Hi ha un stencil pintat en una paret blanca de Sitges que em té intrigat. Lletres blaves sobre un mur blanc. S’hi pot llegir: «No embruteu les parets». No intento esbrinar qui l’ha pintat (l’Ajuntament?). Això no m’importa. Sé prou bé que els covards mai no signen les seves malifetes. M’intriga perquè algú sense signatura decideix explicar-nos com ha de ser una paret «correcta» que demostri «civilització». El «sense signatura» hi afegeix just a sota: «La netedat és un gran senyal de civilització».
La frase sembla innocent, raonable. Ningú no vol viure entre deixalles. Ningú no pot defensar l’abandonament de l’espai públic. Però les paraules mai no són innocents i les parets, quan són vives de debò, mai no menteixen… o sí?
Què significa «net»? Què significa «brut»? Què significa «embrutar»? Una pintada seria brutícia? Un dibuix? Un missatge polític? Una frase que dibuixi amor? Un mural amb contingut social?
Que estrany. Una tanca publicitària propera (aquest poble costaner n’és ple) no es considera brutícia. Tampoc un anunci immobiliari gegant que cobreix una façana a menys de nou metres de l’stencil. Tampoc no crida l’atenció la invasió de terrasses patrocinades, amb marques i reclams turístics, que colonitzen tots i cadascun dels racons del nostre espai públic. D’això ningú no en diu «brutícia»?
Sembla que el qualificatiu de «brutícia» depèn del que ocupa l’espai, de qui paga l’espai, de qui es beneficia de l’espai. Així, la «brutícia» és per a qui se la treballa. Sembla ser només un privilegi d’aquells que se la poden pagar. Depèn de qui ocupa l’espai en blanc, de qui té dret a fer que les parets, els murs i les tanques parlin i generin «negoci».
Aquí comença el meu problema amb tot aquest assumpte. Una paret mai no està neta. Una paret acumula temps. Una paret no és només un mur que uneix o separa. Una paret és memòria d’alegries i tristeses; de ferides i cicatrius. Una paret són capes de vida, un arxiu mutant de tot allò que hi ha succeït.
Quan cobrim una paret de blanc no sempre l’estem netejant. A vegades, moltes vegades, massa vegades, estem esborrant tot allò que no agrada recordar a aquestes elits polítiques burgeses que confonen «civilització» amb «neteja». I això és el que més m’inquieta, a Sitges o a qualsevol altre lloc.
He tingut la fortuna de viure i passar molt de temps en algunes de les ciutats més vives, belles, atractives i complexes del planeta. De Nova York a París, de Ciutat de Mèxic a Bogotà o Hong Kong. Totes m’han deixat clar que confondre «civilització» amb «neteja» és una cosa que només es poden permetre pobles, ciutats i societats classistes, autosatisfetes, pagades d’elles mateixes, com la que representa aquest stencil (suposadament) innocent que es pot veure a Sitges, Catalunya.
«Civilització» és una paraula amb una història molt, molt pesada. Durant segles, i encara avui, ha servit per justificar genocidis i per dividir el món entre «civilitzats» i «salvatges». Per separar aquells que tenien dret a imposar els seus dogmes, normes, lleis, llengües i formes culturals dels altres, tots aquells que les havien d’acceptar sense piular. Separar entre els que representaven l’ordre i la llei, aquesta trista estètica d’allò bell i sublim, i els que, pobres, vivien en el caos.
Cada vegada que passo davant d’aquesta paret no puc evitar preguntar-me: si una paret blanca és civilitzada… què és una paret pintada? Incivilitzada? Salvatge? Perillosa?
Les parets sempre han parlat. Sempre han explicat històries quan els diaris, les ràdios i les televisions callaven. Han anunciat vagues, festes, revolucions, odis, amors i desamors; alegries i també moltes tristeses en forma d’art urbà multiforme. Els murs i les parets han estat alguns dels pocs mitjans de comunicació veritablement democràtics i genuïns: accessibles, gratuïts i visibles per a tothom.
Potser per això les elits de sempre —públiques i privades— han sentit la temptació de blanquejar-les, desactivar-les, domesticar-les. Perquè una paret buida no et contradiu. Una paret buida no protesta. Una paret buida no et recorda una memòria incòmoda. Una paret buida, blanca, és una paret obedient.
Aquí hi ha el veritable significat d’aquesta obsessió contemporània pel blanc que representa el cartell de Sitges. No es tracta de neteja. Es tracta de control. De convertir pobles i ciutats, societats senceres amb tots els seus ciutadans a dins, en aparadors culturals tan impecables com insulsos; en decorats perfectes per a una altra fotografia turística sense vida; en espais on res no desafini i on ningú, mai, no deixi massa empremtes incòmodes.
Però una comunitat viva deixa empremtes. Les ha de deixar. La vida taca i esquitxa. La diferència vital i cultural deixa empremtes. La memòria deixa empremtes. Una societat veritablement civilitzada no és la que aconsegueix que totes les seves parets romanguin blanques i silencioses. És una societat capaç de conviure de manera crítica amb les marques diverses de les alegries i les tristeses dels qui l’habiten.
Avui, en moltes ocasions com aquesta, una paret impecablement blanca no parla de civisme. Parla de por; de por a la «brutícia» de la discrepància. Por a la taca que deixa tota memòria crítica. Por que algú hi escrigui alguna cosa imprevista, incòmoda, bonica o molt lletja.
Ara, cada vegada que passo davant d’aquest stencil de Sitges, ja no em pregunto qui serà el primer que s’atrevirà a embrutar aquesta paret, sinó qui necessita que les parets estiguin tan callades mentre les pantalles continuen emetent l’odi que representa la brutícia del color blanc.
