Internet va ser, durant un temps, una promesa. Un lloc on escapar de les jerarquies del món físic, trobar comunitats rares, compartir coneixement i inventar formes noves de relació. Per a moltes persones que no encaixaven en els espais normatius, la xarxa va funcionar com una escletxa: un territori imperfecte però habitable, on assajar identitats, llenguatges i vincles. Però la promesa ha estat capturada per la concentració de poder.
Molt més enllà de les xarxes socials, aquest segrest afecta les capes profundes de la vida digital: servidors, cables, protocols, dades, algoritmes, núvols i infraestructures que sostenen bona part de la vida social contemporània.
La conversa Expropiem Internet, celebrada en el marc de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), parteix d’aquesta constatació: Internet no és un espai immaterial, neutral ni espontani. És una infraestructura política. I, com tota infraestructura política, organitza relacions de poder.
Marta G. Franco, investigadora en drets digitals; Proyecto UNA, col·lectiu d’escriptura que investiga la cultura digital, i Arnau Monterde, expert en innovació democràtica, van abordar què vol dir democratitzar Internet quan Internet ja és una de les principals formes d’organització del món.
El núvol no existeix
El primer gest polític potser és desfer una metàfora. Parlem del núvol com si fos una cosa lleugera, suspesa, gairebé natural. Però el núvol pesa. Consumeix energia, ocupa territori, necessita centres de dades, cables, servidors i empreses que en controlen l’accés. “La paraula núvol… és una cosa feixuga que necessita molts recursos”, adverteix Proyecto UNA recuperant una frase clàssica de la cultura hacker: “El núvol no existeix, és l’ordinador d’un altre”.
Darrere de cada fotografia guardada, de cada correu, de cada conversa i de cada model d’intel·ligència artificial hi ha infraestructures físiques i relacions de propietat. Marta G. Franco recorda que no només cal mirar les plataformes més visibles, cal veure també la concentració de la infraestructura que les fa possibles. “Estem tots concentrats en tres o quatre plataformes, però no pensem tant en la superconcentració del núvol, que són tres: Amazon, Microsoft i Google”.
Aquesta concentració és decisiva perquè moltes empreses digitals depenen, en última instància, d’aquests grans proveïdors. La competència visible entre aplicacions pot amagar una dependència profunda d’unes poques infraestructures. Internet no és només el que veiem a la pantalla. És també allò que queda sota la pantalla.
Proyecto UNA recorda, a més, que una altra infraestructura fonamental són els cables submarins, milers de quilòmetres que connecten continents i sostenen el trànsit global de dades. El paral·lelisme històric no és menor: “Em sembla revelador que són cables que reprodueixen els cables de telègraf, els que van permetre que l’Imperi britànic funcionés”. Internet no neix fora de la història colonial, ni queda al marge de les seves continuïtats materials.
Capes de poder
Arnau Monterde insisteix que Internet té moltes capes: “Els servidors, la connexió, els softwares”. I el conflicte polític és, precisament, que les grans empreses tecnològiques intenten ocupar-les totes. “El poder intenta monopolitzar totes aquestes capes. Les big tech entren de manera molt agressiva a ocupar totes les capes, fins i tot els satèl·lits, com en el cas d’Elon Musk”.
Aquesta mirada permet sortir d’un debat massa reduït a l’ús individual. No es tracta només de si una persona utilitza molt o poc el mòbil, de si una xarxa social és tòxica o de si cal tancar-se un perfil. El problema és estructural: qui posseeix les màquines, qui dissenya els sistemes, qui controla les dades, qui defineix els protocols, qui decideix quins continguts circulen.
“No tenim incidència com a ciutadans per intervenir en aquestes capes”, assenyala Monterde. Si en algun moment n’havíem tingut una mica més, “cada cop ho perdem més ràpid”, remarca. Quan les infraestructures de sociabilitat depenen d’empreses privades, les condicions de la conversa pública també en depenen. Els discursos d’odi, la violència, la desinformació o l’ascens de l’extrema dreta circulen dins arquitectures dissenyades per maximitzar atenció, permanència i, és clar, el benefici.
