Cultura, algoritmes addictius, xarxes socials, Google i YouTube, intel·ligència artificial i el retorn del paper. Una batalla actual per la sobirania cultural en l’univers de l’economia de l’atenció. Un assaig crític a partir de la conversa amb Ángel Fernández, autor del llibre *Contralgoritmia* (JotDown Books, 2026).
Sóc a la Fira de Barcelona escoltant Tim Berners‑Lee, el científic de computació britànic que el 1989 va inventar la web, allò que es va anomenar —i encara avui s’anomena— World Wide Web (www). Assegura que, tot i que continua sent optimista sobre el futur del seu invent, l’únic que avui el “decep” de la seva gran creació —que tots utilitzem tot el dia, a tota hora— són els “algoritmes addictius”.
El meu cervell lateral dirigeix el pensament cap al record d’una conversa recent que vaig mantenir amb Ángel Fernández, editor de la revista Jot Down i autor del llibre *Contralgoritmia* (JotDown Books, 2026), que fa uns dies va presentar a Barcelona, a la llibreria Alibri del carrer Balmes, amb un públic entregat i disposat a combatre aquesta guerra invisible que es lliura cada dia davant del nostre nas, a la pantalla del nostre telèfon.
La guerra que no veiem
No hi va haver tancs. No hi va haver decrets. No hi va haver censura explícita. Hi va haver notificacions.
La transformació cultural i tecnològica més profunda de les darreres dècades no va arribar mitjançant prohibicions, sinó amb recomanacions addictives. No van ser policies del pensament els qui van imposar la llei: va ser un *scroll* infinit el que va declarar la guerra en silenci i per a delit de la “molècula de la felicitat”, aquell neurotransmissor i missatger químic del nostre cervell addicte al plaer.
Ángel Fernández ho formula sense dramatisme, però amb precisió quirúrgica, mentre beu una llauna del que no fa tants decennis s’arribava a anomenar “les aigües negres de l’imperialisme ianqui”. Això sí, sense sucre: “No seguir els algoritmes de recomanació és avui el veritable acte contracultural”, diu, centrant la trama del nostre diàleg en el nucli del problema.
La contracultura ha deixat de ser una qüestió estètica. És estructural. Durant el segle XX, la batalla cultural es lliurava contra la censura o contra el mercat editorial. Avui la guerra és contra aquesta arquitectura invisible que decideix què veiem, allò que veiem i durant quant de temps ho veiem, i què deixem de veure perquè no interessa a alguna cosa o a algú —habitualment alguna poderosa corporació econòmica o política— que no coneixem i de la qual ni tan sols som accionistes, votants o directius.
L’algoritme no prohibeix. Prioritza. I allò que no es prioritza desapareix. És una distopia dolça: ja no cal censura directa. És pura seducció que incideix en allò que sap que conec, m’agrada o acostumo a mirar.
Hi va haver un temps no gaire llunyà en què imaginar la distopia del futur significava vigilància, repressió, prohibició i control. Doble pensament orwellià i 2 + 2 = 5 per obligació. Però la realitat sempre és més complexa —és a dir, més suau, més eficaç, menys grisa i més elegant.
Més a prop d’Huxley (*Un món feliç*) que d’Orwell (*1984*), no estem oprimits per la força del mal, sinó abraçats per la comoditat del que és fàcil. L’algoritme no ens obliga a pensar: ens entén sense que l’hi demanem. Ens analitza constantment i sap què ens agrada. S’anticipa i ens dona tot el *soma* digital disponible perquè pensem tan poc com sigui possible.
“Vivim —em diu Fernández— en la seducció algorítmica que detecta les nostres pors, amplifica les nostres inseguretats i consolida les nostres creences”. I tot això ho fa amb l’ampli somriure amable de la UX (*User Experience*). Es podria resumir aquesta situació en una sola frase? Sí: segons l’autor de *Contralgoritmia*, “hem passat del conductisme al *neurohacking*”.
Ja no es tracta —segons ell— de modificar conductes visibles. Avui es tracta més aviat de modelar impulsos invisibles. L’economia de l’atenció no competeix per les nostres idees: competeix pels nostres reflexos. I els reflexos són molt més fàcils de comprar amb dopamina que les conviccions.
