Què significa ser humà després d’haver viscut la violència més salvatge de la guerra? L’Odissea no és només una història d’herois, sinó una pregunta gegant, tan gran com la pedra que tanca la cova del cíclop Polifem. L’Odissea és fragilitat, pèrdua, nostàlgia, traïció, amor i desig de tornar a ser algú quan el teu món t’ha convertit en una altra persona.
Un amic poeta m’ha fet entendre que hi pot haver una manera sorprenentment reveladora de mirar L’Odissea de Nolan. Què passaria si imaginéssim que no estem veient una pel·lícula sobre la Grècia antiga, sinó un western L’estructura dramàtica és la mateixa: un home endurit per la guerra travessa una frontera salvatge marina per recuperar la seva llar. Els cavalls són vaixells; les diligències, trirrems; els indis, lotòfags, lestrígons, sirenes i cíclops com Polifem.
En el fons, Nolan no adapta Homer. Adapta la manera com Occident, i especialment el món anglosaxó, ha decidit imaginar la Grècia antiga i Homer. I aquesta diferència és molt més important del que sembla Nolan s’explica, com sempre, a través de la imatge. Visualment, la pel·lícula és una gran demostració de força del cinema nord-americà contemporani. La IA —cada vegada més visible, sofisticada i integrada en tota la producció cinematogràfica— sembla treballar al servei d’una obsessió: convertir en visibles algunes criatures que durant tres mil anys només havien existit dins la imaginació dels lectors i en els atreviments d’alguns meravellosos pioners de l’animació de monstres i aventures mítiques gregues, com Ray Harryhausen i els seus treballs a Jàson i els argonautes (1963) i Lluita de titans (1981).
Polifem és immens. Circe és inquietant. Calipso és meravellosa. Els morts de l’Inframon que convoca Tirèsies representen el malson de la culpa, els horrors de la guerra de Troia i el gran preu de sobreviure per damunt de la idealitzada èpica de l’heroi. Malgrat aquells que s’ofenen per tot, el resultat m’impressiona per fascinant. Però, alhora, deixa una sensació estranya. Quan tot pot ser mostrat, alguna cosa del misteri desapareix. Homer escrivia perquè el lector imaginés. Nolan filma perquè l’espectador ja no hagi d’imaginar res. És la gran victòria del cinema tecnològic contemporani? O potser també és la seva petita gran derrota?
El resultat m’impressiona per fascinant. Però, alhora, deixa una sensació estranya. Quan tot pot ser mostrat, alguna cosa del misteri desapareix. Homer escrivia perquè el lector imaginés. Nolan filma perquè l’espectador ja no hagi d’imaginar res
Fa uns dies conversava amb un amic sobre la pel·lícula. La seva tesi era senzilla i poderosa: el veritable drama d’Odisseu consisteix a deixar de ser un guerrer quan les armes, el seu arc, han deixat de ser eines per convertir-se en una identitat. La guerra acaba construint una masculinitat que només sap existir a través de la violència, del lideratge i del reconeixement. És una lectura intel·ligent. I profundament contemporània.
Vivim un moment històric en què tornen a proliferar els discursos de la mà dura, els lideratges autoritaris i una fascinació preocupant per la força com a única forma possible de resoldre els conflictes. No és casualitat que moltes societats continuïn admirant els qui prometen destruir més que no pas construir. L’heroi continua sent, massa sovint, qui dispara primer i no qui posa pau dins d’una situació violenta.
Però la gran diferència entre Aquil·les i Odisseu és que Aquil·les sí representa la força. Odisseu representa la intel·ligència. El seu gran superpoder no és l’espasa. És la imaginació. És la paraula. És la capacitat de mentir. És saber esperar. És saber escoltar. És entendre que hi ha guerres que només es poden guanyar sense combatre i, fins i tot, disfressat de pobre i de captaire.
El cavall de Troia no és una victòria militar. És una victòria narrativa. És el triomf de la intel·ligència sobre l’espasa i la sang. Quan Odisseu recorda Troia, Nolan sembla voler construir un discurs sobre el trauma dels veterans, sobre la culpa i sobre les cicatrius invisibles de la guerra. Durant uns instants gairebé intuïm —només intuïm— una reflexió poderosa sobre totes les guerres contemporànies, sobre els soldats que tornen sense saber exactament què han perdut i sobre les societats que glorifiquen la destrucció mentre amaguen els seus costos humans.
Però la pel·lícula no acaba de travessar aquesta porta. El seu director no ho vol. Hi arriba. La toca. I torna immediatament a l’acció. Com si desconfiés del silenci. Com si tingués por que el pensament interrompés l’espectacle. La seqüència final contra els pretendents de Penèlope n’és probablement el millor exemple. És impecable des del punt de vista cinematogràfic. Les fletxes travessen l’espai amb una precisió gairebé matemàtica. Els tendons es trenquen. Els cossos cauen. Tot succeeix amb una velocitat coreogràfica fascinant. I, tanmateix, gairebé no hi ha sang.
És aquella violència esterilitzada que Hollywood ha perfeccionat durant dècades: prou brutal per provocar adrenalina, prou elegant perquè l’espectador no senti massa incomoditat. La mort continua sent espectacular, però rarament resulta bruta, dolorosa, real.
Potser aquí convé recordar una evidència que sovint oblidem quan parlem de la pel·lícula de Nolan. L’Odissea no és un tractat filosòfic. És una pel·lícula d’acció basada en un poema de l’edat del bronze. I no passa absolutament res. És una gran superproducció de Hollywood en què el públic normal de barri —que possiblement odia L’Odissea perquè l’hi van obligar a llegir d’adolescent, i que no és ni savi ni lletraferit— aplaudeix amb força quan acaba la pel·lícula, com va passar a la sala on jo la vaig veure. El problema apareix quan oblidem que Homer era molt més radical del que sembla. Perquè la seva gran intuïció no consistia a explicar una guerra. Consistia a explicar què passa després.
La guerra de Troia dura deu anys. El viatge de tornada també. I és durant aquest segon viatge quan Odisseu viu les experiències que realment el transformen. Els monstres, les tempestes, les temptacions, les pèrdues, les derrotes, els dolors i els errors expliquen molt més sobre la seva condició humana que no pas qualsevol batalla. Aquesta és una idea extraordinàriament moderna. La vida important no passa durant els grans esdeveniments. Passa quan intentem tornar-ne a la petita vida quotidiana.
Els monstres, les tempestes, les temptacions, les pèrdues, les derrotes, els dolors i els errors expliquen molt més sobre la seva condició humana que no pas qualsevol batalla
La gran lliçó de L’Odissea és aprendre a habitar una pau que ja no s’assembla en res a la que vas deixar enrere. Mai no hi ha retorn sense taques; mai ningú no creua un pantà sense tacar-se. No hi ha herois invulnerables. La guerra mai no s’acaba del tot dins del cap i del cor del guerrer. Tornar a casa consisteix a acceptar que ja no ets la mateixa persona després d’haver matat un altre ésser humà. La gran lliçó que ens va deixar la seva odissea no és travessar el mar i tornar a casa. És desaprendre la guerra.
De fet, hi ha una idea que la pel·lícula sí que aconsegueix transmetre amb força: el més important de la història és que l’heroi descobreix més coses sobre ell mateix perdent-se que no pas conquerint una ciutat. Les proves, els monstres, les temptacions, els naufragis i els fracassos acaben sent molt més reveladors que qualsevol victòria militar perque tornar a casa sempre és més difícil que marxar a la guerra.