La tecnologia no és neutral
Una de les idees centrals de la sessió és la crítica a la neutralitat tecnològica. La tecnologia no és una eina buida que pot servir per a qualsevol cosa en funció de l’ús que se’n faci. Té disseny, valors, objectius i condicions materials. Proyecto UNA ho formula amb una imatge senzilla: “Això de dir que tot depèn de com ho utilitzis… Un ganivet pot ser bo o dolent, però està dissenyat per tallar”.
La frase discuteix una de les coartades més habituals del discurs tecnològic dominant. Presentar la tecnologia com a neutral trasllada la responsabilitat cap als usuaris i invisibilitza les decisions polítiques inscrites en el disseny. Qui ha creat una tecnologia? Amb quins interessos? Quins comportaments incentiva? Quines dades extreu? Quines formes de relació dificulta?
“Tot allò tecnològic és polític”, resumeix Monterde. “Tota decisió, per molt tècnica que sembli, té caire polític”. Aquest fet és especialment important quan la tecnologia entra cada vegada més en les capes de govern, administració, educació, salut i seguretat.
Proyecto UNA vincula aquesta falsa neutralitat amb una altra operació ideològica: la mistificació tecnològica. Com més complexes i opaques són certes tecnologies, més fàcil és observar-les com si fossin forces gairebé supranaturals.
“La IA és quasi una entitat divina”, diu Proyecto UNA. Aquesta mirada alimenta el tecnodeterminisme, la idea que el progrés tecnològic avança sol, com una força inevitable davant la qual només podem adaptar-nos.
Però les tecnologies tenen història, propietaris, treballadors, marcs legals i models de negoci. Presentar-les com a progrés inevitable és una manera de despolititzar-les.
Plataformes, dades i falsa gratuïtat
La mirada també posa nom a una mutació del capitalisme digital: quan ja no queden grans territoris per conquerir, la privatització es dirigeix cap a l’interior. Proyecto UNA ho expressa així: “El colonialisme i el capitalisme tenen uns límits planetaris clars; no queda res més per conquerir. Un cop s’ha arribat a aquest límit, la privatització va cap endins”. És el terreny de les dades, l’atenció, el comportament, la cognició.
Internet ens converteix en matèria primera. Cada cerca, cada pausa, cada m’agrada, cada conversa i cada patró de consum poden alimentar sistemes d’extracció de dades. Per això Proyecto UNA parla d’una “privatització cognitiva” que permet el comerç de dades: “si en aquest ecosistema digital nosaltres som el producte, també som la matèria primera”.
Marta G. Franco situa aquesta lògica en el funcionament quotidià de les plataformes. Molts serveis entren a la vida digital com si fossin gratuïts, còmodes i inevitables. Aquesta gratuïtat és provisional i enganyosa. “Quan comencem a fer servir plataformes és aparentment gratis. A mesura que els inversors volen els diners, comencen a canviar la funcionalitat: pagament, anuncis…”.
Aquest procés transforma l’experiència de l’usuari sense que l’usuari decideixi res. Plataformes que al principi semblaven obertes o comunitàries incorporen murs de pagament, publicitat invasiva, algoritmes opacs i restriccions. Per això Marta G. Franco parla de la interoperabilitat, és a dir, la capacitat que diferents sistemes cooperin entre si.
Sense interoperabilitat, sortir d’una plataforma és molt més difícil. Les empreses poden tancar ecosistemes, bloquejar migracions i fer que l’experiència fora dels seus serveis sigui pitjor. “Aquí és on els inversors poden convertir la teva experiència en un desastre”, afegeix.
Prohibició de les xarxes
“La concentració és un problema sempre, ens caigui millor o pitjor el propietari”, diu Marta G. Franco. La qüestió no és només Elon Musk, Mark Zuckerberg o qualsevol altre nom propi. El problema és l’estructura que permet que una sola empresa o un sol propietari alteri les condicions de comunicació de milions de persones.
