L’expressió cinéma de banlieue —cinema de la perifèria urbana— fa dècades que agrupa a França obres vinculades als barris populars de les perifèries urbanes. Allò que sembla una classificació geogràfica també en condiciona la recepció crítica: l’etiqueta pot esdevenir una càrrega quan el lloc des d’on es filma adquireix més importància que la pel·lícula.
La presentació de la Cinémathèque idéale des banlieues du monde a la 33a edició de l’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona, aborda aquesta qüestió. Liza Alster, directora del programa, explica al CCCB l’origen d’un projecte impulsat per la cineasta Alice Diop per recuperar pel·lícules relegades de la història del cinema i qüestionar les categories que les mantenen als seus marges.
Amb Nous (2021), Diop filma un documental que segueix la línia B del tren de rodalia parisenc i s’atura en les vides dels qui habiten al seu voltant. Volia allunyar-se de les representacions que associen les perifèries amb la violència o l’excepcionalitat. Tanmateix, la pel·lícula va tornar a ser llegida sota l’etiqueta de cinéma de banlieue. «Ja és una discriminació semàntica», va assenyalar Alster en explicar la crítica de Diop, tot posant de manifest la dinàmica per la qual la procedència d’una cineasta acaba imposant-se a la seva obra.
D’aquí sorgeix la Cinémathèque, concebuda per reunir pel·lícules molt diferents sense reduir-les a un suposat gènere perifèric. «No es tracta de crear un contrarelat, sinó d’ampliar l’horitzó del cinema francès», explica Alster, amb l’objectiu de permetre que convisquin relats, formes i sensibilitats que no solen compartir espai a les filmoteques.
El dret a la quotidianitat
Per presentar la Cinémathèque, Alster porta dos curtmetratges separats per gairebé quatre dècades: Koman i lé la sours (1988), de Madeleine Beauséjour, i Grands garçons (2025), de Chriss Itoua. El primer segueix durant trenta-sis hores la vida d’una mare jove de La Source, un barri popular de Saint-Denis, a l’illa de la Reunió. Les seves relacions veïnals, la infància i també les dificultats econòmiques adquireixen gruix narratiu sense una gran trama aparent. El curtmetratge va topar, a més, amb la resistència inicial dels seus finançadors a un títol en crioll, la llengua en què es va rodar i de la comunitat que representa.
A Grands garçons, Itoua filma el seu germà i els seus amics després d’acabar el batxillerat. Parlen del futur des d’una experiència familiar marcada per la migració i la feina dels seus pares. El punt de vista neix d’una proximitat amb els protagonistes, lluny de la mirada externa amb què tantes vegades s’ha explicat la vida als barris populars.
Les pel·lícules no comparteixen època ni context, però juntes permeten pensar el valor cinematogràfic d’allò ordinari. En lloc d’exigir als seus personatges que representin un conflicte social, els concedeixen temps per existir a la pantalla. Alster va recordar que Diop reclama per a aquest cinema «el dret a l’ordinari, el dret a la repetició, el dret al mal gust, el dret a la imperfecció, el dret a l’error», però també el dret a la recerca i a l’obra mestra. Apunta, així, que la reivindicació estètica consisteix a no exigir a determinats autors que siguin portaveus exemplars de la seva comunitat abans que cineastes.
Una història del cinema encara per escriure
Una pel·lícula pot existir durant dècades sense trobar públic, mentre les seves còpies es deterioren i els seus autors desapareixen —o ni tan sols arriben a aparèixer— en la memòria cinematogràfica. «És urgent compartir aquestes pel·lícules, difondre-les, però això només es pot fer si emprenem una tasca de conservació i restauració», defensa Alster.
En són una mostra els treballs del Collectif Mohamed, realitzats per joves d’Alfortville i Vitry a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta amb càmeres Super 8 i material prestat. Les seves pel·lícules van quedar oblidades durant anys, fins que la tasca de recuperació va permetre tornar-les a projectar. «Qui té dret a deixar empremta? Qui arxiva per a qui?», es pregunta Alster en parlar d’aquests materials.
Per a la Cinémathèque, conservar cinema no és només impedir que desaparegui una cinta: també suposa decidir què mereix ser vist i quins relats s’incorporen al patrimoni col·lectiu. Durant anys, part d’aquesta tasca va recaure en associacions de barri, espais militants i xarxes comunitàries, no pas en grans institucions. «Construir un patrimoni cinematogràfic també és començar per reconèixer els espais autònoms de conservació», afirma.
Així mateix, el projecte treballa amb imatges que mai no van arribar a convertir-se en pel·lícules. És el cas del diari filmat de Rachid Djaïdani, que durant anys va enregistrar el seu entorn amb una videocàmera i, més tard, amb el telèfon. La digitalització dels seus enregistraments permet pensar l’arxiu més enllà d’un dipòsit d’obres acabades, com un conjunt d’assajos i possibilitats cinematogràfiques que també mereixen atenció.
Alster situa aquesta feina dins la reflexió més àmplia de la proposta: «Qui programa per a qui als barris populars?». Una obra forma part del cànon perquè ha pogut circular; d’altres en van quedar fora abans fins i tot de tenir aquesta oportunitat. El projecte intenta obrir aquest debat des de dues institucions situades en posicions diferents: els Ateliers Médicis, a la perifèria parisenca, i el Centre Pompidou, al centre de la ciutat.
Més enllà de donar visibilitat a unes pel·lícules poc difoses, la Cinémathèque planteja una qüestió sobre els límits de la nostra cultura cinematogràfica. La perifèria no defineix una estètica ni determina l’ambició d’una pel·lícula. Si la història del cinema s’ha escrit a partir de les imatges que han aconseguit perdurar, revisar-la exigeix mirar també aquelles que algú va guardar en una capsa, en una associació o a casa seva, esperant la possibilitat de tornar-les a projectar.

