Pedro Almodóvar s’endinsa en un terreny dolorosament personal amb Amarga Navidad, un drama tragicòmic que exposa les seves pròpies ferides. La pel·lícula entrellaça dos relats: el d’Elsa (Bárbara Lennie), una directora publicitària en crisi després de la mort de la seva mare, i el de Raúl (Leonardo Sbaraglia), un cineasta —alter ego evident del mateix Almodóvar— que converteix els dolors aliens en matèria primera del seu guió.
Ficció i realitat es confonen en un exercici cinematogràfic valent, però amb un afany autoredeemidor alhora que egoista: sap com tracta la gent i ens declara la seva intenció de no canviar-ho.
Vampirisme emocional
Amb Amarga Navidad, Almodóvar porta l’autoficció a un nivell d’ajust de comptes personal. La pel·lícula es construeix com un mirall de dues cares: d’una banda, Elsa, creadora en crisi que canibalitza les desgràcies de les seves amigues per tornar a escriure, i de l’altra, Raúl, director consagrat que escriu precisament la història d’Elsa, inspirada alhora en el dolor de la gent del seu entorn.
En aquesta dualitat narrativa, Almodóvar practica una mena d’autoflagel·lació cinematogràfica. Raúl és clarament un alter ego seu, i a través d’ell el director es retrata sense pietat com un “vampir d’històries”, un artista que s’alimenta del dolor aliè per crear.
Tant Raúl com Elsa viuen com si només existeixen ells mateixos i roben les vides de la gent del seu entorn per abocar-les a la seva creativitat, com si les persones fossin el seu atrezzo. Més enllà del professional, també són vampirs emocionals, perquè necessiten anul·lar qui tenen al costat, esborrar-lo completament, perquè aquests visquin per i per a ells.
Després d’esclatar el drama, Mónica —Sánchez-Gijón desbordant la pantalla com a ajudant del director i alhora fent de veu de la consciència— acusa a Raúl de viure de la tragèdia. Ell es justifica amb cinisme, al·legant que canviar els noms o maquillar la realitat és suficient per negar l’explotació. És un moment incòmode, gairebé metatextual, en què hi ha la sensació que el veritable Almodóvar s’està confessant davant del públic: sí, he vampiritzat la intimitat de qui m’envolta en nom de l’art, i potser sóc addicte a aquest procés. De fet, utilitzo el nom de l’art per traspassar qualsevol límit per alimentar el meu ego, i continuaré fent-ho. Ho sé, i no canviaré, encara que faci mal a la gent que m’estima.
El contrapunt lluminós
Lluny de ser un mer ornament musculós —“un animal hermoso al que le voy a hacer sufrir en algún momento ”, en paraules d’Elsa—, Bonifacio encarna una figura de cuidador abnegat i empàtic. En una profunda humanitat, ell la cuida durant els seus atacs de pànic, l’acompanya en les nits d’insomni i la sosté emocionalment quan tot al seu voltant s’ensorra.
És precisament en aquest paper silenciós de suport on Bonifacio brilla com a personatge: aporta calidesa humana i estabilitat a la volàtil Elsa, fins i tot quan ella, ficada en si mateixa, amb prou feines s’atura a valorar-lo.
Bonifacio funciona, en última instància, com el contrapunt lluminós enmig de la tempesta emocional d’Elsa, i això ens revela una cosa clara: és capaç d’esborrar-se a si mateix per atendre les necessitats de l’altre. Així ens ho mostra Almodóvar, i això és el que el director li concedeix: no sabem res de la seva vida més enllà del que afecta a l’Elsa.
La figura de Bonifacio no està sola en el seu rol de cuidador dins l’entramat d’Amarga Navidad. En un mirall gairebé perfecte, la història paral·lela del film ens presenta Santi (Quim Gutiérrez), el jove nòvio de Raúl, que exerceix una funció similar en la vida del director.
Almodóvar construeix la pel·lícula amb un sistema de dobles: així com Bonifacio orbita al voltant d’Elsa, Santi orbita al voltant de Raúl, adaptant-se dòcilment a les necessitats i egocentrismes del cineasta. Tots dos personatges —el bomber stripper i el nòvio del director— representen aquells que cedeixen, que donen suport sense reclamar protagonisme, que existeixen narrativament per sostenir el protagonista en els seus moments més baixos i que, a canvi, no reben ni reconeixement.
Presència empàtica
“Em vaig inspirar en tu al principi per a un personatge, però una mica i només al principi”, diu Raúl al seu nòvio en lliurar-li el manuscrit perquè el llegeixi. Ni tan sols li concedeix un espai central, li dona engrunes, perquè aquest és l’espai mental que per a Raúl ocupa aquella persona que li dona suport incondicional. El problema radica en com Raúl dona per fet l’amor del Santi.
Sense Bonifacio i Santi sostenint-los, els protagonistes s’haurien ensorrat —i potser haurien après la lliçó—. Però la seva presència empàtica, llegida per aquests com a complaença submisa, donada per feta en lloc de valorada com a amor, subratlla la crítica del director cap a si mateix: ell, com Raúl/Elsa, ha depès de les cures alienes per poder continuar, de manera conscient i deliberada. El més paradoxal, tant Elsa com Raúl pensen que poden salvar a la gent, com Mónica retreu al director. Ara bé, no son els altres qui els salven tota l’estona de si mateixos?
Al final, Amarga Navidad no sembla preguntar-se si aquest cercle viciós es pot trencar, perquè la resposta implícita és desoladora: Almodóvar (a través de Raúl) ens mostra que no pensa canviar, encara que això faci mal a qui més l’estima.
Humanitat profunda
Santi i Bonifacio són l’altra cara, el fang, la feina bruta, aquells que “poden esperar”, son qui es queden al costat quan et fiques l’ansiolític sota la llengua, el suport sense reconeixement. Són els pilars sobre els quals els altres s’han construït, són l’energia que han vampiritzat: son els vertaders protagonistes, però no ho saben. Estimar persones amb energia de main character els ha relegat a si mateixos a una condició de NPC.
Aquesta amargor es trasllada també a les seves relacions personals, on es dona per fet un Bonifacio o un Santi disposat a cuidar, i sempre hi ha el risc d’abusar d’aquest amor incondicional.
És un plantejament ètic incòmode, i fins i tot, sense deshumanitzar-los —perque si una cosa tenen no es que el seu valor sigui en ser bones persones, es que son profundament humans— els cuidadors freguen el patetisme. No perque ho siguin, es pel fet de només voler cridar-los que marxin d’allà (com si fos tan fàcil). Perquè al final, com canta Amaia versionant Chavela, “uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó la vida”.
