Els alumnes han tornat aquest setembre als instituts amb una pantalla a la butxaca. Res de nou. El que sí que comencem a entendre molt millor és què significa viure permanentment interromputs: mirar un vídeo mentre arriba un missatge, saltar d’una imatge a una altra, preguntar a Google, consultar ChatGPT, tornar a Instagram mentre veus una sèrie i respons un WhatsApp o un nou DM.
Mai havíem tingut tanta informació compartida tan a prop i, probablement, mai havia estat tan disputada la nostra atenció. Em sembla molt que – en la meva versió de professor universitari de periodisme i noves narrativas a la UAB – el debat és molt més interessant que l’habitual pantalles sí, pantalles no. La pregunta clau, segons veig a les meves classes i a tot arreu a la meva vida quotidiana, és: què fem amb la nostra atenció? I, més encara, què fem amb el nostre criteri?
Aquí viu una de les grans paradoxes educatives del nostre temp. Tenim una quantitat gairebé infinita de respostes a l’abast per totes les questions que ens poguem imaginar, però això no significa que estiguem aprenent a fer-nos millors preguntes. Aquí, enmig de tot aquest soroll que fan les repostes fàcils, és on reapareix un poeta que feia de la pregunta, el desconcert i la mirada una manera personal d’entendre el món. Joan Brossa.
Un poeta dins la motxilla
Coincidint amb l’inici de curs, l’editorial Octaedro ha publicat Paraula de Brossa. Poesia i pensament crític a l’aula, de Jordi Clopés Garrell, amb pròleg de Glòria Bordons i epíleg d’Alexandre Bataller. Clopés ha fet una cosa aparentment senzilla, però molt desafiant. Ha ficat Joan Brossa dins d’una aula i no tant per explicar-lo com per veure què passa.
El llibre té una estructura senzilla i atractiva. Proposa set itineraris didàctics pensats especialment pels adolescents i els seus contextos. Així, hi ha poesia escrita, poesia visual, objectes, imatges, conversa, creació i també tecnologia. Però, sobretot, el que hi ha a dins del llibre són preguntes. I Brossa és un magnífic fabricant de grans preguntes.
«Escolteu aquest silenci»
Com s’escolta un silenci? Sembla impossible. No cal córrer a buscar cap resposta. Justament aquest és el joc de Brossa. Durant uns segons alguna cosa falla, la frase no encaixa i ens obliga a aturar-nos. I aturar-se, avui, ja és molt. Clopés explica que quan posa Brossa davant d’un grup d’adolescents una de les primeres coses que passa és que es trenca la idea que tenen d’un poema. Pot ser un text, però també una imatge, un objecte, una acció o una associació inesperada. Aleshores apareixen espontàniament les preguntes: «Això és poesia?», «Per què ho ha fet?», «Què vol dir?». «Per a mi, aquí comença una part molt interessant de l’educació literària», em diu Clopés. M’interessa especialment aquest «aquí». No després d’explicar les avantguardes, memoritzar una biografia o situar l’autor en una cronologia dels seus coetanis. Aquí. En el moment exacte de la sorpresa.
Primer sentir, mirar…
Els adolescents, explica Clopés, tenen una mirada molt menys condicionada del que els adults acostumem a imaginar. Davant d’un poema de Brossa poden relacionar allò que veuen amb el seu llenguatge, amb les imatges que consumeixen cada dia, amb qüestions socials que els preocupen o amb experiències pròpies. I aquestes connexions no sempre són les que faria un professor adult seguint un avorrit programa docent.
Per això Clopés proposa alterar l’ordre habitual del relat educatiu. Primer, sentir, mirar; després pensar, interpretar, discutir, equivocar-se i tornar al poema. I només llavors introduir Joan Brossa, les avantguardes, el context històric o les eines literàries que fa servir. És una alteració petita, però molt gran ja que canvia moltes coses. Durant molt temps l’escola ha funcionat sovint en la direcció contrària: primer t’explico què has de saber i després et mostro allò que ho demostra. Aquí, amb Brossa, tot és diferent; primer sents i mires. I has d’esbrinar què tens davant.
Glòria Bordons recupera al pròleg del llibre un poema especialment útil per entendre aquesta manera de treballar. A Unes espardenyes, Brossa enumera preus d’objectes i contraposa les espardenyes de les classes populars amb unes sabates que només es podien permetre els rics. Brossa no necessita escriure una teoria econòmica sobre les classes socials. Mira uns peus i troba una expressió que ho condensa encara més: «El pedestal són les sabates.» Cinc paraules sencilles i el pedestal ha baixat del monument al carrer.
Aquesta manera de mirar té alguna cosa profundament periodística. Una sabata pot explicar una classe social. Una façana pot explicar una ciutat. Un objecte pot explicar una relació de poder. Un silenci pot explicar una història, una memoria. La realitat està plena de coses que expliquen coses. El problema és que sovint – petits i també grans – ja no les veiem. Brossa t’obliga sempre a tornar a mirar.
No, el problema no és TikTok
Clopés evita una trampa en què és fàcil caure quan parlem d’adolescents. «No crec que el problema siguin les pantalles ni la tecnologia en si mateixes», em diu. El que importa és l’ús que fem d’aquestes eines i, sobretot, «quina mena de mirada construïm a través d’elles».
Convertir TikTok o Instagram en els dimonis i els llibres en la salvació és una caricatura, una mala historia de bons i roins. El mateix Clopés utilitza tecnologia en els seus itineraris i en una de les propostes els alumnes creen un videopoema. La pantalla pot formar part del procés. El que no pot substituir és el procés: llegir, decidir, relacionar, interpretar, crear.
