Cel meu, infern teu, és una història d’amor entre les ombres llargues del franquisme dirigida per l’Alberto Evangelio i que ens transporta a l’Espanya grisa dels anys seixanta i setanta. Una Espanya de Seat 600, parets humides, roba estesa al carrer, guàrdia civil amb ‘tricornio’ i silencis imposats. Passa en una València rural que, com tot aquell país del passat, vivia trist sota una moral franquista que vigilava els cossos i castigava els desitjos i les consciències.
El film és una visió poètica d’un temps obscur on un capellà de poble que feia el que volia amb les dones de la parròquia podia ser advertit per un altre cura més gran perquè «ese entusiasmo no se convierta en orgullo». Un temps on estimar la persona ‘equivocada’ també podia condemnar-te a una vida sencera plena de pors.
En aquest paisatge asfixiant neix la història d’Adela i Victòria. Dues dones que s’enamoren en un món construït per jutjar. Un món on la diferència era considerada una amenaça.
On el lesbianisme era tractat com una malaltia que alguns metges i marits pretenien curar amb teràpies de xoc i humiliació.
Evangelio evita el melodrama fàcil i els grans discursos ètics. La seva mirada és subtil i, precisament per això, més dura. La pel·lícula avança a través de silencis, de mirades que duren un segon més del que permet la prudència, de les mans que no s’atreveixen a tocar-se. Les persianes mig abaixades, les cortines mig obertes, els passadissos massa estrets i les paraules sempre atrapades a la gola. Una atmosfera on l’ombra de la por és omnipresent, però on també viu la llum del desig quotidià.
L’amor apareix filmat com una forma de clandestinitat, una petita guerrilla de cos i emocions contra un sistema que nega el dret mateix a poder existir lliure. Les interpretacions de Tània Fortea i Sandra Cervera sostenen amb una sensibilitat extraordinària el pes de la història. No hi ha heroïnes perfectes ni personatges exemplars. Hi ha dues dones intentant trobar una escletxa de llum enmig d’una societat que converteix cada dia els afectes en pecat i la llibertat en sospita.
Però el gran encert de «Cel meu, infern teu» és que no parla només del passat. Parla també de totes les històries que no van arribar a explicar-se. De les vides amagades. Dels cossos vigilats. Dels amors condemnats al silenci. De totes aquelles persones —dones i també homes— que van aprendre a respirar sota l’aigua per poder sobreviure.
La pel·lícula ens recorda que no fa tant de temps, en aquest país, dones com l’Adela i la Victòria eren assenyalades, marginades i tractades com a “brujas”, “enfermas” i “desviadas”. També ens recorda que hi va haver una època, no fa tant, en què fer-se un petó podia ser un acte de rebel·lia. I que, precisament per això, moltes de les llibertats que avui poden semblar evidents van ser conquistades per persones que només demanaven una cosa tan senzilla i tan revolucionària com poder estimar.
Cel meu, infern teu és, en aquest sentit, una pel·lícula delicada i dolorosa. Un exercici de memòria que ens interpel·la des del present. Perquè, massa sovint, el cel d’alguns —vestits de negre, plens de moral i dogmes ‘superiors’— s’ha construït sobre l’infern dels altres. I avui dia, tal com s’està posant part del nostre món, recordar-ho com fa aquesta pel·lícula és també una forma de resistència.
