FDIHA, de l’àrab فضيحة, significa “escàndol”. Una paraula per posar nom a un projecte que irromp allà on moltes narratives prefereixen el silenci.
La plataforma cultural i política, creada per persones queer àrabs en diàspora, se situa precisament en un lloc incòmode per a molts discursos dominants: aquell on allò àrab, allò queer, allò migrant i allò decolonial es viuen com a experiències que travessen el cos, la llengua, la memòria i la cultura.
En aquest context, Nur, Kleo i Eli, membres de FDIHA, presenten el projecte a La Capella parlant de Palestina, de política, d’identitats, d’arxiu, de festa i de comunitat. Però, sobretot, qüestionen qui té dret a definir què significa ser àrab, què significa ser queer i des d’on es narren aquestes vides quan no encaixen en els marcs previstos.
Produir relat propi
“Ens vam adonar que no teníem una plataforma per articular les nostres veus”, expliquen. Així, l’origen de FDIHA apareix estretament lligat a les mobilitzacions per Palestina i a una urgència política concreta: construir un espai propi davant dels relats que parlen sobre les persones àrabs queer sense escoltar-les. Alhora, la guerra, el colonialisme i la violència contra el poble palestí son un catalitzador i part d’una experiència compartida: la diàspora també comporta ferida, ràbia i la necessitat d’organitzar-se.
Per a l’organització, cal confrontar i qüestionar la manera com determinats discursos occidentals presenten allò queer i àrab com una contradicció. “Ens estaven dient que l’única manera de ser queer en aquesta regió és estar a Israel”, assenyalen. En aquest sentit, denuncien una operació política coneguda: utilitzar els drets LGTBIQ+ per reforçar una mirada colonial sobre el món àrab, com si la dissidència només pogués existir sota tutela occidental.
Tanmateix, FDIHA respon a aquesta lògica impugnant-la des de l’arrel. No es tracta de demostrar que les persones queer àrabs existeixen d’una manera prou còmoda per ser acceptades per la mirada blanca, europea o institucional. Al contrari, es tracta de produir un relat propi. “Parlen molt de nosaltres”, diuen. Davant d’aquest parlar sobre, el col·lectiu proposa parlar des de: des de la diàspora, des de la memòria familiar, des de les llengües heretades, des de la nit, des del cos i des de la creació cultural.
El desajust com a pràctica cultural
En paral·lel, la pregunta per la identitat àrab va travessar bona part del debat. Qui decideix qui és àrab? La llengua, la nacionalitat, la religió, l’origen familiar o la mirada de l’altre? Les participants rebutgen una definició tancada i reivindiquen una identitat múltiple, travessada pel colonialisme però sense quedar reduïda a aquest. També posen el focus en la manera com determinats cossos són llegits socialment. Així, parlen del concepte “àrabs immaterials”, una expressió que permet pensar allò àrab més enllà de la procedència: també com una marca que opera en la percepció, en la sospita, en l’accent o en la relació amb una memòria històricament marginada.
També el terme queer apareix allunyat d’una lectura purament identitària. Per a FDIHA, ser queer va molt més enllà d’una categoria, és una posició política. Té a veure amb no encaixar, però també amb qüestionar les normes que organitzen la família, la nació, la cultura, el desig i la respectabilitat. “La identitat queer ve de no encaixar”, remarquen. Des d’aquí, plantegen el sentiment de ser inservibles “aquí i allà”, una idea amb una forta dimensió política.
D’una banda, inservibles per als discursos colonials que només accepten les persones queer àrabs si serveixen per confirmar la superioritat moral d’Occident. De l’altra, inservibles també per a les estructures que expulsen o silencien les dissidències dins de les seves pròpies comunitats.
Precisament, la força de FDIHA rau a convertir aquest lloc de desajust en pràctica cultural. El col·lectiu treballa des de la performance, la investigació, la festa, l’arxiu, la música i les trobades comunitàries. Per a elles, la cultura no va com a complement de la militància, de fet és el seu camp d’activisme.
Així, allà on l’arxiu oficial ha esborrat o filtrat determinades memòries, FDIHA proposa arxius vius. Allà on la nit pot ser consum o aparador, proposa la festa com a gest polític. Allà on la institució cultural sol demanar diversitat sense alterar les seves pròpies lògiques, el col·lectiu planteja altres formes de produir presència, desig i relat.
