Francesca Albanese va portar l’efecte estadi a les portes del MACBA: hores de cua i més gent quedant-se fora que dins. Com pot ser que una relatora especial de l’ONU desperti tal fervor? Davant la notícia de tota aquella gent que havia vingut a veure-la i s’havia quedat sense entrar després d’omplir-se l’aforament en temps rècord, Albanese va sortir a saludar i donar les gràcies entre aplaudiments i crits d’ànim de qui l’esperava.
El primer que fa Albanese en iniciar el conversatori és rebutjar qualsevol intent de donar èpica a la seva figura. “No soc una heroïna. Soc una persona humana que fa el que tothom hauria de fer”. Mentre part del públic la rep gairebé com una celebritat política, ella insisteix a desplaçar el focus cap allò que considera veritablement excepcional: el fet que dir certes coses, gairebé apel·lant al sentit comú, continuï percebent-se com un acte extraordinari.
Precisament aquí rau el triomf de Francesca Albanese: haver aconseguit perfilar-se com una mena de pop star de la diplomàcia. Amb un discurs clar i concís, és capaç de fugir d’eufemismes i barroquismes retòrics per democratitzar el coneixement sobre la situació palestina. Arriba a les persones més formades en la causa, però el gir clau de la seva figura és la capacitat d’interpel·lar també població menys polititzada.
Un llibre contra la deshumanització
En un context de sobreproducció informativa i d’un llenguatge buròcrata que permet fer equilibris dins l’ambigüitat, l’accessibilitat narrativa es converteix en una qüestió central. Albanese s’ha erigit com una autoritat no palestina amb legitimitat per parlar de Palestina. Aquest lloc se l’ha construït a base de respecte: parla de geopolítica i dret internacional mantenint intactes les capes de complexitat del conflicte, però també parla de les persones, des de la dimensió humana d’un poble sotmès a dècades d’ocupació, desplaçament i deshumanització.
És precisament aquí on s’inscriu Quan el món dorm (Tigre de Paper), el llibre que va presentar a Barcelona. L’obra no funciona com un tractat jurídic ni com una simple crònica d’urgència. El construeix com un intent de tornar rostre, biografia i memòria a una realitat sovint reduïda a xifres de morts, mapes de destrucció o categories diplomàtiques. A través de deu històries personals, Albanese teixeix un relat sobre el passat, el present i els possibles futurs del poble palestí.
Durant el conversatori, l’autora va explicar que escriure aquest llibre havia estat també una forma de reparació. Els seus informes institucionals li permetien documentar ocupació, apartheid i genocidi, però deixaven fora aspectes fonamentals de l’experiència palestina: “la vida, la cultura, la identitat i la bellesa”. Quan el món dorm neix d’aquesta voluntat de no contribuir a la deshumanització de Palestina, però també de disputar el relat des d’un registre més accessible, capaç d’arribar allà on el llenguatge jurídic sovint no arriba.
Anomenar el genocidi
Durant la conversa, acompanyada pel periodista Joan Roura i la periodista i investigadora palestina Mariam Barghouti, emergeix una idea central: la batalla pel llenguatge i la capacitat d’anomenar Palestina. Roura va recordar l’impacte que va tenir per a moltes redaccions la publicació de l’informe Anatomia d’un genocidi, elaborat per Albanese el 2024. Més enllà del debat jurídic, aquell document va permetre a nombrosos periodistes trobar un marc des d’on començar a utilitzar una paraula que fins aleshores molts mitjans evitaven: genocidi.
“Les paraules, de vegades, maten més que la munició”, va apuntar Roura en parlar de les guerres narratives que travessen Palestina des de fa més d’un segle. La discussió apunta fins a quin punt el conflicte també es disputa en el terreny semàntic: quins termes s’accepten, quins es consideren excessius i qui té legitimitat per pronunciar-los.
Barghouti va aterrar aquesta reflexió des de l’experiència quotidiana dels periodistes palestins que treballen per a mitjans internacionals. Explica com durant anys molts corresponsals van tenir prohibit utilitzar termes com “ocupació” o “assentaments il·legals”. Així la violència israeliana quedava sovint diluïda a través de construccions impersonals. “Els palestins morien, però mai apareixia qui els matava”, fa com a resum. Aquesta estratègia és una altra aresta del control sobre el territori: si invisibilitzes qui ha perpetrat el crim, no hi ha responsabilitat política.
“Els drets humans són per a les persones”
Albanese defensa la voluntat divulgativa de Quan el món dorm. “Els drets humans són per a les persones, no perquè els acadèmics escriguin llibres”. La frase resumeix força bé una de les claus del seu fenomen polític: que el llenguatge jurídic internacional parli d’humanitat.
