Hi ha discos que sonen bé i ja està. I després hi ha els que t’incomoden una mica, els que t’obliguen a parar, a escoltar de debò. This Music May Contain Hope, de Raye, és clarament del segon grup.
En una època en què tot sembla apuntar cap a l’artificial, cap a intel·ligències sobrehumanes que prometen avançar-nos fins i tot en l’art, l’artista britànica reivindica la seva humanitat en un treball que sembla materialitzar-se a les nostres pròpies mans. Un àlbum de 17 cançons que desprèn una autenticitat terrenal i que compta amb aparicions del nivell de Hans Zimmer i Al Green, a més de les seves germanes Amma i Absolutely.
“Hi ha discos que s’escolten. Aquest t’escolta a tu”
Començar des del més fràgil
“Call me please, we need to pray”. Les paraules de l’àvia inauguren el viatge i et col·loquen en un lloc molt concret. En l’escalf de la intimitat familiar, l’artista marca el to d’un àlbum que conté, és clar, molta esperança.
Després arriba I Will Overcome, i aquí sí, el cop. El ritme creix, s’enreda, es trenca i torna a aixecar-se, en un remolí de sons del qual és difícil no sortir-ne impactat. La cançó recorre els seus traumes i inseguretats per capgirar-los al so de la resiliència, construint un crescendo de confiança tan alliberador com contundent.
Des del principi es percep que aquí hi ha alguna cosa més que una col·lecció de cançons: hi ha una necessitat. Una urgència per dir coses que no sempre caben en una estructura neta o en un gènere recognoscible. I això, a estones, es desborda. Però també és el que el fa interessant.
“No tot hi cap, i és aquí on comença l’interessant”
Anar canviant de forma
El disc no es queda quiet ni un moment. The WhatsApp Shakespeare sona gairebé teatral, com si estiguessis veient una escena més que escoltant una cançó. Després, Click Clack Symphony es torna més cinematogràfica, més tensa. I, de sobte, Life Boat et fica dins d’un club, amb un beat house que en un altre àlbum seria estrany… però aquí encaixa.
El fil conductor que sosté tanta diversitat es troba, sens dubte, en la precisió de la seva veu, capaç d’adaptar-se i encarnar cadascun dels registres que li toca cantar.
I Know You’re Hurting presenta de manera més evident la potència expressiva d’aquest instrument. La balada mostra el seu vessant més introspectiu, en contraposició amb la immediatesa de peces com WHERE IS MY HUSBAND!, l’èxit jazz-pop que, amb la seva ironia i explosivitat, promet consolidar-se com la cançó més popular d’aquesta nova etapa.
Així, durant 73 minuts, l’artista no escatima en gèneres, artificis ni ambició. El resultat és un vaivé d’emocions contrastants que oscil·la entre l’íntim i l’espectacular, però manté la coherència en la veritat de les paraules.
“Raye no intenta ser coherent. Intenta ser honesta”
Quan un disc demana temps
Aquest no és un àlbum per posar de fons mentre fas una altra cosa. Si ho fas, probablement et perdràs la meitat. I potser fins i tot et cansarà.
Dura més d’una hora, canvia constantment de to i acumula capes. A vegades és intens fins al punt de saturar. Potser per això, This Music May Contain New Hope resulta especialment complex de pair. Un àlbum arriscat que, a grans trets, pot semblar fins i tot excessiu per tot el que ofereix i que necessita temps per ser processat.
Però també és aquí on resideix el seu valor. En no retallar, en no simplificar perquè tot entri millor. Perquè, i si aquesta abundància no fos més que el producte d’una passió desbordada?
“Quan tot sembla dissenyat per ser ràpid i digerible, Raye fa just el contrari”
El que passa quan et deixes anar
Hi ha un context important: Raye ve de trencar amb el seu segell i començar a fer les coses a la seva manera. I això es nota precisament en la forma com respira el disc. És més lliure, però també més caòtic i més exposat.
En només tres anys com a independent, Raye ha construït un univers propi on música, veu i espectacle conquereixen milers d’oients. Els seus directes, que sovint compten amb grans formacions com la London Symphony Orchestra, reflecteixen aquest mateix esperit maximalista que travessa l’àlbum: són grans, intensos i amb una sensació constant que tot pot passar.
La nova estrella britànica demostra així que no cal seguir les regles imposades pel mercat per brillar. Ni tan sols respondre a un estil o a un gènere concret. En el seu cas, passió i tècnica reforcen una identitat que potser escapa a qualsevol definició, però que aconsegueix una cosa encara més difícil: connectar de manera directa amb qui s’atura a escoltar-la.
“No canta per encaixar, canta per tocar alguna cosa més profunda”
Un final que ho diu tot
Fin., l’última cançó del disc, recull els noms de les persones que han donat vida a aquest projecte i agraeix als oients el temps dedicat a escoltar-lo. Un final que evidencia, una vegada més, el valor que Raye atorga a la seva música.
Perquè calen artistes que ho donin tot pel simple plaer de donar-ho tot, que s’emocionin emocionant i que visquin pel que fan. Raye, amb la seva última obra, ha demostrat que no es pot mendicar l’esperança i que, tal com ressonen les seves paraules, encara queda molt per esperar.
“Aquest àlbum no et dona respostes. Però et deixa amb una cosa més estranya: ganes de continuar preguntant”
