L’esperança pot convertir-se fàcilment en una paraula buida. Una consigna que ens estalvia parlar de lluita de classes, de genocidis, d’ecocidis. Podria ser un eufemisme per vestir diagnòstics foscos que requereixen incidència política. Pot ser també una exigència individual que demana confiar sense saber molt bé en què ni cap a on.
En un món travessat per l’extrema dreta, la crisi climàtica, les guerres, la precarietat i el desgast polític, l’esperança necessita formes, imatges, llenguatges i pràctiques capaces de fer imaginable allò que encara no existeix.
Aquesta és una de les claus que travessa la conversa entre l’escriptora i editora Layla Martínez i el filòsof i divulgador Leo Espluga en el marc de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Sota el títol «Cultura per a una esperança radical», situen la cultura com un dels espais crucials on es construeix què podem imaginar, què podem desitjar i què ens sembla possible.
Per a Espluga, la qüestió passa per “la forma, a part del contingut”, explica. L’esperança radical, segons ell, té a veure amb “plantejar altres opcions imaginatives”, però també amb “experimentar amb altres formes de fer culturalment parlant: escriure d’una altra manera, parlar d’una altra manera”. La política no comença ni molt menys quan apareix una proposta programàtica institucional. Va a l’arrel de tot plegat, comença molt abans, en la manera mateixa d’ordenar el món amb paraules, imatges i relats.
“Sentim que necessitem una solució ja”, afegeix Espluga dins d’aquest marc social accelerat, però potser cal “refer alguna cosa prèvia al contingut, que és la forma”, insisteix. Una imaginació atrapada en formes heretades pot acabar reproduint allò que diu voler transformar.
L’esperança no es decreta
En la mateixa línia, Layla Martínez desconfia de les crides abstractes a l’esperança: “la crida que s’ha de tenir esperança és positiva, però, com? Això no ho podem deixar així”.
Segons Martínez, una part del problema és que la tradició moderna ha heretat una manera massa dicotòmica de pensar: optimisme o pessimisme, raó o mite, veritat o ficció, homosexualitat o heterosexualitat. “El pensament dicotòmic conforma la nostra manera de pensar des de la Il·lustració”, assenyala. “Això deixa moltíssima realitat fora, i en tot el que no entra en aquesta dicotomia hi ha un camp polític molt important”.
Apunta al concepte queer com un paradigma clau per desbordar categories tancades, un moviment que contribueix i és referent a l’hora d’imaginar fora del pensament dicotòmic: és un bon exemple per pensar en la interrupció dels marcs binaris d’ordenament de la realitat.
Aplicat a l’esperança, això implica deixar de pensar-la com a optimisme, el simple contrari del pessimisme. L’esperança no seria una postura anímica, una proclama d’autoajuda d’Instagram, és una zona més ambigua, més material i una eina de gran potencial polític.
“Ser optimista no és una decisió”, hi torna Martínez. “Té més a veure amb el desig que amb una decisió racional”.
Sota aquests postulats no podem pensar l’esperança com una cosa de la qual t’has de convèncer, és un pont per construir imaginaris que facin desitjable un altre món.
Els mites també són política
En aquesta disputa, la cultura ocupa un lloc central. És el terreny on una societat produeix els mites, les metàfores i les imatges amb què es pensa a si mateixa. “Un mite és un mapa d’actuació”, va afirmar Martínez. “El poder d’una metàfora és crucial. No són formes boniques de la prosa, la metàfora estructura el nostre pensament”.
Espluga desenvolupa a partir de María Zambrano: “ella diu que les metàfores són tot menys metàfores: són materials”. La ficció, per tant, no queda separada de la realitat. La produeix, la muta, la torna habitable —o potser insuportable—. No es tracta només de si una obra parla explícitament de política, es tracta de quina manera de mirar el món posa en circulació.
Aquest punt resulta tens per a una esquerra que sovint ha abandonat part del camp cultural en nom de la urgència. Martínez és directa: “Em posa molt trista que des de l’esquerra es pensi que llegir una novel·la és perdre el temps”. I va afegir: “Hi ha un cert abandonament del camp cultural per part de l’esquerra”. El risc preu a pagar és haver deixat que altres forces construeixin els mites disponibles. Sense metàfores pròpies, és fàcil acabar vivint dins les metàfores dels altres: “al cap i a la fi, el capitalisme també és un mite”.
Representar el poder sense fer-lo desitjable
Un camp farragós és el de la representació del poder. Com es mostra el poder sense reforçar-ne la fascinació? Com es critica una elit sense convertir-la en objecte d’admiració estètica? Per a l’escriptora, una bona imatge està en la sèrie Succession. “Està feta per gent d’esquerres, volien mostrar com de terrible és aquesta gent, però va acabar generant articles de Vogue sobre com portar els outfits de la sèrie”, explica.
La qüestió aquí no és doncs què es representa, sinó com es representa. Una ficció pot voler denunciar les classes altes i acabar fent-les atractives. Pot voler mostrar el feixisme i acabar convocant admiració per la seva grandiloqüència visual. “Amb la representació del feixisme passa el mateix”, reforça Martínez, “programes de megaestructures nazis acaben cridant a la fascinació”.
Per això la forma és decisiva. No és el mateix filmar el poder com una arquitectura seductora que portar-lo fins al grotesc. L’escriptora recorda Pasolini i Salò com una estratègia radical de desactivació de l’empatia: “Fa que els feixistes siguin caricatura perquè no hi puguis empatitzar de cap manera”. El grotesc i la incomoditat poden funcionar així com a eines polítiques contra la seducció del poder.
