En la prehistòria d’aquesta història, Guim Cifré era responsable del so a les nits de la cocteleria Milano, al soterrani del número 35 de la ronda de la Universitat de Barcelona. Un dels carrers cèntrics que són model d’esborrament cultural, des de la botiga del Barça fins als locals de McDonald’s, Taco Bell, Carl’s Jr., Foster’s Hollywood, Más que Sushi i TKO Tacos. Després d’uns anys, Guim Cifré i la seva parella, Clara Conill, van passar a fer-se càrrec de la programació musical del local amb tanta valentia i cura que el Milano Jazz Club es va convertir, en poc temps, en la sala de jazz més ben valorada pels músics i pel públic curiós. Just abans de tancar, el 2023, era una excepció enmig del que Nando Cruz va anomenar la nit minvant. Les sales mítiques tancaven o, si més no, enmig de la pluja, havien renunciat al jazz com a raó de ser. Estaven en crisi les sales de jazz? Estava en crisi el mateix jazz? Havíem de redefinir el terme o demanar el traspàs de la llicència a un centre sociosanitari?
El jazz i la ciutat
Tres escoles superiors de música moderna continuen traient desenes de graduats cada curs. Què poden fer els locals? Des de fa ja un temps, les opcions són sempre intermèdies. A 23 Robadors, la balança de pagaments s’equilibra amb el flamenc; el Soda Acoustic fa equilibris entre les músiques per ballar i l’univers impro de Discordian Records; Sinestesia, Casa Figari, Big Bang i tantes altres s’abracen a la supervivència de l’híbrid, i el minúscul Jazzman va deixar el jazz en directe després d’un trencament en el fràgil pacte veïnal. En una estranya equació de búnquer antiaeri, la sala Jamboree va ampliar el seu espai sota terra per reduir la programació al tracte de lloguer de sala o percentatge de taquilla, sempre amb alguna excepció calculada. Continua plovent i ara cauen trons.
En aquest mateix Jamboree, Aurelio Santos va programar la Jam Session What The Fuck entre el 2001 i el 2017, i amb èxit va aconseguir abaixar la mitjana d’edat d’un públic que, si continuava així, demanaria els lavabos cada vegada més a prop o els entreactes cada cop més seguits. Diuen que l’evidència més clara de l’expansió de l’univers és en la dilatació progressiva dels esfínters. El 2017, Aurelio Santos va decidir no continuar programant la WTF Jam Session al Jamboree i, d’alguna manera, el relleu d’aquest jazz actualitzat, valent i sense dinosaures el va reprendre Guim Cifré des de la programació del Milano entre el 2017 i el 2023.
Sense el Milano
Quan el Milano va tancar, al seu lloc hi va quedar una trattoria de franquícia i el nom de Milano el va adquirir la Llibreria Byron. Des de la intempèrie i juntament amb Carlos Pérez Cruz, del Club de Jazz, Cifré i Conill van llançar la campanya Salvem el Milano, que va mobilitzar 7.000 signatures, va aconseguir ser notícia i va rebre algunes mirades amoroses de l’Ajuntament. Apareix a l’horitzó el pla de recuperar el Jazzsí Club juntament amb Conill i el músic de free jazz Liba Villavecchia. Van pelegrinar durant dos anys en un trajecte tan ardu com mediterrani. A Núvol, Martí Farré sembla citar Homer quan diu «ha costat anys, penes i treballs». I quan en Guim és a punt de tornar a Ítaca, quan faltava un dia per inaugurar el Jazzsí, el maleït Zeus va i se l’endú.
L’odissea del Jazzsí
La ràbia per aquesta mort torçada va lligada a la fotuda dificultat que té la música no comercial en directe en aquesta ciutat. I Guim Cifré era una excepció i una esperança contrastada. Deu ser per la cruesa de l’assumpte que Sergio Lozano, de La Vanguardia, parla de «reflotar el Jazzsí», podent fer servir alguna altra expressió més entusiasta: conduir el Jazzsí, llançar el Jazzsí. Però no. Es tracta de reflotar-lo perquè la cosa s’enfonsa i, a més, continua plovent, i continuarà plovent entre les trattories.
