Hi ha exposicions d’art que et mostren coses i et fan sospitar —o confirmar— que moltes de les coses que pensaves que ja sabies no eren com les havies après. Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica, l’exposició que es pot veure al MACBA, no és només una mostra sobre un moviment polític, intel·lectual, artístic i cultural: és, sobretot, una invitació a desplaçar el centre de la teva mirada per veure el món des d’un lloc que durant segles ha estat empès cap a la perifèria del relat occidental blanc.
El títol de l’exposició ja marca el terreny de joc. Projectar un planeta negre no és només una metàfora potent i atractiva. És una operació mental. Imaginar el planeta des d’una altra geometria cultural; amb un color diferent. És dibuixar un planeta que fa temps que ja no gira al voltant d’Europa.
La primera paret de la mostra ho diu sense gaire rodeig: Panàfrica és un territori imaginari. Un espai polític i cultural que supera fronteres nacionals i connecta històries de colonialisme, resistència i emancipació. No és una geografia física. És una cartografia de solidaritats. I també, potser, una resposta a una pregunta ben incòmoda per al món occidental: qui ha tingut el dret d’explicar el món?
Àfrica com a invenció
La primera secció de l’exposició entra directament en aquesta qüestió. El text de sala recupera una idea central del gran filòsof congolès Valentin-Yves Mudimbe: abans de ser un lloc, Àfrica va ser, sobretot, una invenció.
Durant segles, exploradors, empresaris, militars, missioners, etnògrafs, botànics i antropòlegs europeus van produir una immensa biblioteca de textos sobre el continent. Feien mapes, classificacions, fotografies, informes i llibres. Tot un gran aparell de coneixement que pretenia descriure Àfrica però que, en realitat, també la definia.
Eren veritats inventades que pretenien explicar el continent, però que en realitat l’estaven reinventant per al món occidental a partir del que Mudimbe defineix com la “biblioteca colonial”.
El problema central d’aquest corpus ideològic és que qui controla el relat acaba controlant la realitat. El relat esdevé realitat. Durant els darrers segles —i encara avui— Occident no només va conquerir territoris, cultures i cossos africans de manera cruel i inhumana: també va conquerir la capacitat de definir què era Àfrica.
El colonialisme no va ser només una operació militar o econòmica. Va ser també una arquitectura del coneixement i una gran operació de propaganda política.
Aquí, recorrent una part de l’exposició, ens acompanyen els fantasmes d’I. Kant i G. W. F. Hegel, que apareixen sempre que hem de parlar d’aquesta idea d’Àfrica fora del món, fora de l’art i fora de la història. Colonialisme, racisme, esclavisme, jerarquies racials i suposat supremacisme de la raó racista occidental.
Pensar en tot això mentre recorres l’exposició del MACBA resulta tan irònic com inquietant. Mentre Europa declarava que Àfrica no tenia història, estava escrivint la seva pròpia història sobre el continent: imperis colonials amb cadenes, fusells, ferrocarrils i fronteres traçades amb regle segons interessos comercials.
El projecte panafricanista
Contra aquest relat emergeix el panafricanisme, el moviment que vertebra tota l’exposició. Queda molt clar en la proposta del MACBA que el panafricanisme com a projecte no només aspirava a la llibertat política dels pobles africans i afrodescendents. Aspirava també a una cosa molt més radical: recuperar el dret a imaginar el món d’altres maneres.
Les sales dedicades a la Négritude mostren bé aquest moment. Als anys trenta, intel·lectuals com Aimé Césaire, Léon-Gontran Damas o Léopold Sédar Senghor van començar a discutir la llibertat, la identitat i la cultura des d’una perspectiva africana i diaspòrica.
La seva pregunta era senzilla i explosiva alhora, digna del millor pensament especulatiu: què passaria si deixéssim de mirar el món des del centre occidental i eurocèntric?
La Négritude volia introduir una esquerda de llum en el relat ple d’ombres de la modernitat blanca. La mostra ens recorda que allò que Europa anomenava “civilització universal” potser era només una civilització particular amb ambicions universals.
L’exposició ens parla d’aquests moments amb cartells, llibres, fotografies, músiques i materials d’arxiu que documenten la gran circulació d’idees entre París —capital de l’Europa negra—, el Carib, l’Àfrica i els Estats Units.
Molt abans de la globalització, el panafricanisme apareix així com una mena d’infraestructura cultural global. Una xarxa d’idees, símbols i complicitats.
Vermell, negre i verd. Colors i símbols en forma de bandera panafricana que se’ns mostra a l’exposició com una bandera sense territori. No representa cap estat-nació; representa una comunitat humana dispersa pel món.
La bandera és també un recordatori que la història negra moderna és també la història d’una gran diàspora.
Algunes tensions del relat
Continua el recorregut pel planeta negre i també apareixen algunes tensions que val la pena assenyalar. Una de les més evidents és el gran pes —potser excessiu— que té l’anomenada Amèrica negra dins del relat expositiu.
