Ash Sarkar i Miquel Missé conversen a la Fira Literal a partir d’un punt de partida incòmode: què passa quan l’esquerra parla cada vegada més de les identitats, però menys de les condicions materials que les travessen? Sarkar, periodista i analista política britànica, ha publicat La tirania de la minoria (Tigre de Paper), un assaig sobre com les elits han instrumentalitzat les lluites identitàries per desplaçar la lluita de classes cap a una guerra cultural entre oprimits.
El plantejament que fa Ash Sarkar pot semblar políticament incorrecte o aparentment anti-woke, perquè qüestiona algunes de les formes més codificades amb què l’esquerra ha après a parlar de les opressions. Però és just aquí on guanya potència : Sarkar no proposa abandonar aquestes lluites, busca impedir que quedin domesticades pel llenguatge capitalista.
L’eix de la qüestió apunta, més aviat, a com tot plegat ha estat sotmès a una captura neoliberal: no parla de negar el racisme, la transfòbia o el masclisme. El problema és deixar de dirigir la mirada cap als seus efectes materials.
Del jo ferit a l’organització col·lectiva
Per a Sarkar, una part de l’esquerra contemporània ha heretat el llenguatge emocional del neoliberalisme. La política s’expressa sovint en els termes de l’autoajuda, de la teràpia i de l’autenticitat personal: com em sento, com soc reconeguda, com m’afecta allò que diu l’altre. “Necessito sentir-me vista i reconeguda; si no, em sento insegura”, va plantejar com a símptoma d’una forma de subjectivitat profundament marcada pels temps capitalistes.
Aquesta sensibilitat ha permès anomenar danys abans invisibles, però també ha estret l’horitzó de l’acció col·lectiva. Si tot passa per la seguretat emocional del subjecte, la construcció de moviments amplis esdevé gairebé impossible.
La política deixa de ser una eina per transformar les relacions socials i es converteix en un espai de validació. En aquesta lògica, el desacord no es tramita com a conflicte polític col·lectiu ja que es converteix en una agressió individual i íntima.
Sarkar és especialment incisiva a l’hora d’assenyalar la distància entre posicionament polític i sensibilitat. “Si vols ser revolucionària, has d’aguantar que et diguin imbècil”, afirma. La clau per a Sarkar és entendre que cap projecte transformador no pot organitzar-se principalment al voltant de la protecció subjectiva.
La identitat com a trampa de minoria
Sarkar assenyala que la dreta ha après a moure’s amb una enorme eficàcia en el terreny de la disputa per la identitat. Quan el conflicte polític es formula només com una pugna entre identitats, l’esquerra queda atrapada en una posició minoritària: sempre hi ha una comunitat que pot ser presentada com una amenaça per a una altra.
“Sempre serem la minoria si parlem d’identitat”, sosté. En canvi, si el conflicte es desplaça cap a la lluita econòmica, apareixen possibilitats més àmplies d’articulació. Si bé la classe no és homogènia i conté diferències internes, centrar-se plenament en aquestes diferències desdibuixa qualsevol possibilitat d’atendre l’origen material de moltes formes d’explotació.
L’opressió no flota en el buit. S’organitza en relació amb el treball, l’habitatge, la riquesa, l’accés als recursos i la distribució del poder.
Aquí apareix una de les idees més suggeridores de Sarkar: la política identitària liberal no ha estat derrotada pel capitalisme, de fet ha estat fomentada per ell.
El mercat pot conviure amb certs gestos de representació. Pot celebrar la diversitat en una campanya publicitària, convertir l’antiracisme en estètica de marca o embolcallar unes vambes amb el lema de Black Lives Matter. Allò que no pot tolerar amb la mateixa facilitat són les aliances materials capaces d’amenaçar la propietat, el benefici o la jerarquia.
“Per què la cultura capitalista abraça la política d’identitat?”, es pregunta. La resposta apunta a la por que aquestes lluites deixin de ser representació i es converteixin en poder.
