El fenomen Bad Bunny no s’explica sense la història de les migracions caribenyes. «No Me Quiero Ir de Aquí», la seva residència al Coliseo de Puerto Rico, no és un simple concert: és una declaració d’arrels i de futur.
El Carib, amb tota la seva barreja de llengües, ritmes i cossos, s’instal·la en el centre del pop global.
La nova òpera del segle XXI
Els concerts de Benito són rituals multimèdia, òperes urbanes que narren una identitat en construcció. Càmeres, pantalles, llums i coreografies formen un relat on l’artista desapareix dins la seva gent.
L’excusa és la cultura porto-riquenya; la veritable trama, la tensió entre l’imperi i la colònia.
Bad Bunny no podria existir sense aquesta fricció històrica: parla des del marge i amb accent propi, convertint-lo en idioma universal.
El cos migrant i la terra interior
«No me quiero ir de aquí» no és només un títol: és una emoció compartida perque el cos podrà migrar, però la terra roman dins i sota de la pell.
Les seves cançons —entre salsa, merengue i reggaeton— són el record viu d’unes illes que es mouen. La nostàlgia es balla, i la memòria, també.
De Nova York a San Juan: tornada a casa
DTMF, el seu disc més dens i honrat, reprèn la salsa com a primer producte híbrid del Carib.
El concert n’és una extensió visual: vestits amb referències taïnes i jíbares, una “casita” al mig de l’escenari, una coreografia de comunitat.
Allà, Benito deixa de ser ídol per tornar-se símbol. La seva estratègia cultural és clara: usar les eines del poder global per girar-les i fer-ne arma de reconquesta emocional front a l’imperi gringo i les seves idees i formes.
Pop ‘glocal’ sense complexos
El seu pop no és un gènere; és una posició. Destrueix etiquetes clàscom “urban” o “latina” i col·loca el Carib al centre de la cultura contemporània.
Reivindica la festa, sí, però també la denúncia i la memòria: la sensualitat com a resistència, el ‘perreo’ com a arxiu polític “hasta abajo”.
La reconquesta amorosa
El que proposa Benito Bad Bunny és més que música. És una manera d’habitar el món des de la barreja, la memòria i l’orgull de ser mestís (con tot).
Uneix generacions, repara ferides colonials i recorda que el futur —si vol ser realment global— haurà de sonar com el Carib: imprevisible, mestís i ple de vida amb alegria i tristor a l’hora.
La cultura mundial ja batega en ritme de dembow. I aquesta reconquesta, com diu ell mateix, és amorosa: no només de blancs viu el món, sinó també de negres, mulats, criolls i tots els grisos que ballen entre ells.
