Quan l’economista Miquel Puig afirma, en un programa matinal de la televisió pública catalana (Cafè d’idees, La 2.Cat), amb to serè i sota la mirada complaent de la presentadora Gemma Nierga, que la regularització de la immigració no ajudarà a pagar les pensions la que els migrants “no aporten prou” i que “seguirán sent una càrrega”, el que estem escoltant no és una anàlisi fiscal aparentment acadèmica i rigorosa.
Assistim, en realitat, a l’activació d’un mecanisme molt més profund i perillós: la raó racista expressada en llenguatge tecnocràtic. Una racionalitat que es presenta com neutral, acadèmica i objectiva, però que està carregada de biaixos morals, polítics i d’una vella “colonial mentality” —com cantava Fela Kuti— reciclada ara en forma de full de càlcul.
Parlem d’un etnoracisme respectable, ben present a la Catalunya d’avui, que continua dient “aquesta gent” quan es refereix als migrants. Un racisme quotidià que no crida, que sembla raonable, que va ben vestit i que no necessita símbols agressius que incomodin. Un racisme que no insulta de forma directa, però classifica, jerarquitza, comptabilitza i expulsa.
Del racisme biològic a la “contribució neta”
Aquest tipus de discurs no és nou. El que és nou és el seu grau de sofisticació. Ja no cal parlar, com feien Kant o Hegel, d’ “inferioritats” biològiques, històriques o culturals. Ara el llenguatge és molt més modern: contribucions netes, sostenibilitat, eficiència fiscal.
No cal apel·lar a la por, a la invasió o a la substitució —això ho deixen per als racistes més explícits i extrems que també en tenim a milers i milers a la molt centrada Catalunya del segle XXI—. N’hi ha prou amb invocar la responsabilitat econòmica i la seguretat. No diuen “aquesta gent no val” o “aquesta gent marró o negra” no la volem, sinó un molt més elegant i eficaç per determinats sectors de la nostra societat: “els números no surten”. El resultat final per ells és sempre el mateix: ordenar la societat segons qui suma i qui resta; qui mereix ser, estar i quedar-se; i qui és percebut com una càrrega, un problema.
Els números, aquí, ja no al·ludeixen a explicar la realitat: la disciplinen en funció de les necessitats del poder.
Els números mai no són innocents
Els números tenen ideologia. Mai no són neutres. Com recordava Michel Foucault, “el saber no és innocent; produeix poder”. I en aquest cas, el poder del saber acadèmic s’exerceix a través d’un càlcul que decideix quines vides compten i quines només apareixen com a pèrdues insostenibles per al sistema econòmic.
El problema no és parlar de sostenibilitat del sistema de pensions. El problema és fer-ho amputant deliberadament totes les variables que expliquen per què el sistema funciona així.
Aquest discurs tecnocràtic redueix persones a fluxos econòmics i elimina tot allò que incomoda el càlcul:
- Racisme estructural? Fora.
- Desigualtats de gènere, origen, classe, color de pell i accés a drets? Fora.
- Precarització laboral sostinguda per dècades de polítiques neoliberals? Fora.
- Segregació educativa? Fora.
El resultat és una economia aparentment respectable, però sense context, sense història i sense responsabilitat política. Això és la raó racista i classista dels números.
L’etnoracisme com a sentit comú
L’etnoracisme no necessita odi explícit. Funciona millor com a sentit comú. Com una evidència que “tothom entén”. Quan es diu que determinats col·lectius migrants no aportaran prou al sistema, el que s’està fent és naturalitzar una jerarquia social produïda políticament.
No es pregunta per què aquests col·lectius ocupen sistemàticament els llocs més precaris del mercat laboral. S’assumeix que aquesta és la seva posició “natural”.
Frantz Fanon ho va dir amb una claredat incòmoda:
“El colonialisme no és només explotació econòmica; és producció d’una jerarquia de valors humans.”
El discurs tecnocràtic actual és hereu directe d’aquesta lògica. Ja no parla en termes colonials, els reprodueix per continuar creant renovades jerarquies: qui suma, qui costa; qui és futur, qui és problema.
El white saviour català i la ceguesa del privilegi
Hi ha una ironia particularment catalana en aquest relat: la del white saviour il·lustrat, profundament cec davant del seu propi privilegi. Aquest discurs es presenta com valent i incòmode —“s’atreveix a dir veritats”—, però en realitat desplaça la responsabilitat estructural cap als més vulnerables.
Es parla de formar millor els fills dels migrants, com si el problema fos cultural o individual, i no un sistema educatiu travessat per segregació i desigualtat. Es parla d’augmentar la productivitat, però mai de redistribuir el valor produït. Es parla de sostenibilitat, però gairebé mai de salaris dignes ni de drets laborals.
És la pedagogia moral tecnoliberal que diu: si no aportes prou, és culpa teva.
Achille Mbembe ho resumeix amb precisió:
“El racisme contemporani funciona com una tecnologia de gestió de poblacions sobrants”.
El problema no és la immigració, és el model
Dir que la regularització de persones migrants no pot salvar les pensions és una veritat trivial convertida en arma política. Cap col·lectiu pot salvar un sistema dissenyat sobre la precarització del treball, l’envelliment demogràfic i la concentració extrema de la riquesa.
Però assenyalar la immigració és còmode: desplaça el conflicte cap avall i evita qüestionar el model econòmic que necessita treball barat per sobreviure.
El debat honest no és si “aporten prou”, sinó per què el sistema necessita que hi hagi gent que aporti poc perquè uns pocs acumulin molt.
Més enllà del càlcul moral
Una societat que mesura la dignitat humana segons l’eix procedència–legalitat–contribució fiscal és una societat que ha acceptat una derrota moral profunda.
Les pensions són un pacte social intergeneracional basat en la idea que totes les vides tenen valor més enllà del seu rendiment econòmic immediat. Quan aquest pacte s’erosiona sempre sobre els mateixos cossos —migrants, dones, persones racialitzades i precaritzades— ja no parlem d’economia.
Podem parlar de tecnoracisme polític amb full de càlcul.
Els números poden ser útils. Però quan serveixen per silenciar conscientement drets, contextos, històries, biaixos i desigualtats, deixen de ser eines i es converteixen en coartades pel poder econòmic. I això —encara que vagi amb corbata, parli sense cridar i somrigui a la tele pública— també és violència.