Google no és una xarxa social: és una poderosíssima infraestructura cultural
Quan parlem dels perills d’internet, sovint assenyalem xarxes socials comercials com TikTok o Instagram. Però Fernández apunta en una altra direcció amb una punteria precisa: directament cap a Google, que no és una xarxa social sinó una potentíssima infraestructura cultural amb tints monopolístics.
—Qui és el pitjor enemic dels nostres cervells? —pregunto.
“El algoritme més perillós i addictiu que existeix és el de YouTube (Google)”, respon Fernández.
Google no és només una gran empresa tecnològica global. És l’autopista per on circula la cultura contemporània. Google Discover decideix quins titulars existeixen, quins mitjans sobreviuen i quins temes es repeteixen.
Si un contingut no genera clic immediat, queda penalitzat. Si inclou una imatge que contradiu el puritanisme automatitzat, desapareix del radar. Així, els mitjans de comunicació —gairebé tots— acaben escrivint per a la màquina que els dona circulació, i no per als lectors, oients o espectadors.
La conseqüència —assenyala Fernández— és devastadora i molt silenciosa: una homogeneïtzació repetitiva. Quan tots els tecnòlegs i tots els mitjans optimitzen per al mateix algoritme, desapareix la diferència i mor la diversitat. Tothom fent més o menys el mateix, amb diferents pelatges ideològics. Així, per a Ángel Fernández, “sense diferència no hi ha cultura. Hi ha flux i transmissió, però no cultura”.
—Colonització tecnològica? —li pregunto.
“Sí. La colonització ja no és territorial. És algorítmica”.
Silicon Valley i la seva “ideologia Califòrnia” ja no necessiten ocupar països. N’hi ha prou amb dissenyar filtres i algoritmes tòxics amb zeros i uns.
Arribar “just a destemps”
Hi ha una expressió poètica en la conversa amb Fernández. És una frase seva citada d’un dels seus articles recollits al llibre: “Arribar just a destemps”. Però quan és això?
“No massa tard. Ni tampoc quan el dany sigui irreversible. Som en el moment exacte en què encara podem anomenar el que està passant”.
Aquest matís és essencial. No es tracta —segons Fernández— de prohibir l’entreteniment algorítmic. Tampoc de demonitzar la intel·ligència artificial. Es tracta de treballar amb transparència i de manera oberta i clara.
“La gent —em diu— ha de poder ser seduïda per l’algoritme. Però ha de tenir dret a saber‑ho.
Si l’algoritme decideix per tu, ho has de saber. Si les teves pors estan sent amplificades, ho has de poder detectar”.
Aquí hi ha una de les grans claus: l’opacitat és el veritable problema.
Un gest quotidià ho explica tot: entres a llegir una notícia. Apareix un vídeo irrellevant però irresistible. *Scroll*. Un altre. I un altre més. Mitja hora evaporada que no estava en els teus plans i gairebé ni te n’has adonat.
Per a Ángel Fernández, res d’això és casualitat. És pur disseny algorítmic en forma de *neurohacking*.
Llegir en paper és un acte polític
La contralgoritmia que planteja Fernández és “la nova contracultura”. També considera “més que necessari” defensar la lectura en paper el 2026, però no apel·lant a idees reaccionàries que fan olor de naftalina ni al romanticisme de la tinta a les puntes dels dits.
No es tracta de nostàlgia *boomer*. És —segons ell— una estratègia de supervivència.
“En paper —assegura— l’ordre té relació amb la rellevància. En una revista impresa la jerarquia és deliberada. Hi ha editors. Hi ha criteri. Hi ha conversa intel·lectual i debat. A internet, la jerarquia la decideix el rendiment de l’algoritme”.
A més, la memòria digital i els seus arxius són molt fràgils. Les hemeroteques poden reescriure’s, desindexar‑se o esborrar‑se. El paper roman. I m’ho repeteix perquè em quedi clar:
“No es tracta de l’olor de la tinta. Es tracta de la sobirania sobre la memòria”.
Cada *scroll* és una elecció. I deixar de fer *scroll* també és una elecció.
I encara —encara— aquesta elecció continua sent nostra.
La contralgoritmia és la nova contracultura.