Aquest debat travessa també les propostes de regulació, menors i identitat digital. “Lligar la nostra identitat legal a la nostra identitat digital és un problema”, explica Marta G. Franco. La història de la seguretat digital mostra que totes les dades són vulnerables: “Que aquesta dada existeixi ens fa vulnerables”.
Davant les propostes de verificació d’edat o restricció d’accés a xarxes socials, Monterde critica que es posi el focus en els menors i les famílies, però no en les empreses que dissenyen sistemes addictius, extractius i opacs. “Posem el focus en registrar-se a les xarxes per edat, però no s’està posant el focus en fregir a normes i sancions les xarxes”. Proyecto UNA és encara més contundent: “La proposta de prohibició és populista i respon a pànic moral”.
Contra la tecnobajona
Tot aquest diagnòstic podria conduir fàcilment a la resignació. La sensació que tot el que envolta Internet és massa gran, massa capturat, massa opac i massa tardà. “Els hackers de nou tenien raó”, diu Proyecto UNA. “Les xarxes socials han aupat el feixisme”, afegeix, “Internet és una tele on entres al que et fiquin. Instagram sembla fer zàping”.
Proyecto UNA parla de les pràctiques de gent jove que utilitza les plataformes contra la lògica prevista pel seu disseny. Instagram, per exemple, vol contingut públic, scroll i exposició permanent, però moltes persones joves el fan servir com a xat privat. Davant els espais massius i vigilats, hi ha qui fuig cap al “bosc fosc”: espais menys visibles, menys exposats, més petits.
“Hi ha gent tornant a newsletters, blogs, tot allò de fa vint anys”, assenyala. No es tracta d’idealitzar aquests espais —Substack o Discord també són empreses amb voluntat de benefici—, però sí de detectar un cansament amb la visibilitat permanent. Potser una part del futur digital passa per reduir l’exposició i anar cap a formes més opaques, comunitàries i menys accelerades de comunicació.
Arnau Monterde també vol evitar el fatalisme. “Quan fem foto del panorama, Internet sembla que ho tenim tot perdut”. Però recorda que la xarxa segueix sent un espai d’organització, difusió i protesta. “L’internet lliure ja ha existit, als noranta. Em conformaria amb tornar allà”.
Internet no sempre ha estat una successió de plataformes tancades, algoritmes de recomanació i comerç massiu de dades.
Recuperar Internet com a espai comú
Expropiar Internet és una manera d’obrir la pregunta sobre propietat, governança, interoperabilitat, drets digitals, infraestructures públiques, models cooperatius i límits al comerç de dades. Marta G. Franco insisteix que el repte és tan gran que no es pot afrontar des de petites pureses: “En l’àmbit digital ens enfrontem a un monstre tan gran que només guanyem fent aliances grans amb actors diversos, fins i tot amb els que no ens acabin de caure del tot bé”.
El plantejament està en un canvi cultural més profund. Les grans tecnològiques ens han acostumat a la immediatesa, a trobar-ho tot al moment, a no decidir gairebé res. Recuperar sobirania digital també pot voler dir acceptar friccions: que no tot sigui instantani, que no tot estigui centralitzat, que no tota comoditat compensi la pèrdua de control.
Proyecto UNA ho formula en termes d’esforç i recompensa: “Si volem un món diferent, comporta un esforç. Però té unes recompenses”. Defensa que cal exigir responsabilitat pública i inversió en sobirania tecnològica. “Que les dades de l’Hospital Clínic estiguin a un servidor d’Amazon” mostra fins a quin punt la dependència tecnològica travessa serveis essencials.
Internet és un espai de sociabilització, una infraestructura econòmica, una arquitectura del poder i un territori de disputa cultural, no pas un conjunt d’eines. Per això no n’hi ha prou amb demanar usos responsables. Cal discutir propietat, disseny, regulació, fiscalitat, treball, dades, algoritmes i sobirania.
Potser la pregunta ja no és si Internet ens farà més lliures o més vigilats. Aquesta pregunta arriba tard.
La pregunta és qui en controla les capes, qui se’n beneficia i quina força col·lectiva podem construir per recuperar-les.