Tornar al lloc comú
Davant d’aquesta fragmentació, Sarkar proposa recuperar una política d’aliances. Lluny de la nostàlgia d’una classe obrera idealitzada, Sarkar al·ludeix a com els moviments transformadors sempre van ser més forts quan van aconseguir articular diferències.
Una part d’aquests precedents, per a l’autora, són els Black Panthers i el teixit comunitari que van construir —recordant que la seva persecució, més enllà de la qüestió racial, es devia al fet que eren comunistes— o les xarxes de gais i lesbianes que van donar suport als miners britànics.
Aquest tipus d’aliances són la clau, segons Sarkar. No eliminen les diferències ni pretenen fer-ho, de fet les tornen políticament operatives dins d’una causa comuna.
Per a Sarkar, la sobreeducació moral impedeix trobar-se amb qui no parla igual, no prové del mateix món o no comparteix els mateixos codis. Per això l’esquerra, defensa, ha de mantenir “contacte real amb persones que no són com nosaltres”.
En aquesta mirada es condensa allò que apunta com un dels grans problemes de la política contemporània: la comoditat de parlar entre iguals. Així és com l’esquerra funcionaria ara de la mateixa manera que l’algoritme, creant bombolles.
L’esquerra en la trampa del like
Sarkar situa les xarxes socials dins d’una genealogia política més àmplia: “som fills de Reagan i Thatcher”, diu, però també de plataformes dissenyades per convertir l’atenció en benefici. Torna a al·ludir a la individualitat, com si quedar-se enganxat al mòbil fos només una qüestió de força de voluntat. “Hi ha milions invertits perquè mirem el telèfon, perquè hi tornem una vegada i una altra”, i així, amb cada gest, produïm dades, consum i ansietat.
“No soc més forta que aquests milions de dòlars”, assenyala, desarticulant l’argument estoic individualista de que tot es pot gestionar amb determinació. A més, afegeix que “en aquest ecosistema, les xarxes obliguen cada persona a convertir-se en ambaixadora de marca d’ella mateixa”. Aquí apareix una gran paradoxa: aquest fet també s’aplica a la militància. L’esquerra necessita visibilitat per existir, però alhora queda atrapada en l’economia del like, en la simplificació del conflicte i en la producció constant de contingut.
“El millor per a l’esquerra seria que no hi hagués ningú a internet”, ironitza, “però ens moriríem de gana”. La paradoxa és especialment aguda per al periodisme. Sarkar coneix bé aquesta tensió entre polititzar i alimentar una maquinària digital que produeix angoixa, saturació i atomització: el periodisme entra en el joc en un tauler que no és seu.
Democràcia abatuda, extrema dreta en ascens
Una democràcia cada cop més estreta és el panorama que Sarkar detecta, on decisions fonamentals —com l’habitatge— apareixen lliurades al mercat. “El neoliberalisme fa minúscul el paper de la democràcia”, explica. “Si és el mercat qui decideix sobre l’habitatge, el representant polític queda reduït a una figura consumida, gairebé una titella”.
En el context britànic, l’autora adverteix de l’avenç de l’extrema dreta i dels dilemes estratègics que haurà d’afrontar l’esquerra. Per a Sarkar, l’esquerra és més forta quan combina conviccions fermes amb intel·ligència tàctica. “L’esquerra és més forta quan som estratègics i ens basem en creences fèrries”, va sostenir. En aquest marc, l’autora apunta que “quan es limita a fer moralina, perd capacitat d’intervenció”.
La periodista recorda a través de Marx que les condicions no són infinites: s’actua dins de límits concrets, amb forces concretes i correlacions concretes.
Amb tot plegat, Sarkar va deixar una advertència clara: una esquerra que només sap anomenar ferides pot acabar perdent la capacitat de guarir-les col·lectivament.