En aquest sentit, el llibre es pot llegir també com una peça de mediació cultural. Albanese no abandona el dret internacional, però el desplaça cap al terreny de l’experiència viscuda. Les històries que recull no serveixen només per il·lustrar una tesi política, més aviat mostren com les grans categories —ocupació, apartheid, colonialisme, exili, genocidi— s’inscriuen en els cossos, les famílies, els recorreguts quotidians i les formes de memòria d’un poble.
La banalitat de l’ocupació
Més enllà de la narrativa audiovisual que travessa la guerra —imatges de bombardejos, cossos agredits, cases destruïdes—, el conversatori posa sobre la taula un tema fora d’aquest imaginari violent prefabricat: la banalitat de l’ocupació. Fora de l’espectacularització de la destrucció de Gaza, les ponents apunten cap a la violència lenta i quotidiana que travessa tots els aspectes de la vida palestina. Checkpoints, separació territorial, impossibilitat de moviment, detencions arbitràries o precarització permanent. Tot plegat forma part d’una arquitectura de control que rarament ocupa titulars internacionals.
Aquesta dimensió connecta amb la figura d’Abu Hassan, un dels protagonistes de Quan el món dorm i una de les persones que més han inspirat Albanese a Palestina. En el llibre, Abu Hassan esdevé una mena de guia moral i polític que obliga l’autora a revisar la seva pròpia mirada. És un guia poc habitual, tal com ella mateixa diu, perquè és “un guia de l’ocupació”: “et porta a veure les cicatrius”.
A través d’ell, Albanese descriu també el moment en què una mirada internacional benintencionada topa amb els límits del propi humanitarisme. L’autora recorda com aquella trobada va alterar profundament la seva percepció sobre les Nacions Unides i sobre el paper de la comunitat internacional a Palestina. “Si no ets part de la solució després de setanta anys, hi ha possibilitats que siguis part del problema”, va explicar que Abu Hassan li havia dit sobre l’ONU. Aquesta frase funciona gairebé com una esquerda: el punt a partir del qual la denúncia deixa de mirar només Israel i comença a interrogar també les institucions que han administrat durant dècades el fracàs polític de Palestina.
El mirall incòmode
El diagnòstic d’Albanese és estructural i ampli: “el colonialisme de poblament és la forma més institucionalitzada del patriarcat”, va afirmar, connectant Palestina amb dinàmiques globals de colonialisme, autoritarisme i auge de les extremes dretes.
Per a la jurista italiana, la violència a Gaza i Cisjordània és l’expressió extrema d’un sistema polític internacional fallit. Un sistema travessat per jerarquies racials, violència estatal i lògiques de dominació profundament arrelades en la història occidental. Albanese planteja Palestina també com un mirall incòmode per a Occident. Un reflex amb silencis institucionals, amb incapacitat per confrontar críticament la pròpia herència colonial.
Aquesta lectura amplia el sentit de Quan el món dorm. El llibre no només mira més enllà de Palestina com un territori ocupat, parla d’un espai des d’on llegir les contradiccions del món contemporani. La fragilitat del dret internacional, la selectivitat dels drets humans, la complicitat de les democràcies occidentals i la persistència de formes colonials que no han desaparegut, s’han adaptat a nous llenguatges de seguretat, ordre i excepcionalitat.
El buit polític d’Occident
Albanese parla de la necessitat de reivindicar la capacitat palestina de sostenir la resistència sense reproduir necessàriament les mateixes lògiques de deshumanització que l’atravessen. “El que he après dels palestins és la capacitat d’estar enfadats sense odi”, va afirmar. Aquesta idea apareixia com una impugnació directa a un ordre internacional que ha normalitzat durant dècades l’ocupació, l’apartheid i la destrucció sistemàtica de Palestina. Ho fa quan al mateix temps exigeix moderació a qui pateix la violència. La ràbia profunda, la resposta visceral del poble palestí i la capacitat d’imaginar continuen sent eines des d’on reclamar el reconeixement com a subjecte polític, històric i humà.
Potser totes aquestes qüestions expliquen el que va passar a les portes del MACBA, completament desbordades del que s’esperaria de la presentació d’un llibre d’una diplomàtica. La resposta massiva al voltant d’Albanese parla del buit polític i ètic que travessen moltes institucions occidentals davant el genocidi a Palestina. Però també diu alguna cosa sobre la necessitat de relats capaços d’ordenar el desconcert. Posar paraules allà on hi ha eufemismes i retornar humanitat allà on només s’acumulen imatges de destrucció.
Quan el món dorm no és només el llibre que Albanese va venir a presentar, es també una de les claus per entendre el seu fenomen públic. El llibre tradueix el dret internacional en experiència humana i converteix la narració de vides concretes en una forma d’intervenció política. Davant el buit institucional, part de la població internacional busca espais, veus i símbols des d’on canalitzar el suport i la identificació amb la causa palestina. La figura d’Albanese acaba funcionant també com l’encarnació d’una demanda col·lectiva de claredat enmig del col·lapse i la barbàrie.