Espluga va portar aquesta qüestió encara més lluny. Segons el filòsof, sovint fins i tot els projectes que volen transformar el món continuen imaginant el poder com allò que cal ocupar. “Entenem que allò jeràrquicament per sobre és valuós. L’aspiració és arribar al poder, no posar en dubte el poder”. El risc és majúscul: pensar la transformació només com una substitució dels qui manen, sense esclatar la lògica mateixa del comandament.
El marge no sempre és fora
La conversa qüestiona una oposició clàssica del camp cultural: underground i mainstream, una altra dicotomia. Durant molt de temps, el marge s’ha associat amb la radicalitat i el centre amb la domesticació. “La distinció entre mainstream i underground està en qüestió”, afirma Espluga. Per al filòsof, sovint “assimilem marge amb vendre poc i centre amb vendre molt”, però aquesta taula d’equivalència pot ser enganyosa.
Una pràctica cultural no és emancipadora només perquè tingui poca audiència. I una pràctica massiva no és necessàriament buida només perquè arriba a molta gent. Cal doncs mirar a una altra banda: què fa circular? Quines formes de relació produeix? Quin imaginari activa? Què transforma?
Martínez també desconfia: “no sé si existeixen l’underground i el mainstream. Ara són illes de consum. Tu pots estar a la teva illa i no assabentar-te de què passa a l’altra”.
La fragmentació contemporània permet que una obra sigui central per a una comunitat i completament invisible per a una altra. Més que un centre i una perifèria, hi ha circuits, bombolles o fins i tot economies d’atenció.
L’escriptora i editora adverteix sobre la romantització automàtica del circuit independent. “No ens fem trampes creient que si publico en un segell petit soc underground”.
Potser s’han de mirar els marges sense ingenuïtat. Layla Martínez defensa una posició estratègica: “A mi m’agrada l’estratègia del cavall de Troia. Es pot fer tot a la vegada”. Intervenir en espais amplis, construir xarxes pròpies, publicar dins i fora, ocupar institucions i alhora sostenir formes autònomes. La busca d’una suposada puresa en cultura pot ser paralitzant.
Espluga, però, recorda que la captura capitalista és real. Les formes nascudes en espais dissidents poden ser absorbides pel mercat i retornades com a tendència, ja desactivades políticament. “En el món de la nit hi ha mons possiblement molt queer, molt potents, però extreuen l’estètica i acaba a la Fashion Week per Rick Owens”, apunta. El capitalisme no necessita destruir sempre el marge. Sovint en té prou amb buidar-lo de conflicte i vendre’n la superfície.
El futur com a distopia
El debat sobre l’esperança desemboca en una pregunta que sembla inevitable: què passa amb el futur quan només som capaços d’imaginar-lo com a desastre? La idea del temps lineal també és un mite, diu Martínez. Altres tradicions han pensat el temps com a cicle, retorn o repetició. La modernitat, en canvi, ha convertit el futur en promesa. Però aquesta promesa sembla haver-se trencat.
“Es comença a instal·lar la idea del desgast del futur, del futur com a por”, va dir Martínez. “L’imaginari sobre el futur es torna distòpic”. Que la distòpia estigui a l’ordre del dia en la producció cultural actual ens parla d’una estructura profunda i del que projecta. L’escriptora va als inicis: l’imaginari apocalíptic té arrels fortes en la tradició judeocristiana. Per això indica com a rellevants les lectures que intenten desarmar-lo, com algunes interpretacions decolonials de l’Apocalipsi que no el llegeixen com el relat del final del món, sinó com una crítica a l’imperi romà.
“No parla de la fi del món, sinó de l’imperi romà”, explica. La diferència és fonamental. No és el mateix imaginar que s’acaba el món que imaginar que s’acaba una època, un règim, una forma d’organitzar la vida. “Les grans revolucions han estat finals d’època”, afegeix. Pensar així permet sortir del bloqueig apocalíptic: i si el que cau no és el món i en realitat és una determinada arquitectura de poder?
Altres temps possibles
Espluga va respondre a aquesta qüestió del temps recuperant una altra imatge de Zambrano: la multiplicitat temporal. “Ella parla del temps dels núvols, de la flor”. Cada cosa té el seu propi temps. La violència apareix quan un temps s’imposa sobre tots els altres.
Aquesta idea té una lectura política immediata. La vida contemporània està travessada per una imposició constant de ritmes: produir, respondre, actualitzar-se, rendir, arribar, no quedar enrere. L’acceleració no afecta només el treball. Afecta la cultura, l’atenció, el desig, la militància. Contra aquesta imposició, Espluga parla del ritme, d’una harmonia que “no neix d’una imposició”, neix de trobar un temps comú.
No s’ha de tolerar passivament la diferència, s’ha d’aprendre a compondre temporalitats. Una comunitat no seria una massa homogènia avançant al mateix pas. És una articulació fràgil entre ritmes diversos.
Per a Espluga és clau una altra imatge zambraniana: la ruïna. Tot i que pot ser una metàfora perillosa, massa propera a cert romanticisme de la decadència, hi ha molta potència política. “En la ruïna hi ha emancipació de l’ésser humà. El temps ha pres la seva voluntat”.
La ruïna recorda que no tot depèn de nosaltres. El que podria semblar derrotista, també pot llegir-se com un alliberament respecte de la fantasia del control absolut. El temple ha estat temple, però també ha esdevingut ruïna. La voluntat humana no ho sosté tot, ni ho domina tot, ni ho decideix tot.
