Amb la calor, el cansament del curs i les diverses circumstàncies de la vida, el juliol ens regala una ajudeta caiguda del cel: Poesia i +, el festival de la «cosa poètica» que, de la mà de la Fundació Palau Fabre, fa 20 anys que aterra cada estiu a Caldes d’Estrac. El municipi, amb un dels termes municipals més petits de Catalunya (no arriba ni a un quilòmetre quadrat), organitza el festival cultural més rabiosament lliure i imprescindible de tots els que es fan i es desfan.
Tanta és la descàrrega poètica per metre quadrat a Caldetes que, fa anys, va voler expandir-se als municipis veïns, com Teià, Arenys de Mar, Sant Pol de Mar, Vilassar de Mar, Dosrius, Mataró i Alella. Això empeny els incondicionals a un dolç pelegrinatge de quasi dues setmanes de durada per teatres i centres culturals, cases noucentistes i balconades del Maresme tropical i lliure.
Allà on fa acte de presència el festival l’acompanyen un excel·lent muntatge audiovisual, un servei de bar de primera i també l’equip de producció i de públics del festival, encapçalat per la Sònia Parra, que, siguis on siguis, fan sentir-te com si fossis a casa. Enguany comissariaven de nou, amb nota alta, en Gabriel Ventura i en Leo Vicente Granados. De platea estant, copa de vi o cervesa en mà, hem vist desfilar, en solitari o ben barrejats, poetes i rapsodes, actors i performers, músics i cantants.
El dia 4 es reuniren els avantatjats de classe: Carles Rebassa, Blanca Llum Vidal i Martí Sales, declamant un Blai Bonet, sempre més agradable d’escoltar recitat que no pas llegit. Abans, veient De clar, res, de Cia. Les Salvatges, amb text i dramatúrgia d’Aida Zumajo-Flores i Sofía Díaz-Ferrer i poemes d’Àngela Marinescu, vam aprendre com les ferides existeixen, per molt que les disfressem de raons opaques.
Va tancar la vesprada l’enigmàtica Magalí Sare, vestida com si s’hagués escapat d’un conservatori de la Bohèmia del XIX, desplegant una veu lírica i un flautí que tocava com els àngels. Va interpretar sencer el repertori Descasades, donant veu a les dones que, des dels racons més llunyans del món i de maneres ben diverses, engeguen a pastar fang les seves parelles. L’acompanyà l’inseparable Sebastià Gris, virtuós a la guitarra i una violoncel·lista que va encaixar molt bé, malgrat estrenar trio.
La clàssica Nit de poetes, del 9 de juliol, va reunir la Miriam Reyes (Premio Nacional de Poesía 2025), en Joan Deusa, de la Safor, ressuscitant Ibn Khafadja, antic poeta andalusí nascut a Alzira al segle XI, i l’Enric Casasses, aquest darrer dient: «M’han trucat per substituir l’Eduard Marco». Ja en podeu estar ben segurs: si mai us han de substituir, és bona idea trucar «el noi del cabàs», magistral, amb el seu talent infinit planant sobre les closques de tots nosaltres, pobres mortals.
Els van seguir un grup de pop preciosista de nom Lecocq, que l’endemà tocava al Cruïlla. Bons músics: baixista motivat, teclista armada fins a les dents de bons sintetitzadors i un guitarrista solista ataviat amb una americana negra, guixada i meravellosa i un mostatxo poirotesc. I un dia més al sac.
El darrer xou on vaig poder assistir va ser el de la cloenda, com agrada fer als polítics. Una poetessa disfressada de dona pantera, de nom Maria Sevilla, i l’Eloi el Bon Noi, als algorismes musicals, van presentar-nos Ni una o l’oposada flor. Bon i celebrat espectacle, amb els millors moments cap al final, quan el Bon Noi agafava la guitarra i la Maria s’encarnava en flor agradosa o quan escoltàrem un Espriu samplejat, reivindicant l’accentot dels catalans, com a la nostra contribució definitiva a la fraternitat hispànica.
Foren molts més, i segur que molt bons. La Júlia Colom, diuen, va deixar el llistó ben alt, i segur que l’Albert Serra devia obsequiar-nos amb el seu raonament clar i contundent com les pedres. No vam ser a lloc per gaudir-ne, però així ens arriba el Poesia i +, inabastable en la seva extensió meravellosa. L’abracem i el celebrem tal com és, i ja frisem perquè arribi la propera edició i ens trobi en predisposició de deixar-nos conquerir de nou.
