Enguany, esperem amb delit que arribi la primavera. Tal com minva el fred, frisem per sortir a passejar i també per refugiar-nos en l’única cosa veritable: La primera llum, la prima vera…
Llavors, el vent comença a bufar més càlid i el sol acarona només aquell qui gosa mirar-lo de cara. Enlluerna però encara no prou per encegar la vista. Encastat en una marquesina d’autobús em sembla llegir aquest adagi: La primavera espera que la facis teva.
Els promotors a la fi respiren tranquils perquè els cantants ja no pateixen mals de coll. Tanmateix, l’espectacle i l’estrena són al carrer. Ressonant amb tot el que els envolta, els coloms parrupegen cançons d’amor mentre ballen una dansa concèntrica, menats per les seves dèries òrfiques. Un d’ells sembla ferit
Empès per les ganes d’ajudar, no trobant millor remei, en una palma hi poso quatre engrunes de pa sec. L’au ferida s’enfila al marge de la mà i, quan m’alço confiat, d’un bot va i emprèn el vol.
–On vas ocellot?
–Gràcies tu que m’has donat altura per volar sol.
Amagats entre les balmes de la Plaça Catalunya, els coloms de Barcelona, en comptes de pondre-hi ous hi coven boles de goma. Al subsòl, soterrat pel brogit dels cotxes, encara ressona l’esclat de les bombes de la guerra civil…1.322 refugis anti-aeris foraden la ciutat com un gruyère. Els sabem però no els veiem.
El drama de la ciutat conviu amb la bellesa subtil de la natura. Del terra asfaltat, hi broten espigues bordes
S’enfila, lent, el petit cuirassat pel tall d’un jonc, impel·lit per una mà tota enutjosa. Fina el bri i, com si fos la fi del món, d’una escletxa en treu unes ales rebregades. Sense massa esforç, les desplega i s’envola.
– A la fi voles, escarabat del morro fort!, em sents dir quan, rabassut, fuges enlaire.
– Ves per on! I què et pensaves? Jo no volo per a acontentar els altres!
Tot vola. Voldria…empassar-me tot el vent de ciutat i esclatar cap endins. Jaure a ran d’asfalt i aixecar el vol. Abraçar fanals i tuies i escampar totes les fulles del Poble Nou. Potser, ens trobem.
Encara em sublimen les teves paraules, la crua presencia del teu cos lluent. Sortint d’un teatre amb comportes obertes…respiro el capvespre i et trobo de cara, negra i preciosa, mirall imprevist. Vestit de brillants, no t’has ni canviat. Vens a dir-me el que ja sabia, m’enlairo i penjo la roba del bàcul més alt.
Volem i ens volem aquí. Estimant-nos. Esperarem, quin remei, que arribi la primavera.
