El Primavera Sound 2026 va començar com comencen algunes nits que prometen massa: convertint l’expectativa en frustració. Dijous havia de ser el dia de Massive Attack, Doja Cat i Bad Gyal. En canvi, va ser el dia del xàfec, del vent, dels comunicats a batzegades i d’una baixada emocional col·lectiva que es va anar expandint pel Fòrum com si també formés part del cartell.
Atac massiu de cancel·lacions
Les fortes pluges i les ràfegues de vent van començar a torçar la jornada des de primera hora. A l’escenari principal, amb els altaveus penjants i un tros de pantalla malmès pel temporal, la cosa va començar a fer olor de cancel·lació. Primer van caure Mac DeMarco i altres noms de la seva franja horària, inaugurant el que acabaria sent la tònica habitual de la resta de la nit. Després van venir les hores d’expectació, incertesa i gent xopa intentant desxifrar si encara quedava alguna possibilitat de veure alguna cosa o si el Primavera s’acabava de convertir en un escape room meteorològic.

Al final, el que molts ja intuïen es va confirmar: Massive Attack, Doja Cat i Bad Gyal quedaven cancel·lats. El primer dia va ser, sense gaire marge per a l’eufemisme, un flop. Tot i que alguns escenaris coberts, més petits o allunyats del mar van poder mantenir part de la programació, l’ambient no era ni de bon tros festiu. Després d’hores a la intempèrie, assotats pel xàfec, el vent i una bona dosi d’incertesa, el públic estava més per arribar a casa i fer-se una dutxa calenta que no pas per a cap altra cosa.
Singing in the rain
Però fins i tot en una jornada torçada hi va haver petites victòries. A l’escenari Schwarzkopf, La Blackie va arrasar amb les seves barres d’aquelles que deixen sense respiració. L’artista barcelonina va trobar un públic entregat malgrat les condicions climatològiques i va convertir el mal temps en gasolina. Si dijous va ser un desastre, almenys va deixar clar que hi ha artistes capaces d’aixecar un escenari encara que el cel s’estigui caient a trossos.

Després, Oklou va ser una de les últimes actuacions abans del caos definitiu. A l’escenari Cupra, molt a prop del mar, la francesa semblava cantar una nana electrònica als remolins que es formaven damunt del públic.

La seva música sonava com una pregària amb sintetitzador, com si intentés negociar amb el cel uns minuts més de treva. El fermall va arribar amb “Harvest Sky”, davant d’un cel que semblava obeir provisionalment la francesa. Durant una estona, les seves cançons van mantenir la tempesta en stand by. Després va acabar el concert i el cel es va trencar del tot.

Barbenheimer
Després de la baixada emocional col·lectiva de la primera jornada, divendres el festival necessitava refer-se. Ho va fer amb una de les transicions més deliciosament absurdes de l’edició: Ethel Cain i Addison Rae —Barbenheimer—. A un costat, la litúrgia fosca, a l’altre, el decorat rosa de Barbie La Película. L’emo i la rossa popular d’una pel·li ianqui sobre adolescents passant-se el relleu, coses màgiques del Primavera Sound.
Ethel Cain va aparèixer entre llums baixes, tons foscos i una escenografia molt pròpia del seu univers: ombres de ritual, indicis gòtics i aquella figura seva capaç de convertir un escenari gran en una capella abandonada al mig de Déu sap on. La seva música etèria va embolcallar el públic en una mena de trànsit lent, gairebé religiós. Fins que un crit com “Ptolemaea” va fer exorcitzar i despertar de la hipnosi, mirar a la dreta i veure a punt el món gloss de la popstar de “Diet Pepsi”.

L’allau pop d’Addison Rae va confirmar una tendència clara del Primavera Sound en aquella franja: les dives internacionals ja no són un afegit pintoresc, són figures clau i una de les grans forces d’atracció del festival, situant el pop en un lloc prioritari davant de certes mirades puritanes —i casposes— sobre el gènere. Addison Rae també va cridar, però d’una manera molt diferent d’Ethel Cain: el remix de “Von Dutch” de l’àlbum Brat de Charli XCX va provocar un bram a l’uníson. Rae va sortir amb energia, actitud i un esperit inesperat d’estrella dels vuitanta: va saltar al públic, es va banyar entre la multitud i va deixar clar que el seu va força més enllà de la pesada etiqueta de música per al Zara.

