Una persona entra en un museu buscant refugi urgent de la calor. Una altra obre un llibre per matar el temps durant un avorrit trajecte en tren. Un altre s’emociona amb una cançó o s’asseu davant la pantalla d’una pel·lícula un dijous qualsevol. De sobte, a tots els passa una cosa ben estranya. Una imatge obre una porta mental. Un color desperta un record. Una frase activa una absència. Un so fa plorar d’emoció. L’art, així, deixa de ser una activitat cultural més i es converteix en una experiència física. L’escriptora María Gainza porta anys escrivint sobre aquest instant. Sobre aquell moment precís en què una obra deixa de pertànyer al món de l’art i passa a formar part de la nostra biografia.
Els seus llibres semblen parlar de pintors, col·leccionistes, cineastes o quadres, però en realitat parlen de nosaltres mateixos. De les ferides que carreguem, dels fantasmes que conviuen amb nosaltres i ens acompanyen cada dia; de la manera sovint inexplicable amb què una obra d’art és capaç d’il·luminar zones de la nostra vida que ni tan sols sabíem que existien. «El que m’interessa dels textos de María Gainza és la seva capacitat de lligar la crítica d’art amb la vida personal, amb les malalties, les relacions, la família o les parelles», explica el director de teatre Marc Caellas. La frase resumeix el nucli de tota la seva operació escènica. Perquè el gran repte no era adaptar un llibre. El gran repte era adaptar una forma de mirar l’art.
Tot passa dins d’una mena de clínica contemporània, un espai ambigu que podria ser un hospital privat, un retir espiritual new age o només un centre de benestar per a persones cansades d’elles mateixes. Allà hi arriba una pacient, una figura que evoca Gainza sense convertir-se mai en una còpia de l’autora. Una dona afectada per una estranya malaltia de la parla que és sotmesa a tota mena de tractaments: lectures, caminades, exercicis físics, cançons, danses i alteracions perceptives. Però ben aviat entenem que la malaltia és una altra. Que el problema no és la veu. És la mirada. La capacitat de relacionar experiències, d’establir connexions inesperades i de deixar-se afectar pel món.
És just aquí on Un puñado de flechas troba la seva singularitat. La direcció de Caellas no intenta traduir literalment l’escriptura de Gainza ni convertir-la en una dramatització convencional. Entén que la seva literatura funciona per associació, per acumulació de capes, volums i formes; per intuïcions que connecten territoris aparentment allunyats. Com la mateixa autora, que pot passar d’un quadre a una malaltia, d’una pel·lícula a una història familiar o d’una observació estètica a una revelació íntima. «És una barreja entre el plaer sensorial i intel·lectual i tota aquesta vivència personal», diu el director. I és exactament aquesta barreja la que el muntatge intenta preservar.
L’actor principal, Esteban Feune de Colombi, coneix bé aquest univers. Fa uns anys ja havia treballat escènicament amb La luz negra, una altra obra de Gainza. Per això les seves paraules ajuden a entendre què significa portar aquesta escriptura fora del llibre. «Quan un text està dins les tapetes de cartró d’un llibre passa una cosa molt diferent de quan comences a repetir-lo en veu alta fins a fer-te’l teu», explica. «A vegades canviant una coma, una accentuació o una repetició incòmoda.» La frase descriu perfectament la naturalesa d’aquest projecte. Entre la literatura i l’escena hi ha una transformació inevitable. Les paraules canvien de pes. Les frases troben una nova respiració. El text deixa de ser literatura per convertir-se en matèria viva plena de formes, colors, sons.
Potser per això el procés de creació ha estat tan important com el resultat. Feune recorda els assajos com una immersió col·lectiva. «Van ser dos mesos d’una capbussada total. Allò que ens semblava estrany, llunyà o artificial ens ho vam anar apropiant, posant-hi alguna cosa nostra, allò que ens ressona ara mateix.» Aquesta apropiació és visible a l’escenari. No hi ha reverència ni distància acadèmica. Hi ha una companyia dialogant amb un material que estima, però que també s’atreveix a qüestionar i transformar.
La peça pren com a punt central Bodhi Wind, un dels relats del llibre de Gainza, protagonitzat per un artista misteriós, Bodhi Wind (seudònim de Charles Kuklis) les obres del qual només sobreviuen dins de la pel·lícula Tres mujeres (1977), de Robert Altman. Però aquest relat es contamina per altres textos de Gainza fins a generar una nova estructura narrativa. «Aquest conte ha servit per fagocitar altres textos. Ens semblava un experiment interessant», explica Caellas. La paraula és reveladora. Fagocitar. L’espectacle no adapta el llibre. Se l’empassa. El desmunta. El remixa, el fa un collage i ens el torna a imaginar.
