Hi ha un elefant assegut, gros, a la sala. Ningú el vol mirar directament. Fa nosa, però ningú diu res. És el finançament de la cultura. O millor dit: la manca d’un finançament just, estable i estructural per al sector cultural.
Amb Mondiacult 2025 a punt de celebrar-se a Barcelona, el debat sobre com es finança —i es desfinança— la cultura, és més urgent que mai. Parlem d’un sector que genera un 3,1% del PIB mundial i un 6,2% de l’ocupació (UNESCO, 2022), però que continua sent percebut com un “extra”, com una cosa “que fa bonic” i no com un pilar fonamental d’una societat democràtica, crítica i cohesionada.
Però… si la cultura és tan fonamental, per què no es prioritza en les agendes polítiques i econòmiques? Qui decideix què val la pena finançar —i què no?
La paradoxa del luxe prescindible
Un dels diagnòstics més clars sorgits dels debats previs a Mondiacult és aquest: la cultura encara es considera un luxe, un caprici, una floritura prescindible quan toca repartir pressupostos. “Primer van la salut, l’educació i la defensa”, diuen. I la cultura? Bé… si sobra alguna cosa, ja en parlarem.
Però els números diuen el contrari. Exemples com el Carnaval de Barranquilla, amb un retorn d’inversió del 2247%, o el concert gratuït de Madonna a Rio de Janeiro, amb un ROI del 363%, mostren que la cultura en tots els seus diversos àmbits també genera riquesa, feina i turisme, més enllà de pensamiento crític. Aleshores… què falla?
Frenades estructurals: burocràcia, prejudicis i precarietat
El retrat és conegut, però persistent:
- Burocràcia laberíntica que expulsa iniciatives petites.
- Manca de dades i indicadors, que dificulta demostrar l’impacte cultural amb criteris “financers”.
- Informalitat crònica, amb milions d’artistes sense cobertura social ni accés a crèdit.
- Desconnexió entre el sector cultural i el món financer. Els primers parlen de drets; els segons, de rendiments.
La conseqüència? El sector cultural queda atrapat entre la precarietat i la marginalitat. Sense eines ni llenguatge per accedir a la inversió, i amb un estat que sovint es limita a convocatòries simbòliques i inestables.
Una cultura atrapada entre dues llengües
Aquesta és una de les tensions més profundes del debat: la cultura es defensa com un dret fonamental, però es jutja amb criteris de rendibilitat econòmica.
Moltes iniciatives privades busquen un “doble impacte” (social, sanitari…), però sovint acaben instrumentalitzant la cultura com a eina d’inclusió, convivència o salut mental. Tot això està bé, però… i el valor intrínsec de la cultura com a espai de dissensió, pensament crític i imaginació radical?
La cultura no només acomoda, també incomoda. No només cura, també remou.
De què parlem quan parlem de finançar cultura?
No es tracta només de diners, sinó de model cultural.
La cultura encara no compta amb un sistema sòlid equiparable a la sanitat o l’educació. No hi ha estructures clares, drets garantits ni pressupostos blindats. Depèn massa sovint del govern de torn, del polític sensible o del filantrop generós.
I això fa impossible planificar, consolidar i innovar a llarg termini.
Canvi de narrativa, canvi d’actors
Per transformar aquesta realitat, cal una nova narrativa pública que presenti la cultura com a inversió estratègica i motor de seguretat democràtica.
I cal ampliar el mapa de poder:
- No n’hi ha prou amb convèncer els ministeris de Cultura. Cal entrar a Hisenda i Finances, on es decideixen els pressupostos.
- Cal interpel·lar els legisladors, perquè impulsin lleis de mecenatge i incentius fiscals.
- Cal convèncer els organismes multilaterals amb dades, impactes i projectes clars.
- I cal seduir el sector privat, no només amb responsabilitat social, sinó amb responsabilitat cultural empresarial.
Sortir del «bonisme» cultural
Una de les idees més punyents sorgides dels debats previs a Mondiacult és la crítica al que alguns anomenen “bonisme cultural”: la idea que tot projecte cultural mereix finançament només perquè és cultura.
No n’hi ha prou amb l’autoestima sectorial. Cal exigència, rigor i professionalització. Cal mostrar impacte, traçabilitat i retorn, no només emocions.
La cultura ha de defensar el seu valor simbòlic, però també ha de saber parlar el llenguatge dels números, dels indicadors i de les polítiques públiques.
De la cultura com a dret humà a la cultura com a seguretat
Una línia estratègica emergent és enllaçar cultura amb seguretat, drets humans i cohesió democràtica.
A Europa, el debat sobre la taxonomia social pot obrir la porta a obligar les entitats financeres a invertir en cultura, com a part del seu compromís amb els drets humans.
A Llatinoamèrica, es recorda que el patrimoni cultural és la tercera font de rentat de diners, cosa que vincula cultura i seguretat de forma inesperada, però poderosa.
Aquestes aliances impensades són claus per desencallar la cultura de la seva marginalitat política.
Unes condicions bàsiques per una cultura finançada amb justícia
Les conclusions generals dibuixen una mena de full de ruta realista i ambiciós:
- Canviar el relat públic: la cultura no és un luxe ni un cost, sinó una inversió democràtica i estratègica.
- Crear instruments financers culturals específics: microcrèdits, avals, bons culturals, assegurances creatives…
- Professionals formats: incubadores culturals, formació en gestió i eines per a PIMEs creatives.
- Institucions amb múscul: més personal, més recursos, més capacitat per executar polítiques culturals.
- Responsabilitat cultural empresarial: no és caritat, és justícia social i visió de futur.
Un darrer advertiment: el temps no juga a favor
El context global és hostil. L’auge del militarisme, la polarització i la crisi econòmica han retallat pressupostos culturals fins i tot en països que eren referents.
La cultura està a una cruïlla històrica. O es fa forta, clara i convincent per entrar al centre de les decisions del segle XXI…
O serà condemnada a sobreviure als marges. I no podem permetre’ns una cultura als marges.Perquè quan la cultura tremola, tot tremola.
Mondiacult 2025: una oportunitat única
La cultura genera riquesa. Però… per què ningú vol pagar-la?
De la precarietat estructural a la manca de visió política, el finançament cultural és el gran elefant dins la sala de la cultura. D’això es parla a Barcelona en una trobada titulada «Sitio Futuro» que es fa els dies 27 i 28 de septembre a Barcelona previ a la celebració de Mondicult 2025 de l’UNESCO on més de 150 ministres de cultura de tot el man es troben a Barcelona amb la cultura, la seva necesessitat i el sec finançament en una complexa cruïlla de camins i emergències globals.
El món de la cultura global mirarà cap aquí. És l’oportunitat de fer una declaració de principis valenta i innovadora, que posi la cultura on li correspon: al centre de la vida democràtica i al cor de les polítiques públiques.
La pregunta no és només qui paga la cultura, sinó:
quin futur volem pagar, i quina cultura ens ajudarà a imaginar-lo.
