A la sala del CCCB no es va parlar exactament del futur. O, si més no, no del futur com a promesa. La conversa entre Eudald Espluga i Michel Nieva partia d’una premissa incòmoda: que allò que avui imaginem com a futur —la colonització espacial, la intel·ligència artificial, les utopies tecnològiques— no és altra cosa que una reescriptura del passat.
“El futur del capitalisme comença el 1492”, va dir Nieva com a punt de partida a la xerrada “Ciència-ficció, utopies i canvi social”. L’expansió cap a altres planetes, defensada per magnats tecnològics i revestida d’estètica futurista, reprodueix —amb altres mitjans— la lògica de la conquesta. Ja no es tracta de territoris terrestres, sinó d’òrbites, asteroides i Mart. Una reescriptura amb la mateixa gramàtica: extracció, expansió, acumulació.
Tanmateix, el plantejament no és distòpic en el sentit clàssic. Ningú parlava d’un demà llunyà: ja és aquí.
El capitalisme després de la fi del món
Nova York durant l’inici de la pandèmia. La ciutat, buida. Els carrers, aturats. El temps, suspès. I la borsa continuava funcionant.
Aquest contrast li va permetre formular una intuïció que travessa tot el seu assaig Ciència-ficció capitalista: el capitalisme no necessita món per operar. O, més exactament, pot imaginar la seva continuïtat fins i tot després del col·lapse del món.
Mentre la vida es paralitza, els algoritmes continuen comprant i venent. No hi ha èpica, ni explosions, ni cataclismes: només automatització. L’apocalipsi no és un esdeveniment, és una rutina.
És aquí on la ciència-ficció deixa de ser un gènere literari per convertir-se en infraestructura ideològica. No es limita a representar futurs, més aviat els produeix. Les narratives especulatives —de Hollywood, de Silicon Valley, de la cultura tecnològica— no només imaginen escenaris. També condicionen decisions econòmiques, desenvolupaments tecnològics i polítiques empresarials.
Espluga ho formula de manera directa: aquestes ficcions acaben “arribant a la pràctica”. I ho fan, a més, sota una aparença seductora. Davant la crisi climàtica o l’esgotament del planeta, el capitalisme respon amb promeses: colònies espacials, immortalitat digital…
El problema no és que aquestes promeses siguin falses, el problema es que són imaginables.
Especular: narrar el futur per produir-lo
Un dels eixos més fèrtils és la relació entre ficció i finances. Nieva proposa una equivalència inquietant: l’especulació financera funciona com una forma de ficció.
Des del segle XIX, amb la invenció dels mercats de futurs, el capitalisme s’orienta estructuralment cap a allò que encara no existeix. Es negocien collites que encara no han crescut, preus que encara no s’han fixat, escenaris que no han tingut lloc. En aquest procés, la incertesa es converteix en valor.
I per operar sobre la incertesa, cal relat.
“La manera de generar guanys amb incertesa és com generar una ficció”, explica Nieva. No es tracta només de preveure el futur, sinó de produir-lo narrativament. Anunciar que s’arribarà a Mart el 2030, per exemple, no és una predicció: és una operació de mercat.
En aquest encreuament emergeix també el paper de Silicon Valley com un dels principals vectors ideològics del neoliberalisme contemporani. El que en teoria viu amb l’aparença d’innovació tecnològica, es un ecosistema de grans corporacions digitals que produeixen relats sobre el futur que funcionen com a dispositius de poder.
Promeses d’intel·ligència artificial, colonització espacial o supervivència davant el col·lapse climàtic que, en última instància, prioritzen la resiliència de les elits i la continuïtat del capital.
La influència de corrents com l’acceleracionisme —amb figures com Nick Land convertides en referència per a entorns tecnològics turbocapitalistes— reforça una visió del progrés com una força autònoma i inevitable, aparentment despolititzada però profundament alineada amb interessos econòmics neoliberals.
I sota la màscara, un moviment polític absolutament orquestrat i dissenyat a mida, més aviat, una ideologia que té forma de l’ultradreta personificada en figures com Elon Musk.