Divendres d’estar in Love
Plat fort: arriba The Cure, recuperant l’halo dark. Jugaven en una altra lliga, la dels artistes d’artistes. La banda britànica va oferir la seva primera actuació al festival després de la mort del guitarrista i teclista Perry Bamonte, el testimoni del qual va recollir Eden Gallup, fill de Simon Gallup. El concert va ser llarg, generós i plantejat gairebé com una retrospectiva viva d’ells mateixos: The Cure van repassar les seves diferents etapes, però sense sonar a museu.

De les seves lletres més fosques als seus hits més Billboard com “Friday I’m in Love”, la banda va oferir música per a tots aquells que connecten més amb una versió o una altra del grup. Aquest és, potser, el seu gran poder: que cada generació sembla haver-hi entrat per una porta diferent i totes condueixen al mateix lloc.
En un altre punt del recinte, PinkPantheress va deixar una evidència logística, i és que potser el seu escenari es va decidir massa mesos enrere. Quan es parla d’una artista d’aquest tipus, la viralitat i el creixement són exponencials. I això es va notar. El Cupra estava absolutament ple, fins al punt que entrar-hi o sortir-ne semblava una missió de supervivència. PinkPantheress ja no cap on fa uns mesos pensaven que hi cabria. Internet, una vegada més, va arribar abans que la vida real.

La rcp a base de bpm
Divendres també va tornar a demostrar que el Primavera és un festival que té molt en compte l’escena electrònica. Escenaris com el Plenitude o el mític Cupra Pulse acosten el públic a aquests ambients més tancats i foscos que creen l’aura perfecta perquè els bpm del techno se sincronitzin amb el batec cardíac. La jornada per a aquest gènere va ser especialment contundent.

Brutalismus 3000 van presentar la seva nova proposta al Pulse, un espai tancat, suat i més d’acord amb el seu esperit que l’escenari obert on l’any anterior ja havien aconseguit imposar la seva llei. Allà, el duet alemany va sonar exactament com havia de sonar: com una rave punk atrinxerada en una nau industrial.
L’allau de vocals cridades, bases destructives i actitud irreverent no només va confirmar la seva personalitat dins l’escena, també la va engrandir. Brutalismus 3000 tenen una cosa molt difícil de fingir: carisma. Pots saber que són alemanys amb deu segons d’escolta, no per tòpic, sinó per aquesta barreja de precisió maquinal, violència seca i desquici perfectament acoblat.
Al Plenitude, Sama’ Abdulhadi va hissar una altra bandera. La DJ palestina, amb el seu techno nascut de la potència, es va convertir en la veu política de l’electrònica. El seu activisme per Palestina és una cosa intrínseca a la seva essència. En el seu set, els bpm eren també missatge polític. Amb la duresa que la caracteritza, Abdulhadi va oferir una actuació que, més enllà de recordar-nos que ara i sempre free Palestine, va tenir l’agilitat de traspassar tota la seva mentalitat a través d’una taula de mescles.

El tancament de la jornada amb KI/KI va reforçar aquella energia dura i aclaparadora. Després del desastre climàtic de dijous, divendres va acabar com havia d’acabar: amb el cos entrant en mode màquina, els peus rebentats i la sensació que el festival havia recuperat el pols a base de RCP.
Delícies del festival
En l’última jornada, Cobrah, la lesbiana sueca que s’erigeix com a flautista d’Hamelín dels gais —toca tres notes i apareixen tots al seu so—, va convertir l’escenari Levi’s en una mena de petit Pride dins del Primavera. Amb la seva empenta, la seva actitud de me-la-pela-tot i uns outfits amb moltíssima personalitat però que, alhora, podien semblar acabats de sortir del Shoko, Cobrah va fer del seu breu concert les delícies gais del festival.
Poc després, a una hora potser massa primerenca per al martelleig del seu set, arribava Safety Trance, que es va imposar amb un techno dur i d’aires llatins.