El Carib, els Estats Units o el Brasil hi apareixen amb molta força, mentre que les produccions provinents directament del continent africà apareixen de manera més fragmentada. Potser també perquè la majoria dels comissaris viuen i treballen (excepte Elvira Dyangani Ose) als E.U.A. i les institucions que han produït la mostra, a més del MACBA, són occidentals: Art Institute of Chicago, Kanal Pompidou Brussel·les i Barbican Centre de Londres.
Aquesta asimetria rarament és casual. Diversos crítics —Kobena Mercer, Simon Njami entre d’altres— han assenyalat que les institucions culturals occidentals tendeixen a privilegiar narratives afrodescendents produïdes dins del mateix espai atlàntic que coneixen i dominen.
El filòsof camerunès Achille Mbembe ho resumeix amb una ironia incisiva: fins i tot els discursos que volen celebrar l’experiència negra continuen atrapats dins les geopolítiques del coneixement heretades del colonialisme. El resultat sempre és paradoxal: la diàspora acaba sent (un altre cop) més visible que el continent negre africà.
Cinema (quasi) absent?
Una altra quasi absència molt notable és la del cinema africà contemporani. L’exposició inclou fragments amb remescles esteticistes de dos cineastes fonamentals com els senegalesos Ousmane Sembène i Djibril Diop Mambéty, figures essencials del cinema africà del segle XX. Però la seva presència és més evocativa que contextualitzada críticament.
Sembène concebia el cinema com una eina de pedagogia política popular després de les independències africanes. Mambéty explorava amb una llibertat formal extraordinària les tensions entre modernitat, desig i colonialitat. Però d’això gairebé no se’n parla a la mostra. El seu llegat artístic i intel·lectual queda suggerit de forma atractiva, sí, però massa indirecta.
Sorprèn també que una exposició dedicada a imaginar un “planeta negre” pràcticament no abordi fenòmens contemporanis tan decisius com Nollywood, la potent indústria cinematogràfica nigeriana, o Riverwood, l’escena audiovisual de Nairobi.
Aquests ecosistemes no són només indústries culturals. Són espais on desenes de milions d’espectadors africans negocien —fora de les parets blanques dels museus— les seves identitats, memòries i futurs possibles.
Ignorar-los és repetir un vell hàbit occidental: mirar l’Àfrica sobretot a través del seu passat simbòlic i no a través de les seves cultures vives i populars que també fan avui un planeta negre.
Una recomanació molt especial
L’obra Aequare. The Future That Never Was (2023) de l’artista congolès Sammy Baloji és, sens dubte, una de les peces més hipnòtiques de l’exposició.
En només 26 minuts de film, Baloji construeix una arqueologia visual tan elegant com inquietant. El punt de partida és la històrica Yangambi Research Station, on els investigadors colonials de l’Institut National pour l’Étude Agronomique du Congo Belge (INEAC) van convertir la selva tropical en un laboratori agrícola al servei de l’imperi.
Baloji hi filma el present —els arbres, els silencis, les runes dels cultius i dels laboratoris colonials— i el fa dialogar amb films de propaganda rodats entre els anys quaranta i cinquanta. El resultat és una coreografia fantasmagòrica entre dues temporalitats: el futur radiant que el colonialisme prometia i el paisatge real que n’ha quedat.
El gest és subtil però devastador. Sense necessitat de discursos grandiloqüents, Baloji deixa que les imatges es contradiguin entre elles. Les pel·lícules colonials proclamaven progrés, racionalitat i modernitat; la selva respon avui amb una calma que revela el fracàs d’aquelles promeses.
El títol, Aequare —igualar— ressona així com una ironia delicada: el futur que havia de “modernitzar” el Congo mai no va arribar, però les estructures econòmiques i ecològiques que aquell projecte va posar en marxa continuen operant avui.
Una idea que ressona a la sortida
A la sortida queda una idea que continua ressonant mentre baixes les rampes del museu cap al Raval. Malgrat algunes tensions crítiques i certes disfuncions del relat curatorial “made in the USA”, Projectar un planeta negre és una exposició que val molt la pena perquè no és només una mostra sobre història de l’art africà o afrodescendent.
És, sobretot, una exposició sobre com es fabrica el coneixement.
Quan abandones les sales, el que queda no és només el record d’algunes obres potents —les mirades de Zanele Muholi, les atmosferes urbanes de David Koloane, els jocs d’identitat de Samuel Fosso, la força escultòrica de Seyni Awa Camara, l’elegància militant de Kwame Brathwaite, els paisatges materials d’Otobong Nkanga o la poesia orgànica de Precious Okoyomon— sinó una sensació més ampla.
Que totes aquestes peces formen part d’una contra-narrativa que discuteix el relat cultural dominant de la blanquitud. Durant segles, Europa va monopolitzar la capacitat de definir què era història, què era cultura i fins i tot què podia ser considerat art o civilització. El panafricanisme —i aquesta exposició amb ell— posa damunt la taula una altra possibilitat.
Un món sense centre únic.
Un planeta cultural que no gira al voltant d’una sola capital simbòlica.
Un món negre, en el sentit més ampli i generós del terme, on la història universal deixa de semblar una llarga autobiografia d’autoficció europea.I comença, finalment, a assemblar-se una mica més al planeta real.
