Al Japó, un dorayaki qualsevol es troba fàcilment en un supermercat. A Durian Sukegawa, autor de Dorayaki, editada en castellà per Chai Editora, li va caldre una novel·la sencera per explicar per què fer-ne un de bo exigeix escoltar.
A Dorayaki, dues generacions diferents entrellaçen els seus camins. La Tokue és una anciana que parla amb les mongetes azuki mentre prepara la pasta d’an per als dorayakis. Es pregunta d’on venen i quin cel han vist abans d’arribar fins a les seves mans. Per a una dona que va passar bona part de la vida apartada de la societat, explica Sukegawa, «són vides que venen a visitar-la». Per això els parla sense esperar resposta: «Els pregunta quin viatge han fet, quin cel han vist. L’acumulació d’aquests petits sentiments és la que crea l’an de Tokue».
L’escena condueix a una idea que envolta Sukegawa: res no existeix completament per si sol. Ni tan sols el nostre interior. «L’esperit no pot existir de manera aïllada», sosté. Al Japó es parla molt de «buscar-se un mateix», sobretot durant la joventut, quan apareixen les preguntes sobre el propi valor i sobre allò que som capaços de fer. A Sukegawa aquesta expressió li sembla més inquietant del que aparenta: «Encara que només et miris a tu mateix, no veuràs res. T’has de relacionar amb alguna cosa».
Sentaro, un jove solitari, canvia perquè coneix Tokue. Sukegawa explica la seva pròpia trajectòria d’una manera semblant: «Vaig escriure una novel·la titulada Dorayaki i, en relacionar-me amb el problema de la malaltia de Hansen o amb la pregunta de què significa viure, vaig anar construint el meu propi lloc». La identitat apareix així com una cosa que es forma en contacte amb l’exterior. Fins i tot un paisatge pot intervenir en aquest procés. «Has vingut a Barcelona i has vist aquest paisatge. Haver-hi passat vol dir que aquest paisatge ja forma part de la teva vida».
Aquí apareix també una dimensió espiritual que Sukegawa evita recloure dins d’una religió. «Als éssers humans no ens ha creat la societat. Ens ha creat una força molt més gran». Creu que una part de la nostra consciència s’hauria de mantenir connectada amb allò que queda fora de les estructures socials, i impedir que «la societat humana ocupi el cent per cent del nostre cap».
Ho explica a través de la imatge de les dues mans. Amb una cal treballar i relacionar-se amb els altres dins de la societat; aquesta dimensió forma inevitablement part de la vida. Però si tota la mirada queda atrapada aquí, «ens podem equivocar profundament». Amb l’altra mà, diu, queda la possibilitat de pensar en «els centenars de milers d’anys d’història humana» que ens precedeixen i en les vides que han deixat alguna cosa seva a la terra. També convida a dirigir l’atenció cap a «la força originària que ens ha donat la vida».
Per a algunes persones, aquesta relació pot prendre una forma religiosa. Sukegawa, que assenyala la distància de molts japonesos respecte de la religió, parla de construir una filosofia pròpia a partir d’aquesta consciència de pertànyer a alguna cosa més gran.
En aquesta manera d’entendre l’existència, l’activitat que no encaixa dins d’allò que anomenem «productivitat», o del seu succedani, la «utilitat», té sentit per ella mateixa. Sukegawa parla d’algú que puja a un turó i passa el dia escoltant el vent, una brisa que acarona unes oliveres: «El seu esperit està connectat amb aquest món amb una amplitud enorme. Aquesta és la seva existència. Ningú no pot negar-la».
A la novel·la, Sentaro necessita trobar alguna cosa semblant. Continua sense trobar el seu lloc. Sukegawa diu que està «esclafat per l’estigma». La trobada amb Tokue introdueix una altra possibilitat. «Encara que sigui una cosa molt petita, ha trobat el seu lloc al món: fer els seus propis dorayakis». És una idea que també porta als seus estudiants: «Els dic que triïn alguna cosa, per petita que sigui, encara que aparentment no tingui cap valor per a la societat».
L’atenció que Tokue presta a les mongetes forma part del mateix marc. «Tocar les coses, escoltar-les, tenir aquest contacte, prestar atenció a cada petit detall és extremadament important», diu Sukegawa. Avui aquesta disposició li sembla gairebé excepcional: «Tinc la sensació que una manera de viure així s’ha convertit en un luxe».
Al Japó existeix una expressió per descriure una part de l’esgotament que dificulta aquesta atenció: Facebook tsukare —Facebook 疲れ—, «cansament de Facebook».
«Tothom està massa ocupat i carrega amb massa coses. Com a resultat, tothom està cansat cada dia». Als trens japonesos hi troba una imatge especialment clara. «Ningú no està mirant per la finestra. Tothom mira el telèfon. A fora s’estén un paisatge natural i, en canvi, dins del mòbil estan mirant un paisatge natural». Creu que «és molt necessari recuperar aquesta mirada». A Barcelona, després d’un dia de pluja, imagina les gotes d’aigua que devien haver quedat damunt les fulles. «Segurament brillaven. Quanta gent les va veure? Hi va haver algú que es va emocionar en veure-les?».
Dorayaki va estar a punt de no trobar ningú que la veiés. El tractament de la malaltia de Hansen continuava sent delicat al Japó i una editorial que havia considerat publicar-la va acabar rebutjant el manuscrit. Quan finalment va aparèixer, ho va fer amb una primera tirada d’uns quatre mil exemplars. «Jo estava content simplement perquè s’hagués aconseguit publicar. Mai no vaig imaginar que després s’estendria pel món».
Tretze anys més tard, Sukegawa creu que la novel·la continua trobant lectors perquè toca «maneres de viure i valors que nosaltres, els éssers humans contemporanis, hem oblidat». Ho descriu com una veu que s’acosta i et toca suaument l’espatlla: «Estàs bé. No t’has d’esforçar tant. Només sentint minuciosament el dia d’avui ja hi ha un sentit en el fet d’estar viu».
Aquesta idea tampoc implica acceptar les condicions que envolten una vida. En parlar de joves amb feines inestables i dificultats per accedir a un habitatge, Sukegawa reconeix: «Que puguin sentir ràbia davant la situació actual i actuar fins i tot em provoca enveja». Durant la seva visita ha percebut una capacitat de mobilització que troba a faltar al Japó. «Els joves d’aquest país tenen força. Pensen per ells mateixos i saben actuar».
Sukegawa admet que tampoc sap com recuperar tot allò essencial que sent amenaçat. «Tant de bo sabés quina és la resposta». Davant el retrocés de l’atenció i una relació cada vegada més distant amb els llibres, manté una certesa més petita: «L’important és que nosaltres no desesperem».
Ell continua recorrent el Japó amb una maleta plena de llibres i fent lectures allà on algú l’espera. «L’important és el procés. Més que la meta, el procés». A Dorayaki, viure acaba assemblant-se a una cosa així, rebre alguna cosa del món i permetre que aquella trobada transformi el lloc des d’on es mira.