El veneçolà resident a Barcelona es va mostrar com un dels DJ amb més personalitat de l’escena actual. Entre bombos mig reggaetoners i drops salvatges, la seva sessió va tenir aquella qualitat física de la música que et deixa clar que al darrere hi ha un cap prenent decisions, no una playlist amb esteroides.
2010 tumblr
Als escenaris grans esperaven els manjares per a tots aquells que van tenir Tumblr el 2010: The XX i Gorillaz. La nostàlgia no venia en format revival, sinó més aviat en dues versions molt diferents d’una mateixa memòria sentimental.
The XX van arribar amb els seus sintetitzadors, guitarres netes i aquella capacitat tan seva de convertir el concert en una mena d’espai liminal. Entre la introspecció i una electrònica tan fina com elegant, els britànics van aconseguir emocionar alhora que celebrar. El seu directe respira, i en un festival on hi ha tant estímul, de vegades el més efectiu és justament això: sostenir la tensió sense trencar-la.

Gorillaz, actuació que Pedro Sánchez va venir a veure —el president també te fomo—, no van fallar en el que havien de fer. Els visuals del grup van tornar a posar la seva marca i estètica per bandera, recordant que Damon Albarn i companyia fa anys que construeixen un univers visual tan recognoscible com les seves cançons.

Hits com “On Melancholy Hill”, “Clint Eastwood” o “Feel Good Inc.” no van decebre el públic. No calia reinventar res: n’hi havia prou amb activar el botó correcte del record generacional.
El hack i el glitch
Tornant a llocs menys massius, Kneecap van demostrar una vegada més per què el seu fitxatge per a un festival és alhora un statement polític, un hackeig desde dins. Els irlandesos són carn de pogo, de local tancat, de multitud enganxada, d’olla de pressió a punt de rebentar. En un ambient més diàfan es van desenvolupar bé, tot i que el seu esperit de pressió acumulada no va poder acabar de consolidar-se del tot. Hi ha grups que necessiten sostre baix, suor aliena i sensació de perill per acabar d’explotar. Kneecap en són un.

La que sí que va explotar en si mateixa va ser Ninajirachi, en un escenari que potser se li va quedar massa petit. La productora australiana no només ho va petar amb la seva música: va oferir un live en què els remixes semblaven passar per ella com si el seu cervell fos també un codi de programació. Ninajirachi és el glitch perfecte. Amb el seu hyperpop electrònic va connectar tots els punts en la mateixa base de dades, com si la festa fos un sistema operatiu i ella acabés de trobar la manera de trencar-lo des de dins.

Tancament descafeïnat
El tancament del festival va venir de la mà de Peggy Gou, que va quedar a mig fer, com el pa de pessic que no acaba de pujar. La DJ va oferir una gamma de música sense gaire personalitat, pensada per agradar massa a tots els públics. Per moments, el set semblava dissenyat per a un tardeo de xiringuito més que no pas per tancar el Primavera. Van sonar alguns dels seus hits, inclòs el seu clàssic “Nanana”, culminació perfecta per al públic estranger que buscava el seu moment omg, sunrise, sea, Primavera Sound, I love Barcelona. Peggy Gou va semblar apostar per una fórmula massa amable, massa genèrica, massa disposada a no incomodar ningú. De vegades, pecar de voler agradar a tothom et converteix en un NPC.

Així va acabar el Primavera Sound 2026: amb un dijous passat per aigua i travessat per la frustració. Un divendres que va aixecar l’ànim entre litúrgia gòtica, pop de masses, new wave eterna i techno polític, i un dissabte que va barrejar orgull, nostàlgia Tumblr, electrònica d’alt voltatge i un tancament una mica descafeïnat. Una edició irregular, però també molt Primavera: capaç de passar del desastre a la pujada, de la intempèrie a l’epifania, tot plegat amb un públic tan eclèctic com el mateix cartell.

