Una nit d’estiu al Fòrum de Barcelona, mitja hora abans del concert, el Manuel Huerga em va dir: “Ah, en Richman! És amic meu. Vols que te’l presenti?”. En qüestió de segons picàvem a la porta d’un barracó sòrdid. “Come in!”. Recolzat sobre dues potes de la cadira, els peus sobre la taula, hi havia aquella llegenda viva del Rock&Roll a qui tant admirava, rascant una guitarra acústica amb la mirada molt, però que molt perduda.
Amb 75 anys a l’esquena, en Jonathan “Jojo” Richman (Boston, 1951) segueix fent LPs de Rock&Roll –el darrer, Only Frozen Sky Anyway (2025) –i sent l’única estrella del rock que canta bé encara que ho faci sistemàticament fora de to. En Dylan, per exemple, té una veu peculiar, nasal i, convindríem, poc agraciada; però no desafina. Creieu-me, no és gens senzill desafinar de manera ostensible i persistent al llarg d’una vintena llarga d’àlbums.
Requereix d’un talent especial. En Jonathan desentona quan canta en el seu anglès natal, quan canta en italià i també quan es diverteix cantant en castellà, com a l’àlbum Jonathan, te vas a emocionar. És un home, podríem dir, “intrínsicament desafinat”. I si no desafinés, la seva música perdria tot el sentit.
Malgrat tot –o gràcies a tot– sigui en solitari o liderant els The Modern Lovers, la seva banda, ha compost hits com Roadrunner, himnes estiuencs com That Summer Feeling, cançons situacionals com I Was Dancing in The Lesbian Bar o Tandem Jump i, fins i tot, una oda hilarant al funcionariat com Government center.
Aquella nit, davant la seva presència, jo també vaig desentonar: Em vaig quedar impactat. Crec que només vaig ser capaç d’articular alguna cosa sense sentit, com que havia-anat-a-Boston-i-no-l’hi-havia-trobat. Va respondre, mig estranyat: “És que visc a Los Angeles”. No era en aquest pla de la realitat on hagués esperat trobar-lo.
El concert de després al Fòrum va ser un desastre. En JR era allí amb el cor a la mà, defensant un LP profund i sensible com Not so Much to be Loved as to Love, i el seu públic se’n fotia sense amagar-se’n. Va demanar una mica de respecte i poc després va marxar emprenyat.
Al cap d’una estona el van convèncer de tornar a sortir però tothom estava força avergonyit i ell encara mig rúfol. No va ser el millor concert que s’hagi fet mai a Barcelona.
Amb tot això, la pregunta és inevitable: per què val la pena escoltar-lo? Potser perquè, de vegades, desafinar també és una manera, molt honesta, de fer bones cançons. En Jonathan Richman no encaixa en el que esperem d’una estrella del rock. No és ni un virtuós de la guitarra, ni cap “perla” narcisista. Fa cançons amb el que té, i ho fa sense protegir-se. Als anys 60,quan Lou Reed i la Velvet ja triomfaven, senzillament va decidir que volia ser part d’allò tan gran que li passava per davant i l’arrossegava.
En JR representa el dret de poder existir fora de l’estereotip, de posar-hi el cor i sortir-se’n. Escoltar-lo és, d’alguna manera, desconnectar de la idea que tot ha de ser perfecte. En un moment en què tot tendeix a afinar-se artificialment – les veus, les imatges, els discursos- , Richman continua desentonant. I potser és per això que encara té alguna cosa a dir.
Escolteu-lo.
