L’amor, tant a la vida com a Pillion, és una barreja d’expectatives, compromís, idealització, sexe i passió. L’òpera prima de Harry Lighton, basada en la novel·la de l’escriptor Adam Mars-Jones i reconeguda al festival de Canes, fa aquest recorregut a través d’una relació sadomasoquista entre Colin (Harry Melling), conegut pel seu paper a Harry Potter, i Ray (Alexander Skarsgård).
“Em nego a separar la vida romàntica i amorosa del món BDSM”, afirmava el jove director. La premissa d’un film atrevit moralment i visualment, i definit per molts com una comèdia negra, s’acosta més al drama segons quant et travessi. Mostra tot allò que, des d’un prisma sexoafectiu normatiu, genera rebuig, però sense qüestionar-ho i cobrint-ho d’una capa emocional. Parla sense ambigüitats i trencant estereotips sobre una relació gai desigual assentada en el sadomasoquisme.
Colin, un jove poc agraciat, tímid i sobreprotegit, agent de trànsit que viu amb la sensació que l’amor no està fet per a ell. Coneix al Ray, un atractiu motorista d’uns quaranta, en un pub d’un poble als afores de Londres. Embriagat des del primer moment que el veu després d’una cita frustrada que li ha organitzat la seva mare, sent un enamorament a primera vista. Un cop de sort. Ray, en una elecció molt conscient, sap que ha trobat un recipient on abocar les seves pors i frustracions.
Tot seguit, després de rebre un missatge amb una adreça i una hora, Colin acaba en un carreró fosc. Allà acabarà llepant una bota per acabar resant a Déu, com si es tractés d’una cita de Grindr. És a partir d’aquell moment que les seves expectatives i idealització sostindran un vincle basat en el control, el poder i una falta de comunicació conscient i mesurada per part de Ray.
A partir d’aleshores, amb un “acord” pel mig, en la normalització que fa Colin dels “hàbits” de Ray, connectes amb aquella incapacitat de fugir d’un lloc que et fa mal, davant la sensació d’estar posant el cos en un espai que saps que t’expulsa. Però, en una decisió conscient (o no), decideixes quedar-te sense saber gaire bé per què.
Amb el cuir i el soroll de les motos com a protagonistes, Pillion —en referència al seient del darrere, el del paquet que no tria cap a on va— és alhora un relat íntim de por compartida. En el contrast entre l’un i l’altre, tant en l’aspecte físic com en l’emocional. Entre les formes bastes i perverses del Ray i l’“aptitud per a la devoció” del Colin s’obre un camí cap a l’entrega mútua.
Lighton encerta en la seva voluntat de mil·limetrar allò que es diu i, especialment, allò que no. En no tapar ni subratllar res, simplement deixar que les coses passin, sense exageracions i fins i tot amb un to divertit i irònic. Un puzle perfecte en què el sexe és protagonista sense resultar excessiu. El principal vehicle per mostrar l’evolució íntima dels seus protagonistes, convertit alhora en un càstig i en un regal.
La contenció mesurada del Ray i el crit emocional del Colin arriben al seu clímax amb la ruptura d’un càstig imposat que culmina en un miratge idíl·lic que xoca frontalment amb la por al compromís.
Lighton et porta a aquelles primeres vegades en què vas prioritzar malament, a la gestió de la frustració per anhelar més d’algú de qui t’estaves enamorant o al buit després de la caiguda a la realitat. Perquè, al cap i a la fi, “no és l’amor el punt?”, com es pregunta el Colin. Pillion mostra de manera dura, desagradable, però alhora tendra una relació que aporta plaer i dolor a parts iguals als seus protagonistes, on l’elecció d’allò que comparteixen és difusa.
El llargmetratge és un refugi que connecta especialment amb aquells que s’hagin arrossegat, en sentit metafòric. Amb aquells que han demanat alguna cosa que segurament no arribaria al seu estimat. Un lloc que, salvant les distàncies (o no) en allò explícit, en l’emocional connecta amb moltes experiències d’amor frustrades. Amb les motxilles que carregues després d’elles.