TikTok, Instagram, YouTube, ChatGPT, Gemini, Claude… no són només contenidors. Són també formes de mirar el món. Tenen ritmes, jerarquies i llenguatges. Hi ha coses que ens mostren i coses que desapareixen: i sempre algú decideix què apareix primer. Algú que ha construït l’algoritme, que té poder i capacitat per fer-ho.
Molt abans que aquestes ferramentes s’apoderaren de les nostres vides, Joan Brossa, curiosament, feia una operació semblant però en sentit invers: agafava els codis i els espatllava. Una lletra deixava de ser només una lletra. Una carta deixava de ser només una carta. Una sabata deixava de ser només una sabata. La normalitat deixava de semblar tan normal i, en un dels seus versos més polítics, va escriure: «La gent no s’adona del poder que té.» M’interessa molt el verb: adonar-se. Perquè molt abans de discutir sobre el poder cal veure’l.
Brossa i ChatGPT
No podem saber què hauria fet el poeta Brossa amb la intel·ligència artificial. Atribuir-li una opinió dècades després seria una manera bastant poc elegant d’utilitzar un poeta mort. Però sí que podem posar les dues coses una al costat de l’altra.
Una intel·ligència artificial pot produir una resposta en micro segons, però Brossa pot deixar-te deu minuts davant d’una sola lletra. I aquests deu minuts poden ser educativament extraordinaris. No perquè la lentitud sigui moralment superior a la velocitat, ni perquè la poesia sigui superior a la tecnologia. Fan coses diferents. Miren…
La màquina pot donar-nos informació, ordenar-la, resumir-la i combinar-la amb rapidessa. Nosaltres continuem havent de decidir què preguntem, què ens creiem, què contrastem, què canviem i descartem i què significa allò que tenim davant. Clopés ho explica amb sis verbs que podrien servir gairebé com un gran programa educatiu: «mirar, interpretar, contrastar, dubtar, argumentar i prendre una posició pròpia». Pernc nota per les meves classes universitàries d’aquest curs 2026.
Canviar la pregunta
Hi ha una idea del llibre que qualsevol professor podria provar demà al matí. Canviar la pregunta. Deixar de preguntar sempre «Què vol dir aquest poema?» i preguntar «En què et fa pensar aquest poema?». Després ve la pregunta important: «Per què?»
Clopés insisteix en aquest «per què». No es tracta d’instal·lar-nos en aquell relativisme una mica mandrós segons el qual qualsevol interpretació és bona perquè «és la meva opinió». Has d’argumentar-la. Has de tornar al text. Has d’escoltar què hi veu un altre. Potser hauràs de defensar la teva interpretació. Potser hauràs de canviar-la. Això també és pensament crític.
I tot això també canvia el paper del professor. Continua sent imprescindible, però ja no només com la persona que, amb autoritat, guarda la resposta correcta fins al final de la classe. Formula preguntes, introdueix context, connecta textos, sopren, juga, complica interpretacions i proporciona eines perquè l’alumne pugui arribar més i més lluny. Aquesta discussió supera Brossa. I supera la literatura. És la vida…
L’escola després de la resposta
Durant molt temps l’escola ha estat, entre moltes altres coses, una gran màquina de transmetre respostes: el professor sabia, l’alumne aprenia, l’examen comprovava. Ara tenim una màquina capaç de produir respostes plausibles sobre pràcticament qualsevol tema en pocs segons. Això no fa innecessària l’escola. Fa més urgent decidir per a què la necessitem.
Necessitem llocs on aprendre que no totes les preguntes tenen una resposta immediata. On sigui possible discutir sense haver de guanyar. On puguem equivocar-nos sense convertir l’error en fracàs. On aprenguem a distingir una evidència d’una ocurrència, una font d’un rumor, un argument d’un eslògan; ens cal també ironia i humor. Això val per a l’escola, l’institut, l’universitat. I val també per al periodisme i la vida.
Perquè nosaltres també ens vam acostumar durant dècades a pensar que la nostra principal funció era proporcionar informació. Ara d’informació n’hi ha massa. El que escasseja és una altra cosa: criteri, context, curiositat, reflexió i temps per sentir, mirar. El que fèia Brossa.
Tornar a mirar
Joan Brossa va morir el 1998. No va conèixer TikTok, ni Instagram, ni ChatGPT, ni Gemini, ni els algoritmes que avui decideixen una part considerable de les imatges, notícies, informacions, opinions i entreteniments que arriben a les nostres pantalles. No cal convertir-lo ara en un profeta digital. És molt més interessant deixar-lo ser Brossa. Un home capaç d’agafar una lletra, una sabata o una paraula i moure-la uns centímetres perquè nosaltres haguéssim de moure també el cap.
Clopés explica que l’objectiu final del seu llibre no és que un alumne sigui capaç de repetir què significa Brossa. Si després de la classe en sap més, perfecte. Però hi afegeix una cosa: «Si, a més, surt fent-se preguntes que abans no es feia, aleshores la literatura ha fet una part molt important de la seva feina.» Em sembla difícil trobar una definició millor. De la literatura, de l’escola i també de l’art i del periodisme. Fer que algú torni a mirar una cosa, una lletra, una sabata, que creia que ja havia vist molts cops. I que, per un instant, deixi de tenir tan clar què significa.
