar d’un marc massa rígid. La paleta de colors construeix una atmosfera gairebé física. No és només una estètica; és una manera d’habitar el món.
Hi ha escenes on aparentment no passa res. I, tanmateix, tot s’hi mou. La tensió és discreta, subterrània. La bellesa no és ornamental; és estructural. Cada detall té sentit dins d’una xarxa més ampla.
Llegir aquest còmic és acceptar una certa desacceleració. En un ecosistema cultural que ens exigeix produir, opinar i reaccionar constantment, aturar-se a observar una granota durant diverses pàgines pot semblar un luxe. O una excentricitat. Però potser és una forma de resistència.
Potser parar atenció és, també, una pràctica política
El “molt més…”: interdependència i esperança fràgil
El subtítol —“i molt més…”— no és cap afegit simpàtic. És una pista. El “molt més” és tot allò que queda fora del focus immediat: el bosc com a organisme col·lectiu, la xarxa invisible que sosté cada vida, la interdependència com a condició inevitable.
La granota és la porta d’entrada, però el veritable protagonista és el sistema que la fa possible. No hi ha independència ecològica ni sobirania individual desvinculada del conjunt. Tot és fràgil. Tot és provisional. Tot depèn de tot.
I, malgrat això —o precisament per això— hi ha una forma d’esperança. No una esperança ingènua, sinó situada. La vida continua perquè es transforma, perquè s’adapta, perquè accepta la seva vulnerabilitat. No hi ha triomfs espectaculars. Hi ha persistència.
En tancar el llibre, la qüestió no és si la granota sobreviurà a l’hivern. La pregunta, més incòmoda, és si nosaltres —espècie amb calefacció, pantalles i una confiança desmesurada en el nostre protagonisme i suposat progrés— serem capaços d’assumir una mica d’aquesta humilitat amfíbia.
“Una ranita en otoño (i molt més…)” és un còmic petit en aparença, però gran en conseqüències. Una invitació a tornar a escoltar el que no crida i a repensar el lloc que ocupem en tot això de viure.
El futur no passa per créixer indefinidament en el present, sinó per saber-nos —com la granota— part d’alguna cosa més gran. I també molt més fràgil.
