Aquest mes de setembre es publica la traducció al català del llibre Odi. Del poder d’un sentiment resistent, de Şeyda Kurt. El plantejament és, certament, provocador: i si reviséssim la noció que tenim de l’odi i ens adonéssim que allò que hi ha darrere no és exactament el que crèiem? És possible pensar l’odi en termes que no el rebutgin d’entrada? Hi ha agents socials als quals se’ls permet odiar i d’altres als quals no?
Partint de la noció aristotèlica, Kurt delimita l’odi com un sentiment que, a diferència de la ira, no es cura amb el temps. Si la ira és el desig d’infligir dolor, l’odi seria el desig de provocar el mal. La ira s’adreçaria a individus o entitats concretes, mentre que l’odi tendeix a dirigir-se a categories més generals i, en aquest sentit, és més difús.
Davant aquest breu esbós, difícilment algú podria considerar desitjable sentir odi. Efectivament, l’odi no seria mai una cosa desitjable. No obstant això, potser en determinades circumstàncies sembla ineludible o, fins i tot, inevitable.
Francament, el rebuig i la condemna de l’odi no són tan absoluts i mancats de matisos com podria semblar. En general, les potències hegemòniques —per exemple, a través del seu poder militar, la influència discursiva i les infinites eines de què disposen— solen tenir carta blanca no només per odiar, sinó també per justificar i legitimar el seu odi (encara que sovint l’emmascarin). Al cap i a la fi, el colonialisme ha estat justificat, l’esclavitud també, i, més recentment, una infinitat de prejudicis racials, sexuals o de qualsevol altra índole són legitimats i naturalitzats, amb un clar component d’odi al darrere. Un odi que, a més, compta amb la força necessària per imposar criteris i construir la realitat desitjada.
Tanmateix, quan determinades minories, grups o col·lectius marginats es cansen de la desprotecció, de l’abús i de la vulneració sistemàtica dels seus drets, s’espera que la seva resposta sigui assossegada, tranquil·la i que no es deixin arrossegar per l’odi. Aquesta expectativa de serenitat i voluntat pacificadora s’ha interioritzat a través de dècades de discursos que ens repeteixen que, en algun moment, cal començar a ser prudents i, per tant, a no tirar més llenya al foc.
La voluntat de posar fi a l’espiral de l’odi pot semblar assenyada. O almenys ho sembla fins que portem els conceptes a la realitat. Cal preguntar-se: era il·legítim que els jueus odiessin els nazis i organitzessin una resistència? Ho era que les persones negres odiessin els blancs durant l’Apartheid a Sud-àfrica? I, per traslladar-ho a l’actualitat més crua i trista, és il·legítim l’odi palestí cap a Israel?
Per descomptat, davant agressions i abusos com aquests, l’odi com a resposta pot arribar a ser comprensible. Ara bé, encara queden zones grises. L’odi és, primer de tot, alemany? Blanc sud-africà? Jueu israelià? O, més aviat, s’hauria de dirigir als Estats que l’emparen? Als governs? A les elits còmplices? La mateixa Kurt reconeix no tenir una resposta clara sobre aquest tema, tot i que es decanta per ser més comprensiva amb l’odi que es dirigeix a estructures de poder (categorial/institucional) que no pas amb el que es dirigeix a individus o col·lectius sencers (personal/social). És a dir, sembla més legítim odiar les estructures que perpetuen la injustícia que no pas les persones que, d’alguna manera, en formen part.
Kurt presenta una forma d’odi que defineix com a estratègic, i que entén com un potencial de resistència: un espai des d’on canalitzar una resposta a la injustícia social, al greuge sistèmic o a la manca d’oportunitats provocada pels prejudicis. En definitiva, es tracta d’una invitació a repensar l’odi, no com una emoció intrínsecament menyspreable, sinó com un sentiment que, sota determinades condicions, pot estar carregat de sentit i de matisos.
