Una adolescent coberta de sang ha presidit la 59a edició del Festival de Sitges. És la Carrie, el personatge que Stephen King va imaginar i Brian De Palma va portar al cinema fa cinquanta anys. Una noia humiliada després de la primera menstruació, criada sota el fanatisme religiós de la mare i condemnada a descobrir que la violència pot ser l’únic llenguatge que li queda. Mig segle després, la seva cara ensangonada continua interpel·lant-nos.
L’homenatge de Sitges ofereix una entrada a la relació entre el gènere fantàstic i els cossos que s’escapen de la norma. Durant dècades, el cinema ha perseguit dones, ha castigat sexualitats i ha convertit la diferència en una amenaça. Però aquest mateix llenguatge ha servit per fer visibles experiències que no trobaven lloc en les representacions dominants. En aquesta dicotomia es on es mou el gènere, produeix monstres i alhora ens permet mirar-los des de l’altra banda.
Els cossos que fan por
Abans del cinema, la novel·la gòtica ja havia obert aquest territori. Ann Radcliffe amb la novel·la gótica, Mary Shelley imaginant a Frankenstein com a una criatura abandonada pel seu creador. Segles després, Barbara Creed examina a The Monstrous-Feminine com el terror associava allò monstruós a la sexualitat i la reproducció femenines. «Totes les societats humanes tenen una concepció del femení monstruós, d’allò que en la dona resulta xocant, aterridor, horrorós, abjecte». La bruixa, la mare devoradora o el cos posseït delaten les pors d’una cultura davant d’allò que no pot controlar.
Al slasher, aquesta violència pren una forma especialment física. El ganivet que travessa repetidament el cos femení pot llegir-se com una penetració sexualitzada; el càstig s’acarnissa sovint amb qui ha manifestat desig. Però el subgènere també va engendrar la final girl, la supervivent que acaba mirant de cara l’assassí. Sitges ha recuperat aquest imaginari amb Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma, de Jane Schoenbrun, una proposta que revisita els codis del slasher vuitanter des d’una sensibilitat queer.
La monstruositat ha esdevingut una figura especialment fèrtil per al cinema queer. El cos que es transforma, la identitat que es desdobla o la criatura que no encaixa en cap categoria ofereixen la possibilitat d’imaginar existències fora de les convencions socials. El terror ha estat alhora un espai de representació de l’alteritat com a amenaça i un territori des d’on reapropiar-se’n.
Quan l’animació esdevé artesania
L’animació també ha trobat maneres molt particulars d’expressar aquest desencaix. A We Are Aliens, premiada com a millor llargmetratge de la secció Anima’t, Kohei Kadowaki explora una amistat marcada per un incident de la infantesa que continua condicionant els protagonistes mentre creixen. La combinació de dibuix bidimensional i rotoscòpia dona a les emocions una textura canviant, com si els records es deformessin cada vegada que intentem recuperar-los. Hi ha una sensibilitat molt pròpia de l’animació en aquesta capacitat de fer que un traç o una alteració subtil del moviment expressin allò que els personatges no saben dir. Kadowaki troba en l’artifici una manera de representar la distància entre la persona que vam ser i aquella que hem acabat sent.
A l’altre extrem de les possibilitats tècniques del mitjà, Wildwood, de Travis Knight, proposa una aventura fantàstica en què una adolescent s’endinsa en un bosc poblat de criatures per rescatar el seu germà petit. El projecte de LAIKA, guardonat amb el premi del públic de la competició oficial, recupera l’esperit de la manualitat de l’stop-motion, on cada figura i cada escenari existeixen físicament abans de convertir-se en imatge. Entre la fragilitat del dibuix de Kadowaki i la materialitat de les titelles de Knight, l’animació desplega dues maneres d’imaginar mons amb la sensibiltat pròpia de quan l’animació esdevé artesania.
El pols del fantàstic espanyol
Dues de les produccions espanyoles presentades a Sitges ofereixen altres aproximacions a la por. A Salitre, la bilbaïna Norma Vila transforma la síndrome del niu buit en terror psicològic. La Maite, interpretada per una extraordinària Nagore Aranburu, sent que el seu món s’ensorra quan la seva filla anuncia que vol marxar a estudiar a Barcelona. Aranburu interpreta aquesta pèrdua anticipada amb una contenció que deixa entreveure una fragilitat enorme sota la cuirassa del personatge. Vila retrata una maternitat amenaçada pel final de la seva funció quotidiana, en què la incomunicació i la por de l’abandonament poden deformar la cura fins a tornar-la asfixiant.
Les catalanes Clàudia i Paula Serra situen 11 en un refugi dels Pirineus on vuit infants i dos monitors queden atrapats per una tempesta. En fer el recompte, descobreixen que hi ha un infant de més. La seva presència altera la convivència i planteja una pregunta incòmoda: fins on arriba el deure de protegir un desconegut quan el grup comença a tenir-li por? Amb els mecanismes del cinema de confinament, les directores converteixen el refugi en un espai de sospita. En totes dues pel·lícules, i com la dicotomia que ens planteja el gènere en si mateix, allò que havia d’oferir seguretat acaba generant por.
