Hi ha pel·lícules que tornen com torna una carta guardada massa temps en un calaix. El paper grogueja, la lletra conserva el seu tremolor original i, en llegir-la des del present, apareixen coses que en el seu moment gairebé no es podien veure. Potser aquella carta, llegida amb ulleres actuals, adquireix avui nous sentits, com si accidentalment s’hagués convertit en un missatge al futur. Un futur que avui ja és present.
El remake de Mi querida señorita —la pel·lícula original de la qual es va estrenar el 1972— funciona com la digitalització d’aquella carta. La veiem des d’un altre dispositiu, podem acostar-nos a les seves marques, ampliar-ne els marges, interpretar les zones borroses amb una altra resolució i donar forma a allò que havia quedat en blanc.
La pel·lícula original, dirigida per Jaime de Armiñán i escrita juntament amb José Luis Borau, explicava la història d’Adela, una dona de províncies, soltera i religiosa, que havia viscut tota la seva vida dins d’una feminitat imposada, fins que comencen les preguntes sobre el seu cos i la identitat assignada. Més de mig segle després, la nova versió reprèn aquesta premissa i l’escriu en una altra època: una jove intersexual que creix en una família tradicional a la Pamplona dels anys noranta i comença a descobrir qui és més enllà del silenci que els altres han construït sobre el seu cos.
Un arxiu en tres temps
Mi querida señorita pertany així a aquella estirp d’obres que semblen haver viscut dues vegades: una en el temps que les va fer possibles i una altra en el temps que aprèn a llegir-les de nou.
El film original va ser una anomalia lluminosa en el cinema espanyol del tardofranquisme. Protagonitzat per José Luis López Vázquez al costat de Julieta Serrano i nominat a l’Oscar a millor pel·lícula estrangera, va obrir una esquerda dins d’un país on tot allò relacionat amb el gènere, el desig i la diferència s’havia de parlar en veu baixa.
Vista avui, és un indici anacrònic que arrossega els límits de la seva època: el pes de la medicina com a autoritat, la identitat viscuda com una revelació traumàtica, el cos dissident convertit en equació binària. Però precisament aquí rau part de la seva audàcia: va aconseguir formular una pregunta incòmoda quan gairebé no existien paraules públiques per sostenir-la.
Mig segle després, aquesta esquerda torna a obrir-se, tot i que la nova Mi querida señorita no es col·loca exactament sobre l’empremta de l’original. Dirigida per Fernando González Molina, protagonitzada per la debutant Elisabeth Martínez i escrita per Alana S. Portero, la pel·lícula trasllada la història a la Pamplona dels anys noranta i evita solapar-se amb el temps històric d’Armiñán i Borau.
Aquest altre lloc històric afegeix una capa decisiva al relat: l’obra de 1972 parlava des del tardofranquisme. La nova versió mira cap als noranta des del 2026, amb tot el que aquesta distància permet veure. Una mateixa pregunta —què passa quan un cos no cap en les categories que li han imposat— ressona així en tres moments diferents. L’Espanya que callava, l’Espanya que començava a anomenar a les palpentes i l’Espanya que avui revisa el seu arxiu queer amb altres eines.
Deixar ser
En passar pel temps i per l’escriptura de Portero, el remake pot tornar a Adela com qui torna a una fotografia familiar i descobreix que algú hi havia quedat desenfocat. La nova Adela ja no apareix únicament aïllada davant el pes del secret, està envoltada per un món que comença a oferir-li escletxes per on respirar.
Amb una Anna Castillo que il·lumina cada pla en què apareix, l’interès romàntic no és l’únic catalitzador, la pel·lícula amplia el focus: la identitat i la comunitat es converteixen en el gran suport del personatge. Amb un to fresc que no rebaixa la duresa del relat, el capellà gai interpretat per Paco León, els companys de pis o la dona que li dona feina formen part d’aquest camí. Són brúixoles, fars i, sobretot, formes d’entesa. Una xarxa que acompanya sense convertir-la en un cas.
Entre kalimotxos, bars de bolleres, el Sarri Sarri i un Manu Ríos que per primera vegada sembla poder fer alguna cosa més que de bust, la pel·lícula permet empatitzar, revisar, però també celebrar. És aquí, en aquests detalls que no pesen com una tesi, on el remake troba part de la seva frescor. No converteix la identitat queer en una explicació, la mostra i la deixa ser en atmosfera, desig, amistat i possibilitats.
Les identitats no neixen en el buit
L’elecció d’Alana S. Portero com a guionista converteix aquesta operació en alguna cosa més profunda que una actualització argumental. Portero no arriba al clàssic com una escriptora externa que modernitza un material antic. La seva obra ja havia treballat sobre una pregunta molt propera: què passa quan una vida creix abans de tenir llenguatge per explicar-se.
A La mala costumbre, la seva primera novel·la, la identitat apareix com una matèria feta d’intuïcions, ferides, barri, vergonya, desig i memòria. La protagonista, una nena trans que creix al San Blas dels anys vuitanta, aprèn a llegir-se en un món que encara no sap mirar-la.
Aquest punt de partida permet entendre millor el diàleg que Portero estableix amb Mi querida señorita. En tots dos casos hi ha un cos llegit des de fora abans de poder narrar-se a si mateix. Hi ha una joventut travessada pel desconcert dels altres. Hi ha una societat que converteix la diferència en expedient, rumor, anomalia o secret familiar. També hi ha, sobretot, una lluita per conquerir el dret a l’autonomia i a l’autonarració.
Portero escriu des d’una consciència molt precisa: les identitats no neixen en el buit. Es formen en habitacions concretes, en barris concrets, en famílies concretes, sota mirades concretes. No presenta l’experiència trans com una abstracció política, tampoc com una pedagogia amable per a lectors aliens. L’encarna en una nena que observa, desitja, tem, fantasieja i sobreviu.
La identitat apareix com una intuïció i no com una certesa. Abans de la paraula hi ha el malestar, abans del nom hi ha la imaginació i, sobretot, abans de la comunitat hi ha la soledat.
