Rossa Cannina és el símptoma d’una generació que viu en punt d’ebullició: el cervell en una olla exprés. Així neix, esperant que bullissin uns macarrons i deixant anar les primeres barres del que després es constituiria com a projecte artístic.
Julia Ugarte viu a Navarra, Marta Santacatalina a Barcelona. El que per a qualsevol seria una logística complicada, per al jove duet és “un acte d’amor, sobretot en la distància”.
La seva manera d’existir es basa en una mena de botó vermell del pànic: “truco a la Julia per plorar-li i em fa una melodia; truca la Julia per plorar-me i li escric unes barres”, explica Santacatalina, “bàsicament tens un telèfon d’emergència on truques, dius la teva merda i després la teva merda sona com una cançó”.
La fórmula té alguna cosa de teràpia, però res de clínica: és la de dues amigues amb instint creatiu que hi posen humor i, ja que hi són, monetitzen el drama. D’alguna manera, els seus concerts són tan imprevisibles com les seves trucades.
Totes dues venen de la dansa contemporània —“ens vam conèixer colant-nos a una festa de l’Institut del Teatre”, expliquen— i tant aquest esperit irreverent com la connexió amb el cos fan dels seus shows un camp experimental per al joc, el risc i l’espectacle.
D’aquí el seu component performatiu: lluny de ser un accessori, és part del llenguatge. No es tracta només de “tocar cançons”, sinó de dissenyar un univers on el públic no sap exactament què passarà (i si ho sap, millor: per a elles, el gag esdevé tradició).
“La primera broma que surt és la millor”, insisteixen, com si parlessin de mètode creatiu i no de xascarrillos. Hi ha objectes que apareixen, sorpreses que es repeteixen perquè funcionen, un gust deliberat pel ridícul ben executat.
Aquest caos organitzat algú el va batejar per accident d’una manera perfecta. En un passeig pel camp, un amic va veure una planta sobre la qual va comentar que col·loquialment se l’anomenava tapaculs. El nom real de la flor: rosa canina.
La Julia explica com ho van veure clar: “contràriament al que significa rosa canina, tapaculs, nosaltres sembla que treiem un tap d’alguna cosa”.
Aquesta mateixa voràgine que constitueix la seva identitat explica la velocitat amb què el projecte va deixar de ser un acudit entre dues per convertir-se en una proposta pública. La Marta recorda com es van veure obligades a créixer rapidíssim quan va arribar el primer concert: tenien dues o tres cançons i les van trucar per tocar. De sobte, la pregunta va ser pragmàtica: què fem amb això? “La Polla Records va començar amb quatre cançons”, es van dir. “Però no som La Polla Records”, es van recordar.
Amb el productor Dany Alen van accelerar el pas i es van presentar en societat. “Canteu com el cul però moleu molt”, explica la Marta sobre algunes opinions del públic. Més enllà de l’anècdota, això es vincula amb una estructura política: “això els tios ho fan tot el rato, ocupen l’espai i després ja ho gestionen”, afegeix l’artista. El duet neix de les cures, però alhora desactiva el mecanisme de la por. Per això diuen que fan punk dolç: “punk és una mica aquesta actitud de ‘no en tinc ni idea de com, però ho faré igual’, i dolç… perquè som ben dolces”.
Hi habita una ànima eclèctica i decadent (és a dir, esplendorosa), com si part de Las Bistecs hagués ressucitat amb elles. Bases que miren cap a l’electrònica i el ballable, lletres que podrien semblar converses —de vegades xats, de vegades teràpia grupal, de vegades simplement el drama convertit en himne.
Per sota del “jaja”, del que podria semblar una ximpleria, hi ha la veritable política intrínseca a la seva identitat: precarietat, ansietat, vincles que fan mal, qüestions de gènere… “Llamada de psiquiátrico” va ser la seva primera cançó; d’aquelles primeres produccions també hi ha temes com “Ken el Rata”, “Ansiolítico” o “Caprichos de los 30”.
Tot plegat marca un ritme i un clima que les defineix. Ara arriba “Gas Pimienta”, el seu nou àlbum compost per tres cançons que imaginen com un recorregut nocturn: la inseguretat i la tristesa profundes, l’eufòria esporàdica, el cop emocional i, al final, la ressaca.
A l’escenari, a més, gaudeixen posant una mica en escac la masculinitat clàssica. “És com fer de drag queen sense ser-ho. Tenir el dret a burlar-te’n i que s’ho empassin”. S’exposen, riuen d’elles mateixes —“Fuiste a ver Barbie conmigo, te dejé comerme el higo, te lo juro no conozco a nadie como tú, rata miserable”— i generen un espai on la incomoditat també és productiva. “No només ens riem de la gent o amb la gent, sinó de nosaltres mateixes”.
“No recordo qui va dir que primer has d’agradar als gays i a les noies, després ja si de cas a la resta”, comenta la Marta entre rialles. “Als gays els agradem i a les noies també. Però resulta que també als vells”. La gent gran els diu que els recorden la Movida, les qualifiquen d’atemporals i elles ho celebren.
Rossa Cannina va néixer sense pla de negoci i continua sense tenir-ne un de gaire clar. El que sí que té és una ètica de l’amistat, el risc, l’humor i una voluntat explícita d’ocupar espai. “Ja n’hi ha prou que el punk siguin només calbs enfadats”, diuen. Si algun dia el grup mor, que sigui “damunt d’un escenari”. De moment, continuen rient, plorant, ballant i rebentant pinyates.
Entre la broma i l’ambició, reconeixen que estan en un punt d’inflexió. “O ens ho prenem una mica més seriosament o a poc a poc s’anirà evaporant”. Han preparat un dossier artístic i comencen a moure dates. El 30 d’abril seran a la clausura del Festival en Dansa d’Alacant; el 18 de juliol tocaran al Festival Pueblerinas, a Larrión, Navarra. Sobre el seu futur, l’únic que poden deixar clar és que “com que ens ha funcionat que ens truquin, estem bé així. Qui vulgui que ens busqui”.
