Memòria lluny de la nostàlgia. Empremtes més que enyor. En ‘La balsa’, l’artista visual Elena Bulet construeix un treball sobre com el passat es diposita en els cossos, els objectes i la llum, però també en les ombres.
L’artista desplega una constel·lació d’imatges i gestos que sostenen un relat fragmentat que es connecta amb sinapsis invisibles. Partint dels arxius fotogràfics de les seves dues àvies, la mostra s’encara a fer un recorregut per “vivències familiars reals, sentides o ficcionades” a través de la fotografía, el vídeo experimental i la instal·lació.
A La balsa, els llocs familiars —la piscina, la casa, les joguines— es converteixen en escenaris de realitats ficcionades.
Els arxius no es presenten com a relíquies, sinó com a matèria modelable: “sempre hi ha aquesta voluntat d’accedir al passat, però des d’un moment molt present”, explica l’artista.
És aquí on es troba la intersecció entre història i memòria. Tal com apunta Bulet, La balsa s’allunya del “record pur” plantejat com una sola veritat: “recordar és passiu, però realment estàs fent un esforç”.
Aquí es troba la reconstrucció, el paper actiu: recordar no es limita a conservar, sinó que recull i imagina, refent allò viscut a partir de l’experiència compartida.
La barcelonina Elena Bulet, màster en Belles Arts amb especialització en Fotografia per la Rhode Island School of Design, ha exhibit la seva obra en institucions com l’International Center of Photography Museum (Nova York), el RISD Museum (Providence), la galeria NADA East Broadway o la Microscope Gallery (Nova York), entre d’altres.
Presenta l’obra com a resultat de la seva residència a l’Espai Fotogràfic Can Basté 2025, amb un sentit especialment íntim: el Turó de la Peira és l’escenari vital d’una part de la seva família i el punt on s’ancoren connexions emocionals presents a la mostra.
Aquest entramat de connexions no és només individual, sinó coral. Cada gest, cada imatge, es sosté en la presència dels altres. El que s’activa en l’obra no és un record personal, sinó una xarxa de vincles, una pràctica comuna de reescriptura.
La col·lectivitat és també en el procés: “és un acte bastant coreogràfic… no sempre és la mateixa persona que fa clic a la càmera”, explica l’artista, “hi ha una part de construcció, col·laboració i diversió”.
La presencia del joc a l’obra no la fa superficial o simple, sino que ajuda a accedir a la gravetat a través de la lleugeresa. “Intentar accedir a això sent adults, amb cossos d’adults, genera aquesta tensió”, diu Bulet sobre la sensació que generen les fotografies.
Les coreografies de cossos madurs rehabitant l’espai del joc obren una esquerda ambigua entre la delicadesa i l’estranyesa. En aquestes recreacions hi ha una bellesa incòmoda, gairebé hostil, que emergeix en l’intent de retornar a llocs que ja mai podran ser viscuts des del mateix punt.
Amb la seva part d’instal·lació, l’exposició s’endinsa en una atmosfera de presències suspeses. “Hi ha molt d’aquesta idea fantasmagòrica”, destaca l’artista, i aquest halo es torna tangible en Espectre I i Espectre II: teles translúcides amb impressions de fragments de la casa de nines de la seva mare. En aquest cas, la transparència, més que revelar, reté en els seus plecs la calidesa domèstica de les infàncies esvaïdes.
La llum i l’ombra s’entrellacen com en una genealogia que es transmet per contrast, per reflex, fent evident que allò que brilla existeix perquè abans alguna cosa s’ha apagat.
En aquest sentit, La balsa és també un exercici de memòria corporal, com ho és el joc, i que recupera el gest com a eina per repensar l’herència. Elena Bulet busca en els espectres, el moviment i les vísceres allò que la raó sovint no pot articular.
Les petxines, amb una gran presència simbòlica a la proposta, apareixen a l’obra com un gest del que roman latent. Col·leccionades per la seva mare i la seva tieta, i posteriorment per les cosines, la germana i la mateixa artista, les petxines actuen com un resort del silenci heretat, com si cada generació hi afegís una nova superfície de sediment.
Amb aquesta mateixa lògica es construeix La balsa, però fent de les capes de nacre un material modelable. Potser, més que parlar d’absències presents, l’exposició es construeix a partir de presències absents i d’allò que continua habitant fins i tot quan ja no hi és.
