Quan comença una pel·lícula? Potser l’inici arriba força abans que s’encengui una càmera. En l’instant en què algú comença a absentar-se lleugerament de la vida quotidiana perquè una idea se li ha ficat dins. Quan deixa la porta de la nevera oberta i la persona que té al costat s’adona abans que ningú que ja és en un altre lloc. En el moment en què, anys enrere, vas entrar en contacte amb un pensament que anys després ha aflorat. Quan, en algun lloc, veus alguna cosa i se’t clava a l’imaginari.
El final podria ser igual de poc precís: pot arribar amb els títols de crèdit, quan s’encenen els llums de la sala o, com va plantejar Lucrecia Martel al cicle «en Pausa» de La Fundació «La Caixa», una pel·lícula «no s’acaba mai». Acaba dissolent-se «en l’immens mar de les converses».
La qüestió travessa la conversa de la cineasta Lucrecia Martel amb la periodista Noelia Ramírez. «L’argument és el filferro», diu l’autora, serveix per ajuntar les peces, però les peces són una altra cosa.
El cinema, segons Martel, és la construcció amb imatges i sons d’un artefacte capaç d’alterar la percepció. La formulació apareix quan parla de Nuestra tierra, el seu primer llargmetratge documental, però es podria estendre fàcilment a una filmografia en què allò que s’escolta fora de camp, allò que roman parcialment ocult o la manera com els elements externs condicionen els cossos sempre han tingut un pes central.
La llum que desapareix de les ciutats
Lucrecia Martel separa «la gent del cinema» de la indústria de l’entreteniment. Sosté que la segona està organitzada al voltant de la rendibilitat.
No ho planteja com una oposició entre un cinema noble i un altre de comercial. El que Martel proposa és una discussió sobre les condicions que comencen a determinar per endavant com s’ha de veure una pel·lícula i fins a quin punt es pot permetre ser específica.
La cineasta estreny la mirada a través d’allò més ampli: en una sèrie que es rodava a l’Argentina, des de la plataforma va arribar la indicació de fer servir per a un personatge un «uniforme de policia genèric». L’expressió es torna estranya tan bon punt s’intenta imaginar. De quin color? De quin cos policial? Quin aspecte tindria un policia que no pertanyés realment a cap lloc?
Obre el focus cap a la ciutat preguntant al públic si, quan mirava determinades sèries espanyoles, no tenia de vegades la impressió que hi havia desaparegut la llum que coneixia dels seus propis carrers. Si allò que apareixia a la pantalla no s’assemblava més a Iowa o a Nova Jersey que a les ciutats on vivien. El mateix, diu, passa amb els actors quan se’ls exigeix una mena d’emoció genèrica.
Quin aspecte tindria un policia que no pertanyés realment a cap lloc?
«Universal» és una paraula de la qual Martel desconfia, i també de la seva llarga presència en la indústria cinematogràfica. Al davant, defensa pel·lícules profundament regionals: com més precises siguin respecte del lloc d’on provenen, explica, més possibilitats tenen d’acostar-se a la seva complexitat.
«Universal» seria aquella operació inversa capaç d’assemblar-se una mica a tot arreu sense acabar de passar realment enlloc.
Cinema, mainstream i contingut
Enllaça l’homogeneïtzació amb una altra transformació del vocabulari cultural. Pel·lícules, sèries i informació han passat a compartir una mateixa paraula: contingut. Al voltant d’aquest contingut també s’ha construït una forma de consum que es pot prolongar com si fossis a TikTok. Just quan la nit amenaça de deixar un espai lliure per pensar, Martel ironitza sobre com les plataformes són capaces d’oferir milers de capítols per ocupar les hores d’insomni.
Pel·lícules, sèries i informació han passat a compartir una mateixa paraula: contingut
Lluny d’idealitzar un temps passat, situa el problema més enrere i apunta també a les condicions materials de fer cinema. Des de La mujer sin cabeza, va començar a preguntar-se amb més insistència què volia fer amb el seu lloc com a directora.
D’aquell període van sorgir moltes de les xerrades que ha impartit des del 2009, en part també per una raó molt menys solemne. Entre una pel·lícula i la següent calia viure i guanyar diners.
Parlar de diners no li fa cap pudor ni necessita separar-ho de la discussió estètica. Martel explica que prefereix treballar amb molts productors que aportin quantitats petites abans que dependre d’uns quants la retirada dels quals pugui fer caure bona part d’un pressupost.
Per a un cinema situat fora del mainstream —«no perquè no vulguem, sinó perquè el mainstream no ens vol»—, la recerca de finançament es reparteix entre diferents llocs i obliga a pensar també en altres escales de producció. Les eines tècniques són avui més accessibles, i assenyala també que probablement caldrà aprendre a filmar amb molts menys diners.
Aspirar a la circulació
La pel·lícula Nuestra tierra parteix de l’assassinat, l’any 2009, de Javier Chocobar, autoritat indígena de la comunitat Chuschagasta, i del conflicte per les terres de la comunitat.
Davant l’aspiració de produir una pel·lícula incontestable, Lucrecia Martel pretén deixar les coses una mica més ordenades per a qui vingui després. Pot ser algú de la mateixa comunitat, potser els joves que van participar en els tallers de cinema fets durant el procés, qualsevol altra persona d’aquí a cinc, vint o cent anys.
Reapareix la idea d’on acaba una pel·lícula.
Des de l’estrena, explica la directora, Nuestra tierra va començar a ser sol·licitada per escoles, universitats, institucions, clubs i organitzacions indígenes. L’equip va crear un sistema per respondre a aquestes peticions i facilitar-ne les projeccions. En poc temps, la pel·lícula formava part de programes educatius i de trobades en què s’utilitzava per discutir qüestions que ja desbordaven el rodatge.
En poc temps, la pel·lícula formava part de programes educatius
El final que no és final podria ser aquesta circulació posterior de les pel·lícules: la conversa, la memòria, allò que algú recorda de manera imprecisa molt de temps després.
Per fer-ho, cal aprendre a posar el focus en la necessitat de pensar el cinema menys al voltant de la figura del director i de l’objecte guardonat i més al voltant d’aquests intercanvis.