Si Susanna Carmona, de la Jazz Cava de Terrassa, reconeix al Club de Jazz que la salvació d’aquesta sala emblemàtica, en una ciutat de 200.000 habitants, ha estat l’Ajuntament, què podem fer a Barcelona? L’Ajuntament hauria de donar suport a una Jazz Cava per cada 200.000 habitants? Però, en realitat, cada vegada que algun polític pronuncia una frase sobre drets culturals, algun espai cultural en situació precària rep una nova amenaça imminent.
Bona gent
Quan Xavier Cervantes, del diari Ara, diu que era «molt estimat entre la comunitat jazzística de Barcelona», és perquè en Guim no tenia aquella indiferència del programador que fa pim-pam-pum. Toni Saigi diu al seu Instagram: «quan hi havia un músic de qualitat sense bolos eres el primer en programar-lo». I Martí Farré, de Núvol, hi afegeix: «gentil i generós, afable, entranyable, simpàtic, entusiasta». Si hi posem una miqueta de mala llet, podem dir que la brillantor d’en Guim contrasta amb l’arquetip de l’home del jazz. Una tendència que potser molts portem dins i que s’assembla perillosament al col·leccionista d’Scalextric, que prefereix no ballar, a qui una mena d’esperit jubilatori empeny cap al plaer de la selecció: aquest sí, aquest no tant, aquest més, aquest mai. Gaudeix i presumeix, còmode i assegut, del culte a la seva memòria; recorda perfectament els noms de qui va tocar tal any amb tal altre, aquí, allà, etc. Però no és el mateix tenir ganes de saber que tenir por de no saber. La cosa cruix i continua plovent.
Valents
Guim Cifré i Clara Conill han estat valents en un context conservador i envoltats de dinosaures. I al mateix temps que Jordi Martí Grau passava de l’ICUB a la Secretaria d’Estat de Cultura d’Espanya, el Milano Club tancava. I mentre Martí Grau deia: «En aquest sistema cultural de produccions sòlides hi ha gent que no hi és, hi ha col·lectius, hi ha sectors importantíssims que no hi són», el Milano programava un concert de piano en solitari del colombià Nicolás Ospina. Ningú en aquesta ciutat no s’ha atrevit a una cosa així. I pocs dies després va programar per primera vegada a Barcelona el mandolinista veneçolà Jorge Torres. Ospina i Torres són només dues evidències de com en Guim arriscava per amor a la música sense fiscalitzar si aquí algú els coneixia.
L’última nit que vaig veure en Guim no plovia; va ser la penúltima nit que va obrir el Milano i el segell Underpool hi presentava una sèrie de discos nous, un dels quals del mexicà Eddie Mejía. Allà vam compartir el comiat amb Mestres, Pepon, Sergi, Pep, etc. Aquella nit, amb en Guim, fill i net d’importants dibuixants, vam parlar més de dibuix que de música.
Sorpresa
Per a la reobertura del Jazzsí havien ideat obrir amb un concert sorpresa. Volien sostenir la convocatòria en el misteri, no en un nom que assegurés prestigi, titulars i venda d’entrades. Això que tant agrada als dinosaures. L’assumpte és l’actitud, el risc davant de la seguretat. Mirar i proposar un futur inconformista, no limitant. Aquest buit i aquesta sorpresa de la música tenen la màgia i el sentit d’allò que en Guim ens deixa, i m’agradaria pensar que això no ho oblidarem.
Potser després de plorar-lo i maleir el destí, perquè no és només la maleïda pluja, sinó què podem fer amb el desconsol quan la franquícia i la mort s’ajunten així. Després de plorar-lo, podem ajuntar les petites parts del tresor que ha estat Guim Cifré per a cadascun de nosaltres i apostar per un Jazzsí Club —i per una ciutat— viva, valenta i sense dinosaures. De fet, per reivindicar la seva manera de fer les coses, podríem dir-li Guim-sí Club. Ens veiem aviat al Guim-sí!
