A LaBlackie li calen pocs minuts per desmuntar qualsevol idea còmoda sobre què vol dir ser una artista “emergent”. Acaba d’actuar al Primavera Sound 2026 i arriba a l’entrevista amb el cos encara dins del concert, però també amb una lucidesa ferotge sobre el lloc que ocupa i el lloc on vol arribar. “Sí que crec que encara estic una mica en el moment d’emergent, però bé, ja arribarà el meu dia”, diu amb un to segur i ferm.
Aquesta continuïtat entre el que passa dalt de l’escenari i el que apareix fora d’ell és una de les claus de la seva figura —i també del seu moment actual—. Després de La Favorita, el seu primer àlbum llarg, i amb 2070, un EP breu, directe i aclaparador, l’artista barcelonina es troba en aquell punt estrany de la carrera en què una ja no és exactament una promesa, però encara ha d’escoltar com se la situa en un llindar entre allò incipient i allò consolidat. Ella no ho nega, però tampoc ho accepta com a destí. Ho formula amb una declaració d’intencions neta, gairebé programàtica: “No em quedaré aquí sempre. Vaig cap amunt”.
El sostre no es trenca amb autorització
No es només manifestar: parla des d’una consciència força precisa del terreny que trepitja. LaBlackie sap que l’ascens en la indústria musical espanyola no es mesura només en aptitud, hits o presència escènica. També es mesura en resistències, sostres i permisos que a algunes artistes se’ls concedeixen més tard, o directament no se’ls concedeixen. “Soc conscient que he d’anar a poc a poc per la misogínia, el racisme, el de sempre”, diu des d’un cansament lúcid. “Res de nou”, sentencia.
LaBlackie agafa aquesta consciència i converteix en combustible allò que s’ imposa com a fre. La seva ambició és frontal. L’entrada en una estructura discogràfica li ha permès fer un salt material i visual: “M’han ajudat molt. Han sortit coses molt potents, una imatge molt potent, han pogut invertir molt en mi i també he après molt”. Per a ella, forma part d’una evolució natural: “És el curs del meu personatge. He d’anar fent el camí”, resumeix.
Aquest anar a poc a poc conviu, paradoxalment, amb una música que no sembla tenir cap paciència. 2070 dura onze minuts i s’escolta com un cop sec que entra, arrasa, et travessa el cos i et fa adonar que no has respirat fins que s’acaba. El ritme frenètic no és accidental: “ho vaig fer expressament al cent per cent”, explica. L’EP neix al costat de Groove 2070, productor amb qui ja havia treballat a Pretty Bitch i en bona part de La Favorita. “Em vaig asseure amb el meu productor i li vaig dir: fem un homenatge”, explica. El títol, a més, li permetia jugar amb una idea de futur. Si el seu productor es diu 2070, el disc havia de mirar cap allà.
Entre Barcelona i els Estats Units
I on és, aquest futur? “Jo crec que el futur és en el female rap dels Estats Units”, afirma. En el seu imaginari apareixen referents d’un rap fet per dones que als Estats Units ja ocupa espais de centralitat, excés, negoci i presència, però que a Espanya encara es percep com una promesa per venir. “Allà ja es fa, però aquí és el futur real”.
Porta la influència estatunidenca per bandera sense que això impliqui renunciar al seu lloc d’origen. De fet, és just el contrari: quan parla de Barcelona, ho fa des d’una pertinença orgullosa, gairebé de trinxera. “Barcelona, Catalunya en general, treu molt talent. D’aquí surten moltes coses”, defensa. I afegeix: “Estic molt orgullosa de dir que soc catalana”. Aquesta identitat li dona una escena, una genealogia, una energia concreta: el trap, l’underground barceloní, la dècada passada, els noms que van circular per la ciutat quan moltes coses encara semblaven fetes des de la precarietat, l’impuls i certa intuïció.
Per amor al business
“Aquí a Barcelona veig que la gent fa moltes coses per amor a l’art”, diu. Fins i tot va més enllà: “La gent regala el seu art”. D’altra banda, mira cap als Estats Units i es queda amb una lògica que a Espanya encara sol incomodar quan l’enuncia una dona segura d’ella mateixa: la mentalitat de negoci. “Als Estats Units tothom ha de pagar per un feat, pagues per això, pagues per allò, pagues fins i tot un show, tot s’ha de pagar”, apunta. Aquesta dimensió també li interessa: “El que m’uneix a aquella escena és la mentalitat de negoci”.
Negoci no vol dir només cobrar. Vol dir competir, millorar, ocupar. LaBlackie parla de superació amb una claredat poc habitual en una escena on sovint l’ambició es disfressa de casualitat. “M’agraden les ganes de superar-me, de voler ser millor”, diu. Fins i tot quan entra en una col·laboració, el seu impuls no és simplement acompanyar: “Si jo soc un feat en una cançó, vull ser millor que la persona que m’està donant el feat”.
Ho fa en una escena on encara s’espera que determinades artistes demanin perdó per créixer massa, sonar massa fort, ser massa explícites o parlar massa clar. Ella formula aquesta expansió amb una imatge pròpia: “M’encanta créixer. M’encanta ser un peix globus. Del no-res, bum, amores! Em surten les espines i tot”.
La política d’ocupar espai
No sembla interessada a convertir la seva música en pedagogia per convèncer ningú, ni a traduir-se per resultar digerible. La seva posició és la d’existir en veu alta. “Dic el que em surt del cony, la veritat. És que tot és política”. Aquesta és la seva manera d’estar: una dona que parla d’independència, de diners, de superioritat, de xuleria i de poder propi sense rebaixar-se a la fantasia de l’artista agraïda i correcta.
“Una dona que ja està fent el que li surt del cony, i que parla de sexualitat, que parla de com de xula és, que tu tens el teu i jo tinc el meu… això ja és polític”, desenvolupa. En la seva música no hi ha voluntat de ser exemplar. Tampoc de suavitzar-se per entrar en espais que no van ser pensats per a ella. “Sembla que si estàs en la música hagis de ser una bona noia”, diu. De seguida talla qualsevol possibilitat de malentès: “No passarà. Amb mi no passarà”.
La pregunta, aleshores, és si aquesta actitud penalitza. Si una artista com LaBlackie paga un preu per no fer-se petita, per no demanar permís, per parlar des d’un personatge que no separa desig, humor, sexe, ambició i negoci. Ella ho té clar: no. “Crec que això crea engagement. Crec que, en realitat, a la gent li agrada”. Amb un matís: “al públic adequat”. No cal que tothom hi entri. No cal que tothom ho entengui. Potser no tothom és el seu públic.
L’horitzó com a advertència
No es pot separar LaBlackie del personatge LaBlackie. Hi ha res que la faceta d’artista li permeti fer i que no s’atreviria a fer com a Marina? “Res. Som el mateix. Som el puto mateix i pitjor”.
El seu pas pel Primavera Sound ho confirma. Ja havia estat al festival, però ara l’escenari és més gran i la lectura és inevitable: alguna cosa s’està movent. Ella ho celebra i, quan apareix la possibilitat d’imaginar-la algun dia en un escenari encara més gran, no s’aparta de la fantasia: “Cap allà anem”.
De moment, LaBlackie continua escoltant afrobeats, mirant cap als Estats Units, reivindicant Barcelona, creixent en l’excés i defensant una manera de fer música que no demana autorització per ocupar l’espai públic. 2070 és una advertència: el futur de què parla arriba en onze minuts, amb ritmes alts, barres estretes i una artista que encara accepta dir-se emergent només perquè sap que no ho serà per sempre.
Reitera que va cap amunt. No és un desig, és un avís.
