“El temps del trauma no és una linia recta”, diu Julia Ducournau sobre Alpha, la seva nova pel·lícula que va inaugurar la 58ª edició del Festival de Cinema de Sitges. Després de la seva aclamada i polèmica Titane, presentada al certamen al 2021, estrena una proposta que surca les esquerdes de la memòria: “un triangle de les bermudes entre passat, present i futur”.
Ducournau va concebre Alpha com a una representació anatòmica d’aquesta imatge: “a la pel·lícula he intentat fer el mateix que fa el cervell, amb els seus plecs, mostrar una estructura que es reflecteix i es forma dins nostre”. La construcció narrativa esdevé un ésser, un organisme viu que respira i s’expandeix al ritme dels records, prenent corporalitat.
Un drama disfressat de faula corporal —amb tocs característics del body horror que la directora domina—, una pel·lícula que desafia la cronologia del relat i, alhora, les jerarquies de la mirada. Que una dona obrís Sitges no hauria de ser una anècdota, però Ducournau és la tercera directora que inaugura el festival en gairebé seixanta anys, després de Mary Harron (American Psycho, 2000) i Ana Lily Amirpour (Mona Lisa and the Blood Moon, 2021).
Aquesta dada, que ella mateixa subratlla amb una barreja de sorpresa i ironia, resumeix el context d’un certamen que, malgrat la seva obertura, encara arrossega, com els gèneres que aborda, una llarga tradició masculina.
El 2025, el festival ha impulsat la secció WomanInFan, destinada a fomentar quotes de presència femenina. Una iniciativa benintencionada però que posa en evidència que seria molt més senzill simplement programar, sense subterfugis, més directores. Tanmateix, en les últimes edicions, les dones de la indústria s’han obert espai a cops de colze, convertint el cos i les seves metamorfosis en el seu propi territori simbòlic.
Un tríptic accidental
Ducournau hi arriba des d’un lloc singular. Si Titane (Palma d’Or a Canes) representava el body horror en el seu estat més visceral —la fusió entre la matèria i la màquina, el desig i la violència—, Alpha s’endinsa en una dimensió més íntima i melancòlica. La història segueix una adolescent de tretze anys i la seva mare, que treballa en un hospital on l’abandonament és tan contagiós com la sang.
El film explora el terror de l’alteritat, aquell que neix del rebuig i l’estigma. Altres directores presents al festival porten els seus relats cap a l’excés i la sàtira: el premi a millor pel·lícula ha estat per a La hermanastra fea, on l’autora noruega Emilie Blichfeldt revisa el mite de La Ventafocs per denunciar “la tirania de la bellesa” i la cosificació de la dona. L’edició passada del festival, Coralie Fargeat va presentar la seva aclamada La sustancia, que porta aquesta crítica fins a l’extrem explícit del cos com a territori de violència social, de desig mercantilitzat i d’autoexigència destructiva.
Nominada a la Berlinale i triomfadora a la secció de mitjanit de Sundance, La hermanastra fea desplaça el focus de la famosa princesa idealitzada en el clàssic oníric de Disney a la seva germanastra Elvira, obsessionada amb convertir-se en la dona més bonica i desitjada del regne. La noruega Lea Myren interpreta aquesta protagonista d’una història de metamorfosi i autodescobriment —ideada, segons la directora, durant una “siesta creativa”— que “proposa un punt de vista diferent que ens permeti redefinir l’arquetip original”.
El gest de Blichfeldt és d’una gran potència simbòlica: reversionar un conte tan arrelat en la tradició occidental com La Ventafocs suposa intervenir allò més profundament inscrit en la nostra cultura —les històries que ens han ensenyat què és ser dona— per reescriure-les des d’una mirada contemporània.
La directora converteix així la faula clàssica en un acte de resistència i reapropiació, un espai on el grotesc, l’humor i el dolor dialoguen per apuntar a la violència simbòlica que ha modelat el que hauria de ser una dona.
Blichfeldt te un discurs sòlid entorn “a la tirania de la bellesa” i al fet que, durant segles, “ha imperat una idea cultural de la dona com a objecte cosificat pels homes” que encara és molt forta en la nostra època, marcada pel patriarcat i “una indústria que ha segrestat la nostra pròpia mirada i capitalitza les nostres inseguretats”.
La narració com a insurrecció
L’apropiació del body horror per part de les cineastes marca un gir en la manera d’explicar la violència i el desig. Durant dècades, el gènere ha reflectit les fantasies més íntimes i perturbadores dels seus directors, homes cisgènere per a qui la màxima pressió corporal al seu día a día son la calvicie o la mida del penis.
Ara, en mans de les dones, el terror físic adquireix una altra dimensió, esdevé una eina per narrar l’experiència de viure dins d’una identitat sotmesa al judici, la culpa i la violència del patriarcat.
El body horror desde les cineastes esdevé una mena d’ inventari del dany. No hi ha alliberament en aquestes metamorfosis, sinó una arqueología del poder: cada ferida, cada mutació, parla de les maneres imposades amb què la cultura s’ha escrit sobre el cos de les dones.
La monstruositat ja no és un recurs narratiu, sinó la prova física d’un ordre que les ha volgut deformades o silenciades. Quan aquestes directores filmen la ferida o la transformació, no busquen redempció, busquen veritat, i es en aquesta veritat incòmoda on el gènere troba la seva raó més profunda. Ducournau, Blichfeldt o Fargeat parteixen del mateix impuls: convertir la ferida en relat.
Ducournau ho formula des de la contenció, Blichfeldt des de la sàtira i Fargeat des de l’excés. Tres maneres de traduir el gest de reapropiar-se del cos com a espai narratiu després de segles de silenci.
Si la primera filma la memòria des de la cura, la segona aborda la deformitat amb la sàtira i la tercera exposa la carn com a metàfora de l’autoexigència contemporània, en conjunt, les tres projecten un imaginari on el dolor no és un final, sinó un llenguatge on el terror, en lloc de dominar, serveix per mirar-nos.
Aquest desplaçament és fonamental: el terror ja no s’articula des de la por a l’altre, sinó des de la por de perdre la nostra capacitat de cuidar, de riure o de desitjar-nos lliurement. En aquest sentit, Alpha, La hermanastra fea i La sustancia conformen un tríptic accidental sobre el cos com a territori polític i emocional. En elles, el body horror esdevé una gramàtica de resistència.
Sitges, nascut com un santuari del terror, s’ha convertit enguany en un espai de relectura. El terror ja no mira el monstre, mira el que el monstre revela; en lloc de la sang, les cicatrius. El cicle MaestrAs i el segell WomanInFan volen donar visibilitat a aquesta nova genealogia de creadores del fantàstic, però el veritable canvi no s’escriu en els programes institucionals, sinó en les pel·lícules mateixes.
Són elles, les cineastes, qui estan reconfigurant el gènere des de dins, apropiant-se del llenguatge que històricament les havia exclòs i convertint-lo en una forma d’insurrecció.