En aquest sentit, la ciència-ficció no és exterior al capitalisme. N’és un dels motors.
Utopia, distopia i el dret a imaginar
Lluny d’un pessimisme paralitzador, la conversa també va girar al voltant de la possibilitat de disputar aquest imaginari. Aquí apareix la qüestió de la utopia.
Davant la idea que vivim en una època saturada de distopies, Nieva proposa una lectura dialèctica: les bones distopies contenen sempre un nucli utòpic. Recupera una idea d’Ursula K. Le Guin: “al cor de tota distopia hi ha una utopia”.
La distopia, doncs, no seria un exercici de desesperació, en aquest sentit esdevindria una forma de crítica. Exagera les injustícies del present per fer visible allò que podria ser d’una altra manera. Podríem dir doncs que la ciència-ficció pot subvertir per a desestabilitzar el futur.
Espluga introdueix aquí el concepte d’“interstició”: la idea que les narratives poden crear les condicions de possibilitat d’allò que imaginen. Nieva es mostra escèptic davant la seva apropiació per part de certs discursos tecnològics —especialment al voltant de figures com Nick Land—, però reconeix la necessitat de produir “contra-futurs”.
Perquè el problema no és que no imaginem el futur. És que ja l’estem imaginant sota les coordenades del capitalisme.
Arxius del futur: socialisme còsmic i llenguatges sense propietat
Per obrir aquest camp de possibilitats, Nieva recorre a arxius inesperats. Entre ells, les teories del trotskista argentí J. Posadas, que defensava que les civilitzacions extraterrestres, pel seu grau de desenvolupament, necessàriament haurien assolit el comunisme.
Però més interessant que l’anècdota és la genealogia que desplega: des d’Aleksandr Bogdanov fins a les corrents futuristes russes, passant per la idea de llenguatges intergalàctics sense propietat privada.
A la novel·la Estrella roja, el comunisme extraterrestre no s’entén a través d’institucions, sinó del llenguatge: sense pronoms possessius, sense distinció de gènere, sense propietat. Una transformació radical de la manera de pensar.
Allò que Nieva rescata d’aquests arxius és la seva potència imaginativa: la possibilitat de pensar tecnologia, espai i futur fora del paradigma extractivista.
Terrícoles en un món prescindible
Un dels desplaçaments conceptuals més suggerents de la xerrada va ser el pas de la “humanitat” al “terrícola”. Inspirat en autors com Viveiros de Castro, Nieva proposa abandonar la idea d’humanitat com a subjecte abstracte i pensar en termes de pertinença ecològica.
La diferència és clau: la humanitat pot imaginar-se fora del planeta però el terrícola no.
En aquest marc, la colonització d’altres mons apareix com una fantasia profundament desconnectada de les condicions materials de la vida. No només per les limitacions físiques —radiació, gravetat, deteriorament corporal—, també perquè reprodueix una lògica de consum: esgotar un planeta i passar al següent.
“El món no ens necessita”, assenyala Nieva. “Nosaltres necessitem el món”.
Acabar amb el futur
En el torn de preguntes, algú planteja una objecció: ¿no és contradictori parlar de “hackejar” el sistema utilitzant una metàfora tecnològica? Existeix realment una sortida?
La resposta de Nieva evita qualsevol programa polític. En lloc d’oferir solucions, proposa una operació conceptual: “destrossar el futur”.
No en un sentit nihilista, en un sentit estratègic. Si el futur ja està capturat pel capitalisme —si ja ha estat imaginat, narrat i mercantilitzat—, la tasca no és projectar alternatives dins d’aquest marc, la tasca es desactivar-lo.
Abolir el futur, en aquest sentit, és obrir la possibilitat d’altres futurs, radicalitzar la imaginació.
Perquè, com es va repetir diverses vegades al llarg de la conversa, el veritable problema no és que el món s’acabi. És que el capitalisme hagi après a sobreviure fins i tot a això.
