L’obra de Carlos Pérez Siquier comença als marges. Potser és precisament aquí on rau el seu sentit: és l’únic lloc des d’on podia emergir la seva obra. La retrospectiva que KBR Fundación MAPFRE dedica al fotògraf d’Almeria ens permet recórrer l’evolució d’un artista essencial. Al mateix temps, ens porta de la mà per les transformacions socials de l’Espanya del segle XX.
La Chanca i la construcció d’una mirada
Mentre una part de la fotografia espanyola dels anys cinquanta continuava atrapada entre el pictorialisme i una certa rigidesa, Pérez Siquier va dirigir la seva càmera cap a “La Chanca” (1956-1962), un barri popular d’Almeria travessat per la pobresa i l’abandonament institucional.
Les imatges d’aquesta primera etapa tenen la cruesa del documentalisme social, però alhora ja intuïen una sensibilitat profundament moderna. Influït pel neorealisme italià, el fotògraf evita el dramatisme fàcil i construeix escenes on la vida quotidiana és realment humana, sense atrezzos per a la càmera: el seu objectiu sembla caminar entre els habitants del barri i no observar-los des de fora.
Pérez Siquier entén que fotografiar també implica decidir des d’on es mira. No es nega la pobresa —de fet, el mateix gest de dirigir la càmera cap a La Chanca ja conté una dimensió de denúncia—, però les seves imatges defugen el victimisme. El que hi apareix són persones travessades per condicions materials desiguals, no subjectes reduïts únicament a aquesta desigualtat. La precarietat forma part de l’enquadrament, però mai no anul·la la complexitat humana de qui l’habita.
Des de l’inici resulta evident la seva obsessió per la composició i l’espai. Fins i tot en les seves imatges més documentals hi ha un interès constant per les geometries urbanes, les línies de les façanes i les relacions entre cossos i arquitectura. La seva fotografia és testimoni social, però també una infraestructura de construcció visual.
El descobriment radical del color
A principis dels anys seixanta, Pérez Siquier va començar a treballar en color —tot i les mirades reticents dels seus companys d’ofici— quan encara era considerat un llenguatge menor dins la fotografia artística espanyola. La decisió no va ser únicament tècnica: implicava canviar la manera d’entendre la imatge.
A “La Chanca en color” (1962-1965), el fotògraf torna al mateix barri, però sense buscar exactament el mateix. Les persones comencen a perdre protagonisme davant les superfícies, les textures i els contrastos cromàtics. Les parets emblanquinades, la roba estesa i els objectes quotidians es converteixen en elements centrals de la composició.
El color en Pérez Siquier no és mai decoratiu. Funciona com a matèria expressiva. Les seves fotografies comencen a vibrar a través de marrons desgastats per la calima, blaus mediterranis i blancs erosionats pel clima del sud. Hi ha una consciència molt precisa de com el color modifica la percepció de l’espai i transforma emocionalment la imatge.
Aquest procés desemboca en “Informalismos”, una de les etapes més radicals de la seva trajectòria. Aquí pràcticament desapareix la figura humana i la càmera es concentra en els murs: capes de pintura, esquerdes, cartells trencats i taques que remeten directament a la pintura abstracta espanyola dels anys seixanta.
La fotografia doncs s’acosta a l’abstracció. Pérez Siquier converteix parets deteriorades en composicions visuals autònomes, demostrant fins a quin punt la modernitat també podia sorgir d’allò aparentment vulgar o perifèric.
El “desarrollismo” entra a la platja
La transformació econòmica i cultural del tardofranquisme va trobar a “La playa” (1972-1980) una de les seves representacions més lúcides. Entre els anys setanta i vuitanta, Pérez Siquier va fotografiar les costes almerienques durant l’auge del turisme de masses i va construir una sèrie que avui ens explica l’origen del model que ens ha quedat actualment.
Les imatges mostren cossos cremats pel sol, banyadors estridents, flotadors, para-sols i platges en procés de saturació. Però més enllà de l’anecdotari costumista, el que interessa al fotògraf és l’aparició d’un nou paisatge humà vinculat al desarrollisme franquista: l’oci de masses, el consum i l’exhibició pública del cos.
Formalment, la sèrie suposa una explosió visual. Els enquadraments són frontals, directes i molt calculats. Pérez Siquier treballa sense artificis tècnics, però construeix composicions on els colors, els gestos i els objectes generen escenes gairebé teatrals. El Mediterrani apareix convertit en un escenari col·lectiu on cada personatge sembla representar involuntàriament una nova idea de modernitat.
Hi ha humor i ironia, però també una certa fascinació per aquest caos visual. El fotògraf entén que el turisme no només estava transformant el paisatge espanyol, sinó també la mateixa cultura de la imatge. Vista avui, “La playa” dialoga inevitablement amb el present: la turistificació extrema, l’ocupació massiva del litoral i la conversió del Mediterrani en un espai permanentment exposat al consum.
El joc visual i l’estètica pop
A “Trampas para incautos” (1980-1992), realitzada entre els anys vuitanta i noranta, Pérez Siquier va portar encara més lluny aquesta dimensió pop de la seva fotografia. El fotògraf abandona parcialment la presència humana i es concentra en objectes kitsch, decoracions urbanes i escenaris on la realitat sembla fregar contínuament l’artifici.
Ninots gegants, façanes decorades o elements absurds apareixen fotografiats mitjançant enquadraments que alteren la percepció i generen imatges ambigües, properes al trampantojo. La influència del pop resulta evident, però sempre filtrada per una sensibilitat mediterrània i profundament popular.
En aquesta etapa, la fotografia funciona gairebé com un joc òptic. Pérez Siquier demostra fins a quin punt l’enquadrament pot transformar completament el significat d’una escena quotidiana. Allò banal deixa de ser banal quan la càmera aconsegueix aïllar-ho i reorganitzar-ho visualment.
La quietud dels últims anys
Les últimes sèries de Pérez Siquier mostren un desplaçament cap a una fotografia molt més silenciosa i introspectiva. A “Encuentros” (2002) i posteriorment a “La Briseña”, realitzades ja en els seus últims anys, desapareix el soroll visual del turisme i emergeix una mirada més contemplativa.
Les imatges es concentren en interiors austers, objectes quotidians i jocs de llum sobre parets blanques. El fotògraf sembla reduir progressivament la fotografia als seus elements essencials: color, llum, geometria i temps.
Després d’haver fotografiat durant dècades la transformació social i visual d’Espanya, Pérez Siquier acaba trobant allò extraordinari en l’aparent simplicitat d’un racó domèstic o d’una ombra sobre una paret.
Així la retrospectiva del KBR Fundación MAPFRE ens confirma fins a quin punt la seva obra va ser molt més que una crònica social del segle passat espanyol. Pérez Siquier va entendre la fotografia com una manera d’explorar com canvia una societat, però també ens va acabar mostrant com canvia la nostra manera de mirar el món.
