Han plegat el trio meravelles del Sónar i aviat en Ventura Barba, el timoner, deixarà de pilotar la nau. És moment de donar-los les gràcies per tots aquests anys de música, felicitat i inspiració.
I és que han passat molts anys des del Sónar de dia de l’any 1997, quan vaig anar al meu primer Sónar, un festival que havia començat el 1994. Llavors, l’entrada de dia costava 500 pts (3 €), 23 vegades menys que els 70 € del 2025. Per aquell llavors, al pati del CCCB hi havia una fira de discos i escenaris amb música i demos de sintetitzadors com ara el JP-8000 de Roland, que només coneixíem per les ressenyes de la revista anglesa Future Music. Es podia caminar pel pati del CCCB sense problemes i xerrar amb els expositors i les discogràfiques. Allà vaig conèixer l’amic Guillaume B., amb qui vam fer diverses col·laboracions i a qui encara tinc en gran estima. Els afortunats que anaven al Sónar de nit a la Mar Bella expliquen històries d’autèntica rave costanera desfermada.
No puc explicar en un post totes les memòries del Sónar, però sí que ha estat un espai de felicitat i inspiració durant força anys. Als 2000 vam seguir el festival quan l’estretor del CCCB va aconsellar moure’l a Montjuïc. Guardo records dolços, com una tarda ballant al Village amb l’Eva i en Pere, o voltant amb l’Oriolet com si tot allò fos nostre; les trobades amb la Laia i en Sergi rient de tot, amb l’Aleix fent uns entrepans i gaudint dels xous estereoscòpics, i la il·lusió de retrobar-hi gent estimada. Veure el primer concert d’El mal querer de la Rosalía, quan encara s’estava enlairant, i també al·lucinar amb DJ Scotch Egg, de l’escena electrònica d’Osaka, veient-lo punxar un tecno futurista vestit amb quimono i cridant als assistents “C’mon people, don’t be shy!” —que encara segueix sent el nostre crit de guerra.
El Sónar +D ha estat des de sempre visita obligada. Amb el pas del temps s’ha anat institucionalitzant i perdent metres quadrats, força i propòsit (una llàstima), senyal d’avís que canviaven les prioritats. Veurem si el +D resisteix el trasllat a la Fira o es perd pel camí, com aquelles capses que desapareixen misteriosament a les mudances.
La visita a l’expo commemorativa l’any del 25è aniversari del Sónar, comentada pel Dioni (mestre de l’escapisme), va culminar de manera surrealista tots aquests anys de creativitat desfermada, valenta i encertadíssima de les promos d’en Sergi Caballero. Amb el bo d’en Ricard Robles vam parlar de fer un projecte digital amb el pretext de l’aniversari però, un cop plantejat, en Ricard va fer l’observació aguda: “Qui ho pagarà això?”, que resumeix bastant el model de negoci del Sónar. En efecte, tot el que passa al Sónar ho ha de pagar algú. Una criatura que, en fer-se gran, els amos, cansats de tants anys de treballs i fatigues, n’han volgut fer llonganisses, com ja van anunciar amb la premonitòria campanya “Sónar en venda” del 2011 i que s’ha acabat convertint en una profecia autocomplerta. No entraré a valorar ni el traspàs ni la nova propietat, perquè no en sé massa res. Però sí que em quedo amb la sensació d’acomiadar un festival que he sentit com a propi durant molts anys. Molta sort a tothom, i molt especialment a en Ventura, amb qui tinc un deute de gratitud pel seu suport en moments de canvi professional. Llarga vida al Sónar.