El muntatge es construeix a partir de diferents formes de narració. Hi conviuen la veu en off, la lectura, el text memoritzat, el diàleg i l’acció física. «Hem treballat les diferents maneres de narrar», explica el director i, així, lluny de convertir-se en un exercici literari, aquesta multiplicitat de formats genera una experiència escènica fluida, canviant i sorprenentment orgànica. Caellas i el seu equip (Alfonsina Fantín, Mauricio Sierra, Eduardo Filippi) aconsegueixen que les paraules circulin per una escenografia visual molt atractiva: camins fets amb cintes adhesives; cortines que obren i tanquen escenes; fums i olors amb karaoke en directe i vídeos que es projecten sobre les teles com a fum fet amb fotogrames digitals de colors intensos que canvien les textures dels cossos dels actors, els projecten, els transformen, els converteixen en moviment.
Aquí destaca el gran treball dels actors, Esteban Feune de Colombi i Irene Ontiveros. Sense ells, la delicada arquitectura imaginada per Caellas difícilment s’aguantaria. El que se’ls demana no és construir personatges convencionals, sinó donar cos a pensaments, records, associacions i estats de consciència. Han d’habitar una escriptura més que no pas interpretar-la.
Ho fan amb una precisió admirable. Feune de Colombi aporta -com sempre- la presència magnètica i discreta que té, alhora, tot gran actor que no fa d’actor. Feune té la rara capacitat de fer visible el pensament sense necessitat de verbalitzar-lo. Ontiveros, que també signa el vestuari, sosté el cor emocional de l’obra amb el seu moviment i una fragilitat lluminosa que mai no cau en l’exhibició sentimental. Entre tots dos construeixen una complicitat que travessa tot l’espectacle i que converteix la relació entre metge i pacient en una dansa estranya entre la raó, la intuïció i la violència i el desig de comprendre.
La música connecta i punteja la narració: cants tradicionals i música electrònica donen suport a una proposta minimalista però enormement evocadora que, segons Caellas, buscava que «l’acció acompanyés i friccionés amb el text». Fricció. Probablement és la paraula que millor defineix la proposta. Fricció entre literatura i teatre. Entre pensament, sentiment i cos. Entre memòria i present. Entre realitat i imaginació. Un espai que Caellas defineix com «un ambient oníric, una mica lisèrgic», un lloc «on no saps ben bé què és real i què no, o si són les dues coses al mateix temps».
És la gran troballa de l’espectacle. Tant Gainza com Caellas i els seus actors semblen compartir una mateixa intuïció: les experiències que realment ens transformen mai no són del tot reals ni del tot imaginàries. Habiten aquesta frontera porosa on una pel·lícula pot modificar una vida, on un quadre es converteix en un record i on una obra de teatre continua ressonant molt després que s’hagin encès els llums de la sala.
Feune de Colombi descriu el resultat final amb una imatge magnífica. Diu que l’espectacle és «com un hotel amb moltes habitacions. Algunes més grans, altres més petites. Algunes il·luminades, altres apagades. Algunes ocupades, altres buides». La metàfora és perfecta perquè cadascú hi entrarà per una porta diferent. Alguns hi arribaran a través de l’art. Altres a través de la memòria. Altres per la malaltia, l’humor o la necessitat humana de trobar sentit en les connexions més inesperades.
Feune de Colombi diu que li agrada imaginar l’espectador «com un convidat a alguna cosa que s’assembli més a una festa». No una festa sorollosa ni una celebració eufòrica. Una altra mena de trobada. D’aquelles en què les converses importants passen als marges, mentre tothom sembla estar parlant d’una altra cosa. Potser això és exactament el que aconsegueix Un puñado de flechas. Parlar d’art per acabar parlant de nosaltres. Dels nostres records, de les nostres obsessions, de les petites esquerdes per on entra la llum i també de les que preferiríem mantenir tancades a les fosques.
Quan s’encenen els llums de la sala no hi ha cap gran revelació esperant-nos. No hi ha una gran conclusió definitiva. Hi ha alguna cosa més difícil d’explicar: la sensació que una imatge, una frase o un gest han trobat un lloc on quedar-se. Com passa amb els llibres de María Gainza. Com passa amb certes pel·lícules. Com passa, a vegades, amb algunes obres d’ara, amb algunes persones.
Sortim de l’Espai Texas amb un amic poeta i la ciutat continua allà, exactament igual. Els semàfors canvien de color. Els autobusos passen. Algú consulta el mòbil. Algú corre per arribar a casa. Però hi ha una petita alteració en la meva manera de pensar: comprenc que la pacient no era aquella dona ingressada en una clínica teatral impossible. Soc jo, o tu, nosaltres que encara busquem respostes en els llibres; que continuem entrant als museus sense saber exactament què hi anem a fer. Nosaltres, que a vegades necessitem una cançó per emocionar-nos i ballar o una pel·lícula o una obra de teatre perquè ens expliquin allò que no sabem explicar-nos sols. I aleshores entenc que aquest sanatori teatral imaginari de Caellas i Gainza no existeix per curar ningú. Existeix per recordar-nos que encara hi ha persones disposades a deixar-se transformar per la bellesa. I que aquesta, potser, és l’última forma de llibertat real que ens queda. Potser no és gaire. Potser és tot.
