No he aconseguit trobar la foto. Era el 2015, crec. C. Tangana va aparèixer un dia a les oficines de Malpaso, aleshores l’editorial més cool de Barcelona.
Li havíem escrit per Instagram —quan encara s’usava per a això, per parlar amb la gent— i ell, amable, s’hi va passar. Era un altre temps: abans que esborrés totes les fotos, maleís les xarxes i denunciés la toxicitat d’estar sempre connectat.
Aquell noi madrileny que ens va visitar ja sabia el què feia. Entenia que el missatge no és només el que dius, sinó també amb qui et relaciones. Ho intuïa: l’aliança també comunica.
Més endavant convertiria aquella intuïció en estratègia, assessorat per especialistes en comunicació, màrqueting i relacions públiques. Però el 2015 encara era un “buscador”.
Aquell any va publicar 10/15, una mixtape que ja era declaració d’intencions. Allà s’albirava l’artista que saltaria, sense demanar permís, la tanca que separa l’underground del mainstream.
Va convertir el beef en eina narrativa i el sentimentalisme en tàctica de conquesta. Es presentava com el Drake castís, samplejant-lo sense pudor. Era el germen del personatge: el tipus que sabia que l’emoció ven tant com la provocació.
Feia gairebé deu anys que gravava. Des de la maqueta elescrema (2006), C. Tangana havia après que cada tema era una màscara diferent. Faltaven pocs mesos per a “Antes de morirme”, l’himne amb Rosalía que encendria el pop espanyol.
Després arribarien Ídolo, Avida Dollars i la consagració amb El Madrileño el 2021: un disc que el va elevar a l’Olimp de l’art popular i el va convertir, per fi, en símbol.
La seva carrera sembla una successió de fugides endavant. Cada reinvenció esborra l’anterior. Raper, crooner, icona d’estil, productor audiovisual, filòsof accidental del “cool” ibèric.
En Puchito no només es transforma: ens transforma amb ell. En el seu reflex s’hi llegeixen els dilemes d’una generació —la precarietat disfressada d’èxit, l’ambició feta identitat, el jo com a marca registrada—.
Per això, fa quatre anys, vam decidir clavar queixalada al fenomen. Amb Joan S. Luna (Mondo Sonoro) i un grup de còmplices —Ruby Fernández, Adriano Mazzeo, Luis Maínez, Yeray S. Iborra, Daniel Grandes i Pere Ortín— ens vam llençar a desxifrar el personatge. D’aquesta aventura neix C. Tangana. Del rap crudo a la alfombra roja (Libros del Kultrum), la primera monografia dedicada a la seva figura, que arriba a les llibreries el 3 de novembre.
El llibre aborda la construcció d’aquest artista canviant amb una mirada coral. No es tracta només de repassar la discografia, sinó d’entendre l’ecosistema cultural que l’envolta: com l’art contemporani, l’arquitectura, la moda o el cinema dialoguen amb la seva música. I com, al capdavall, les cançons són el lloc on es juga la posteritat.
Parlar de C. Tangana és parlar d’èxit, diners i màrqueting, sí, però també de vulnerabilitat, de filosofía política, d’identitat. És mirar a fons una indústria que converteix el carisma en producte i l’autenticitat en estratègia comercial. En aquest joc de miralls, Antón Álvarez s’ha tornat l’intèrpret més lúcid —i a vegades més incòmode— de la nostra època.
Perquè El Madrileño no només canta: tradueix. La seva obra condensa les tensions d’aquest país que vol semblar modern però encara arrossega complexos antics. Ens agradi o no, la seva figura ja forma part del relat col·lectiu. D’ell, i de nosaltres.
Potser per això no trobo la foto amb què he començat aquesta història. Potser no va existir mai. O potser, com tot en la seva carrera, aquella imatge també s’ha reinventat.
